Mala passada

Estic estirat despertant de la meva inconsciència. Puc observar que estic envoltat d'arbres i amb la roba emprenyadorament humida, entre herbes. No puc recordar qui o què m'ha portat aquí, però si ha sigut algú, ha sigut amb molt mala llet. Estem en guerra. Jo no formo part de cap bàndol, però pel dolor que sento puc endevinar que tinc enemics, enemics de veritat.
Començo a recordar. Jo era en un refugi, amb la meva dona i els nens. Van entrar tot un grup de gent uniformada del bàndol blau, que representen l'extrema dreta aquí a Surca, el país on sóc. Després res. No puc recordar res més. Sento una ràfega de metralla. Merda. No sóc en un bon lloc.
Faig el que puc per aixecar-me i, quan ho aconsegueixo, els músculs i el cap em fan mal, i tinc mareig. Tinc por de que em matin o em torturin. Els primers dies, quan encara podíem veure la televisió, ens van informar sobre tot això. El cop d'estat va ser de Sèrum, dels blaus, però feia algun mes que el país tremolava. No ens van deixar creuar la frontera.
Començo a caminar, és l'únic que puc fer. De sobte, per darrere algú m'agafa per la roba i em posa una pistola a la cara. Em demana l'origen. No sé de quin bàndol és. Amenaça de matar-me si no li dic a quina nació pertanyo i li dic la veritat:
-Sóc de Krabia.
-Si no fas el que et dic et mataré, d'acord? Posa't ben dret! Ben dret!-. No ho aconsegueixo. Tinc el cos infernalment adolorit. És dels blaus. Observo com s'acosta un soldat dels seus.
-Què fem amb això?
-Al camí! Al tot-terreny! Arrossega'l, Mitch! Està ben fotut-.Em mira:- No saps què t'espera!
El militar se'n va i em quedo amb el soldat anomenat Mitch. Mentre se'n va, pronuncia unes paraules:-Pobre porc...
El soldat mig m'arrossega i jo intento mig caminar. Em vénen al cap escenes de tortures o de fusilament que he vist per la televisió. No crec en Déu, però estic resant. Finalment arribem al tot-terreny. Hi ha tres homes estirats d'esquena a la vora del camí, amb els ulls embenats, la boca tapada amb un esparadrap de plàstic i lligats de peus i mans. Gairebé no es mouen, però respiren com poden, són vius. Dos pertanyen al bàndol roig, l'altre no porta cap senyal. Sento un terror espantós. M'intento escapar desesperadament però el soldat Mitch em fot una hòstia al cap amb la metralladora. Els altres soldats que hi ha per allí riuen i m'insulten. Mitch els hi ha dit d'on sóc.
-Vinga!
M'agafen i em lliguen, i em posen l'esparadrap i la bena, com als altres. Em tiren al terra i em porten a patades, suposo que amb els altres, a la vora del camí. Passa molta estona i puc escoltar com descriuen, els soldats, escenes de la guerra. Mai havia arribat a tenir aquesta idea tan bèstia de la crueldat.
-Aquesta història serà divertida.
-No parlis així!-. Li replica Mitch a l'altre soldat.
Començo a pensar on deuen ser la meva dona, Katschia, i els meus cinc fills. La petita té dos anyets. No vull creure res del que em passa pel cap, en això. Estic fortament traumatitzat i m'espero el pitjor del pitjor: potser són morts o torturats! No tinc manera de saber-ho.
De sobte, sento uns passos de botes de sola de ferro que se m'acosten... no vull... no vull... però resulta que no es tracta del que em pensava.
-Com et dius?-. Pregunta Mitch.
Jo només puc gemegar i notar la sang, mentre sento com el soldat em deslliga i em treu l'esparadrap, em queden els llavis plens de sang.
-Jo... jo... Natch. Em goteja la boca i em retorço.
-Natch, mira: no us matarem.
-Què!!-. Un soldat.
-Us deixarem lliures aquí al camí, desemparats i en perill, però no us matarem. Ara deslligaré els altres. Ens espera una missió molt important.
Jo no dic res. Quasi m'alegro del que m'ha dit, malgrat les condicions en que em trobo. Deslliguen dos homes i a l'altre li foten un tret al cap. Tots els soldats remuguen, mentre contemplo l'escena horrible. Però m'adono que els tres que quedem som companys, encara que no tenim medecines... ni armes! Tremolo d'una por que em manté fora de mi. El tot-terreny se'n va, mentre els meus dos companys ploren i gemeguen tremolosos al veure el seu amic mort. És tan horrible que no els dic res, però penso, babejant sang a gotetes, que hauria de fer alguna cosa per calmar-los.
-Sóc amic. Això és absolutament terrible-. Els dic.
-Karian! Karian! No! Amic, és un company de la infància.
-De veritat que ho sento molt.
-Hem de fugir d'aquí, a un poble segur, no podem enterrar en Karian.
-Sabeu a quina zona ens trobem?
-No.
-No.
-A mi em sembla que hauríem d'anar amagats pel marge del camí. El bosc és molt perillós.
-Tens tota la raó. Aquí ja no podem fer res.

Al cap d'unes hores érem en un poble veí, on hi havia rojos que em van informar al cap de dues hores de la meva plorera que la meva dona i els meus fills éren sans i estalvis, a vint quilòmetres d'allí.
-Porteu-m'hi, si us plau.
-D'aquí a vint minuts surt un comboi d'ajut cap allà. Hi pujaràs, Natch, camarada.

I així és com em vaig trobar amb la meva família, ben alimentats i relativament segurs. Ens vam abraçar tots plorant al refugi, maleïnt la guerra. A mi ja m'havien curat les ferides, encara que em feien un mal brutal les costelles, i em van assignar un llit de malalt.

Ara, un any i tres mesos després, la guerra ha acabat. La veritat és que no ha guanyat ningú. No ens espera un bon futur proper, però mantenim les esperances i no hem sofert cap pèrdua. Vestim i mengem el que podem, en una casa de camp amb dues famílies més, que té la meitat enderrocada però que ens fa bon servei. De moment, som capaços de cuidar de nosaltres mateixos. Jo cada dia em dic: "Natch, el pitjor ja ha passat, espera i veuràs com s'arreglaran les coses"...