L'opinió del gat

Un relat de: qwark

"Era un gat de guix, creat per en Gianni Rodari. Tenia tres potes i una d'elles era més curta perquè, de tant en tant, tenia una picor intensíssima que només es calmava quan escrivia veritats a les parets."

Quan vaig llegir "Gelsomino al país dels mentiders" tenia tan sols deu anys i potser aquest personatge no em va impactar excessivament. Però d'alguna manera va quedar en el meu inconscient, com aquelles preguntes sense resposta, fins que un dia... Vaig entendre aquell gat!

Potser va ser durant les manifestacions contra la guerra d'Iraq (sobre les quals no obrirem ara un debat ni una anàlisi profunda), en veure com milions de persones sortien al carrer per cridar la seva veritat. Cadascú indignat segurament per un motiu diferent, però units tots sota un denominador comú.

En l'altre bàndol, a través de la televisió, també es defensava la veritat (i els interessos del país, la llibertat, la pau geoestratègica i no sé quantes coses més). I s'indignaven per l'incomprensió de les persones que sortien a protestar.

Potser un exemple més clar és el que va passar durant els dies previs a les últimes eleccions generals. La dialèctica goebbeliana de dos bàndols condemnats a no escoltar-se. Insistir en la mentida ens farà arribar a la veritat.

En aquest punt recordo el gat i li pregunto: Per què aquesta necessitat imperiosa de cridar, a plena veu, les veritats "com a punys"(perdó pel castellanisme, però és un tema molt espanyol aquest)? Per què la passió aquesta per intentar convèncer a l'altre del nostre punt de vista? Ja no en el cas dels polítics, que s'hi juguen les garrofes, sinó dels simples simpatitzants. No seria més sensat discutir amb arguments (i no amb eslògans mediàtics) i intentar comprendre el punt de vista de l'altre? En quin punt de l'evolució humana va esdevenir més important imposar els nostres punts de vista que aprendre coses noves dels altres?

Ja no ens interessa l'opinió dels altres, a no ser que diguin el que pensem nosaltres. Admirem aquells líders d'opinió que articulen tan bé els nostres arguments que potser fins i tot convencin algú per tal que passi a pensar com nosaltres.

La llibertat d'expressió. El tresor més preuat de la nostra jove democràcia. Prostituït sense escrúpols per la lluita eterna de les Espanyes (dreta/esquerra, centre/perifèria, religió/laïcisme,...). Perquè si bé Orwell va dir que "la llibertat és poder dir-li a la gent el que no vol sentir", jo afegiria que els defensors de la llibertat (els veritables) són aquells que lluiten per la llibertat dels altres. Per tant, llibertat d'expressió també seria escoltar dels altres el que no volem sentir.



(dedicat a en Neret, que em va crear l'inquietud per escriure això)

Comentaris

  • Mon Pons | 19-05-2006 | Valoració: 10

    Fa poc vaig escriure alguns noms en un paper arrugat: quark, neret, subal... Disculpa, són coses meves...
    Possiblement (a propòsit) i conseqüència d'un gat. Paradoxes de la vida. Tampoc en facis cas, són més coses del surrealisme. El gat, ben curiós, de Schrödinger, "ni viu ni mort".

    Bromes a part: m'agrada molt com escrius. Malgrat tot, em costa molt contestar com et mereixes i a alguns/es (aqui) qui s'ho mereixent i que escriviun tan bé. Disculpa, altra vegada; però és que em representa un esforç intel·lectual que no assoleixo. "La beauté. C'est tout. "

    Tornant amb el gat, que em distreu encara: simple experiment que parteix d'un element radioactiu en que un àtom té el 50% de probabilitats d'emetre una partícula per a transformar-se en un (altre) àtom diferent en un temps donat. Bé, en una capça tancada s'hi posa el gat i una ampolla de verí. Si es produeix la desintegració radioactiva de l'àtom, un detector activa un martell que trenca l'ampolla de verí i el gat mor. En el món quotidià hi ha un 50% de probabilitats de que el gat estigui viu i les mateixes de que estigui mort, i sense obrir la capsa és impossible saber-ho.

    Devastació. Et pourtant... opinió d'una gata...

    Gràcies per les teves paraules.

    Mon Pons

  • L'opinió és un tema espinós[Ofensiu]
    EmmaThessaM | 23-04-2006

    Dir la teva opinió no és dir la veritat: és dir el teu punt de vista i, aquest, no sempre està recolzat per fets verídics.

    M'ha agradat la teva reflexió i les voltes que dónes al tema i m'ha agradat especialment la figura del gat: potser sí que cal tenir set vides per dir sempre el què penses, per sentir que realment tens llibertat d'expressió per dir a l'altre el què aquest no vol sentir.

    No convèncer l'altre... A mi m'agrada escoltar la gent, aprendre dels que m'envolten, però... Què has de fer quan t'adones que els que t'envolten, l'únic que pretenen, és convèncer-te a tu de què ells tenen l'única veritat? De què ells utilitzen la seva llibertat d'expressió per dir coses que la teva llibertat d'expressió creu convenient no replicar?

    Donar l'opinió ha encès moltes guerres; les "veritats" han mort moltes vides. És bo que hi hagi gent que, com tu, donin la seva opinió sobre el fet d'opinar, potser, si tothom fes igual, el món en general aniria millor ;-)


    FELIÇ SANT JORDI!!!




    EmmaThessaM

  • donablanca | 19-05-2005 | Valoració: 10

    potser quan un fet és tan evident i una mentida tan clara, es torna innecesari l'argumentació.
    La mateixa mentida és la propia argumentació.
    i l'eslogan fa la funció de resum.

    m'ha agrdat la foto, és inpenetrable.

  • democràcia i llibertat![Ofensiu]
    iong txon | 07-05-2005

    Entenc molt bé aquesta filosofia de la llibertat. Viu i deixa viure, llibertat d'expressió, ... Tot això està molt bé. És la ideologia dominant en la nostra cultura global contemporània. El perill està en el relativisme moral. No s'hi val a dir de "de valors absoluts, cadascú té els seus". Això serien valors relatius. Els valors absoluts, com Déu mateix, precedeixen l'home i per tant no depenen de la gent. No es tracta d'imposar-los a ningú. Adonar-se que hi són i acceptar-los no és una càrrega sinó una sort i una benedicció. Què diria si en una societat imaginària la majoria decidís que cal explotar una minoria i votessin en consequència? Seria just? L'aprovació de la majoria mai no ha sigut un bon criteri moral, val més refiar-se de la pròpia consciència. En tot cas gràcies pel seu comentari.
    Quim

  • una reflexió a la que m'ha portat el text[Ofensiu]
    subal | 18-04-2005

    Salutacions qwark!

    Aquest article, assaig, relat, es nota que està ben escrit i pensat. Res a dir... bé, sí, les meves felicitacions.

    Però com que és un article d'opinió, deixa'm expressar la meva opinió respecte al tema que plantejes en el relat.

    Jo vaig participar molt activament contra la guerra de l'Iraq, i estava davant la seu del PP a Barcelona, amb les casseroles, i tot el que et puguis imaginar. Per què ho feia? Per motius col.lectius, obviament, però també per motius estrictament personals. Jo vaig veure la pel.lica de la que parla en neret, i a mi sí que em va agradar; reflectia el descontent d'un col.lectiu que es dediquen a reflectir l'estat en que el PP deixava el país. No va servir per a convencer a ningú? D'acord. Però no per això s'han de deixar de fer aquestes coses.

    Algú em va dir que en política, com en el futbol, mai convenceràs el teu oponent. Però això no vol dir que deixem d'expressar les nostres veritats.

    Jo en aquella època sentia que calia fer alguna cosa, perquè si no petava. No el país; jo! Estava disposat a exiliar-me si guanyava altra vegada el del bigoti.

    Parles de veritats, en el teu relat. Espriu deia que la veritat és un mirall trencat, del que tots posseim algun bocí. Jo per la televisió només veia veritats que responien a interessos molt particulars, d'uns quants. Al carrer copsava la veritat de molta, molta gent.

    Parles també d'arguments. Sí, estic d'acord. Jo puc respectar enormement a un rival que argumenta els seus pensaments. Però m'adono que hi ha arguments falsos, enganyosos... mentres no es portin a la pràctica està molt bé; ara, quan es porten a la pràctica... què cal fer?

    Reconec que el tema és espinós, però hi ha moments en que cal actuar, posicionar-se i defensar les teves opinions. Tal com tohom va fer els dies de les manis contra Iraq i de l'11 al 13-M.

    Què fer davant els discursos que neguen la llibertat d'expressió?

  • moltes gràcies![Ofensiu]
    neret | 18-04-2005

    carai, un no hi està acostumat a que li dediquin relats, m'he amocionat i tot! moltes gràcies!

    A part subscric aquesta idea que la gent tendeix a reafirmar-se en les seves idees sense intentar establir ponts amb els altres. A mi em va passar quan vaig anar "hay motivo" a les cotxeres de sants. Representava que era una peli per guanyar vots contra l'Aznar (sempre uneix més el contra que l'amb), però estant allí t'adonaves que a cap dels presents se'ns havia passat pel cap de votar-lo, que allò només servia per veure que guays que érem i quanta raó que teníem.

    no és això companys, no és això, que deia el poeta

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de qwark

qwark

55 Relats

399 Comentaris

89302 Lectures

Valoració de l'autor: 9.61

Biografia:
Químic de formació, professor de professió i escriptor de vocació, des que vaig abandonar el meu somni juvenil de ser estrella de rock. M'agradaria ser escriptor de professió, professor de vocació i saber tot el que pugui del món en què vivim.

Agraeixo a la gent de Relats en Català el fet de poder tenir un espai com aquest. A mi m'ha servit per a tantes coses que es faria avorrit dir-les totes.

Entre altres, per publicar aquest llibre:

¿Quant valen els teus somnis?"


Podeu preguntar per mi aquí:

qwark79@yahoo.es

O aquí:
http://www.facebook.com/smonteagudo

I ara també faig blocs:
Grans preguntes que no em deixen dormir : Un blog dedicat a la curiositat humana. Si sou humans curiosos, us animo a participar.
Àtoms i lletres : Un blog on explico experiències que van sorgint mentre escric.

I participo a la Lliga de MicroRelataires Catalans