Llibertat

Hola guapissima que tal? jejeje esta molt b el relat, la llibertat, perque una cosa que tots desitgem ben pocs la tenen...

Inga prexiossa ens veiem ;-)

La llibertat, tan difícil de trobar, tan preuada i desitjada... és una de les millors coses que ningú pugui viure.

Endevant amb la llibertat!

quan eixe dia arribe ens trobarem tots junts, s'hauran acabat els plors, ens somriurem, per fi, després de tants anys haurem trobat el que anavem cercant...

LA LLIBERTAT ¡¡¡¡¡

He llegit tantes coses sobre aquest poema, que no me n'he pogut estar de llegir-lo. I la veritat és que ha valgut la pena. Especialment per

Quan pugui tancar els ulls i caminar
Sense por a res.

Aquests dos versos són únics. Llibertat i confiança. És un poema preciós. LLàstima que mai serem del tot lliures....

I em fa la sensació que la teva llibertat, aquesta que expliques i esperes, també porta implícita la pau, i aquesta idea em sembla meravellosa!!

Si em permets, sense ànims d'ofendre, voldria puntualitzar una coseta: evita dir l'expressió "tenir que", i susbsitueix-la per "haver de". No t'ho prenguis malament, noia, només és un consell amb la millor intenció.

Una abraçada i un barret per vos, ple de llibertat!!

Salz.

Viu, viu en llibertat!!!!!!!!!

grans versos, gran poema, grans idees, gran cançó, grans comentaris que t'han deixar, eeh, també! ja pots estar ben contenta! jo també en vull! jejeje!

de veritat que és un poema preciós... fantàstic... m'encanta apreciar com escriu la gent... i aquí es veu... grans paraules... metàfores, imatges....

però una coseta! no és "tenir que", és "haver de"!!!! ;)

m'encanta aquest gosset de peluix de la foto! o és un osset????

molts petons, arc de sant martí!

AnNna

Aquest comentari no serà tant filosòfic...
Bon concepte de la llibertat, expressat molt... de veritat, metafòricament, i...bé, d'una manera entendedora que tia, =D de conya!
No sé què dir-te...penso que...escrius, escrius, escrius. I, de tant escriure, escrius bé. Molt bé.
T'estimo!

PauLa*

ja t'havia comentat aquest poema, però he volgut tornar-lo a llegir i dir-te que...
com estàs triomfant!!!!! quants comentaris!!!
ànims i a seguir endavant, però amb un somriure guapo en els teus llavis sempre, així et vull veure
un petó immens!!! el teu amic...

Quan a lluna no surti perquè no té res a vigilar...

Wua... Quin vers... M'ha agradat molt aquest escrit... la sensibilitat amb el que ho expliques... les esperances d'un món millor... sempre em de creure que el que tenim al cor surti a la llum.
Tans comentaris... tel's mereixes.

No t'aturis

Juseph

Molt maco aquest poema! Transmet perfectament el teu sentiment de llibertat!
M'agrada molt....

Papallona

Preciós, mostres força, força a deixar les pors, de a tornar a tocar les onades i el mar per així tocar la llibertat.
Parles de guerra i utilitzes unes paraules que van com anell al dit per aquesta paraula tan odiosa, ens parles de la pau en forma de llençol, la pau es troba en la teva cara companya, el els teus pensaments i en cada vers que escrius.
Felicitats pel poema, no podria estar millor escrit Andrea.

Molts petons, Clara

l'has clavat!
un cant a la llibertat original, dolç i a la vegada rebel...
la darrera estrofa és una passada!
"quan la llum s'encengui per ella mateixa... quan la lluna no surti perquè no tés que vigilar"
t'has passat!!! ja ja ja
no sé què passa però, de tant en tant, surt un poema fantàstic i llavors... recompensa tots els esforços del poeta!
com vas pujant, aviat estaré als teus peus demanant-te un poema signat per tu!
un petó i una abraçada!!!!!!!!!!

Petits detalls que creen un ambient de llibertat. Situacions tan presents i quotidianes que en destapes els seus misteris i els hi treus el vel, deixant-les nues davant d'una neta llibertat.

Bonic poema.
Que vagi bé!
Gemm@

Moltes felicitats RainBow_CoLouRs trobo que has sabut captar perfectament lleugeresa d'una paraula tant sua i pesada alhora com llibertat. Si em permets una petita crítica, no crec que la lluna ens vigili, això és el que ens diuen perquè ens auto reprimim i no siguem lliures; la lluna plora mentre ens veu patint per culpa d'aquest món que em creat, quan veu que em deixat de ser persones per a ser numeros.

grÀCies per ensenyar-nos a jugar.

Pau

Quan la llum s'encengui ella mateixa,
I no perquè ho ha de fer.
Quan la lluna no surti,
Perquè no té res a vigilar.

que més es pot dir.....libertad divino tesoro!!!!

Noieta, em costa molt interpretar els versos d'adolescents, però aquest han estat d'allò més fàcil.
És tan bonic veure que la següent generació continua els ideals. T'animo a seguir per aquí, a anar en contra de les modes que no són més que una manera d'esclavitzar la gent, cerca persones que comparteixin els teus ideals, sembla difícil. però n'hi ha.
M'apunto la frase "Quan la pau sigui més Que un simple llençol blanc" a mi no em sortiria mai una metàfora així.
En definitiva veig que tens molt clar que sense llibertat no hi ha pau ni un món net on tots gaudeixin i respectin el que és de tots.

Hi ha una cosa al teu vers, però, que a mi em toca:
No em treguis la Lluna, que sóc astrònom, pobreta, ella no ens vigila, som nosaltres qui l'espiem per arrancar-li els secrets…
No saps el bonic que és mirar-la amb un petit telescopi i conèixer la seva geografia, milers de detalls diferents, veure aquells llocs estimats sota diferent llum. Per a mi és una visió que em genera pau. I la tenim tots allí a l'abast.
I mirant la biografia he pensat en la meva filla, que és quatre anys més gran que tu, que ara té una assignatura de psicologia i li discuteix al professor si és una ciència o no, perquè amb ella els psicòlegs s'han equivvocat sempre, era un cas d'assetjament escolar i la volien arreglar a ella en lloc dels culpables, ja ho té superat.

Petons,

Jordi

algun dia, segur que viuràs en llibertat!
PErsonalment, m'ha agradat, la de poder caminar amb els ulls tancats, sense por a res...
Uns bons versos, inspirats en una bona cançó.
No t'aturis, companya!
Sïlvia

Imatges que ens permeten sentir a la pell les carícies d'un món que podria ésser distint.
Un somni que viu en molts cors, la utopia que tots voldríem fer real.
Però l'ésser humà per si sol, està lligat a moltes cadenes invisibles. Les nostres pors, la necessitat de ser acceptat, el pensar en el demà deixant de viure aquest segon de l'avui...
Només mirant dins nostre ja hi ha un batibull de sentiments i emocions que ens fan esclaus i lliures alhora.
Ai, quin embolic que m'estic fent!

En fi m'agrada el teu poema i també m'encantaria escoltar cantar la cançó del Cesc!

Petonets!

Em sembla que primer de tot ens hauriem de prengntar que es això...
Ningú que jo conegui és lliure. Sempre tenim i tindrem algu per sobre nostre que ens digui el que podem i el que no podem fer. Es molt trist però es així...

Per cert el poema preciós i la imatge també.
Un petó.

CaMpS dE tRiStOr

Sí, ho reconec: el poema m'ha agradat. Però sobretot m'ha despertat el desig de conèixer la lletra d'aquesta cançó d'en Cesk Freixas.

LLIBRE