Sola En Una Roca Perduda

Un relat de: RainBow_CoLouRs

Com no... un altre dia de discussió familiar.
Dia rere dia, la mateixa història, els mateixos temes…
I qui acabava rebent les culpes? Jo! Com no...
Igual que duies enrere, tot acabà quan la mare arribà a la meva habitació i m’escridassà de valent, com si fos culpa meva que el seu matrimoni caigués en picat.
Farta de tot allò, vaig decidir marxar d’allà, i sense deixar cap nota, ni avisar a ningú, vaig fugir.
No sabia cap on anar, però finalment vaig decidir caminar direcció a la muntanya.
Després de caminar una bona estona, vaig mirar al meu voltant, veia varis arbres, ocells cantant i una roca.
Tot això tenia quelcom especial. Es respirava tranquil•litat, pau...
Vaig decidir asseure’m a la roca i mentre pensava tot el que havia succeït, admirava com la brisa suau movia els meus cabells, sense pressa...
Després d’aquest període de reflexió, vaig decidir retornar, però sempre que quelcom m’ennuvolés el cap, tenia clar que aquell seria el meu lloc, per sempre...

Comentaris

  • Ahir a la nit al fòrum..[Ofensiu]
    angie | 28-11-2005

    parlava amb un relataire de la nostra roca particular....... cadascú en tenim una, on seiem i deixem passar el temps.
    Netegem la ment, aclarim el cor i ens assequem amb la llum de la seva companyia.

    Angie

  • " Sense pressa... "[Ofensiu]
    kispar fidu | 06-11-2005

    El temps passa ràpid, però la vida s'ha de prendre amb calma (...tot i que sovint sembli impossible...).

    M'encanta personalment el tros de admirava com la brisa suau movia els meus cabells, sense pressa...
    el trobo magnífic, perquè mentre fuges d'una mala situació i el cap se t'omple de mals pensaments, t'atures, i t'adones del moviment dels teus cabells provocat per la senzillesa de la brisa de l'aire... Ho trobo sincerament preciós. Parar-te a observar aquest fet tan simple i alhora especial que per uns moments et fa oblidar el què ha passat instants enrere.

    Adoro aquests moments en que petits detalls que normalment no en donaries importància et fan sentir especial i fan que t'oblidis de tot.

    P.D: ostres! aquesta foto no l'havia vist... (la de la teva biografia), la trobo molt original! Trobo que se'n podrien dir un munt de coses sobre ella, que desperta un munt de pensaments... bona tria! jeje!

    Apa! que vagi bé!
    Ens veiem per aquí!

    Gemm@

  • un lloc per a l'ànima[Ofensiu]
    foster | 09-10-2005

    Tots els necessitem: un lloc real o somiat on recórrer en els moments durs. Un espai metàforic o no però teu, intransferible.

    foster

  • Llibre | 29-09-2005

    És curiós com de vegades, tot i estar sola en una roca perduda, aconseguim no sentir-nos sols. O no sentir-nos tan sols. O no sentir-nos tan desemparats.

    Tal volta la raó la trobem en què nosaltres mateixes, quan arribem a aquest punt, quan arribem a la situació d'estar soles en una roca perduda, significa que també ens hem convertit en roca. I amb això no insinuo que siguem insensibles, sinó que hem aprés a escudar-nos rere una capa de fortalesa que, en realitat, és fugissera i etèria.

    Però malgrat tot, és bo, penso jo, tenir un lloc on amagar-se quan els crits fereixen les oïdes. I després retornar, sí. Però retornar amb noves forces.

    Sola en una roca perduda... M'agrada aquesta frase.

    Fins la propera,

    LLIBRE

    PS.- Et puc dir una coseta que no m'ha agradat? Si? No t'enfadaràs, oi? Doncs mira: Després de caminar una bona estona, vaig mirar al meu voltant, veia varis arbres, ocells cantant i una roca. Sí: just aquesta paraula: varis. No sé: m'ha sonat fora de context, aquí, al mig d'aquest paràgraf. Potser si m'haguessis dit molts, un munt, centenars, desenes... no se m'hagués fet estrany. I si em preguntes el per què, el cert és que no t'ho sabria dir. Cosa que em porta a pensar que tot just és una qüestió de gustos, per descomptat. O sigui que què faig? Esborro tot el que t'acabo d'escriure? Hhehe... Saps què? Que t'ho envio, i acabem abans. Una abraçada!

  • instants | 29-09-2005

    la roca del descans d'una guerrera de cor obert.
    Potser, algun dia m'hi pots portar ;)

    PAu

  • tots necessitem el nostre lloc.[Ofensiu]
    JakpaT | 23-09-2005 | Valoració: 10

    hola, moltes gràcies pels teus comentaris. Lo cert es que tots necessitem el nostre lloc solitari, ja sigui per pensar si estem al lloc que ens toca en aquesta vida. Jo tinc el meu lloc al Mar, però esclar per pensar es té que anar sol.
    M'ha encantat llegir-te, i m'encantarà continuar fent-ho.
    salutacions.-

  • Woles noieta!![Ofensiu]
    Gorwilya | 23-09-2005 | Valoració: 10

    Gràcies pel teu comentari! Com has vist et vaig fer cas hi vaig penjar un altre relat, és que no tinc gaire cosa més escrita, si més no que vulgui penjar... :P

    M'ha agradat aquest relat! Molt bonic... ;) Una roca perduda que esdevé un lloc tranquil on voler passar les hores de solitut desitjada... :P No sé què més podria dir, a part de que segueixis escrivint coses tant boniques com aquesta!! ;)

    Petons wapa!!

    Gorwilya

  • Els colors de l'arc iris![Ofensiu]
    Queca | 23-09-2005

    Molt maco, tant el teu nom com el teu escrit. Vas nèixer al '91? Caram nina, doncs trobo que escrius molt, i molt bé!
    Molts petons ninona, i somriu sempre!
    Molta màgia bonica!

  • Hola![Ofensiu]
    Boréâs | 22-09-2005

    gràcies pel teu comentari a la meva poesia. Tothom necessita el seu espai individual, el seu refugi on passar aquelles estones d'introspecció. Relates àgilment el devenir de les accions. Considero que podries haver allargat més aquesta estona de calidesa i calma, intenta-ho, i jo escriure una poesia per tu, si em surt, sóc un negat.

  • I'm a mobile, but I'm not abstract![Ofensiu]
    SieMenS | 21-09-2005

    Sí, Nea, sí. Jo també formo part del tant estimat CDM, jo també vaig ser present a la 1ra. KDD-F CDM, sí...encara que no em fes veure notablement ("Shimeneeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!"), encara que la meva presència no fos clau en la KDD-F (tot i ser una de les fundadores), existeixo.
    Paula Garcia, 15 anys, Taradell. Sí...també anomenada "Siemens", "Shimenes", i els seus derivats. No vaig néixer cap dia de cap Guerra, per sort, tot i que el destí va voler que ma mare donés a la llum per primer (i no pas últim) cop un Dijous Sant ("en el calendari cristià, el dijous Sant és el dijous de la Setmana Santa. Conmemora l'últim sopar de Jesucrist amb els seus deixebles, abans de ser traït per Judes i crucificat. Aquest dia és el dia de la fraternitat, ja que Jesús en el darrer sopar va rentar els peus als deixebles, es va fer servidor dels altres").
    Bé, doncs, repeteixo, existeixo, em manifesto, sóc persona.
    Per resumir, crec que algun comentari t'he deixat pels camps de la pàtria, o, més ben dit, per un relat de la nostra estimada RainBow_CoLouRs, Andrea Navarro.
    Anava a comentar també que no tan sols coneixes a la Nokia en persona, però m'he adonat que posa "Autors/Autores que coneixo en persona:" i clar, jo no em considero ni Autor ni Autora, més que res perquè el dia del meu registre vaig clicar al requadre que es troba just a sota del text
    "Sí, em vull registrar com a

    LECTOR
    Llegeix o comenta
    qualsevol relat.








    Registrar-se és gratuït!"
    i, evidentment, no tinc el privilegi de ser Autora (com deus recordar, sóc una...noia, bé, una persona del sexe femení), per tant no em puc inclore dins la llista de "Autors/Autores que coneixo en persona".
    Heus aquí que finalitza el meu comentari.
    Ah, que havia de comentar sobre el text? Molt maco, ja ho saps. Segueix escribint!!
    Moltíssims petons, per a la meva "Für Elise", per a la meva pianista, per a la meva Nea.
    T'estimo!

    PauLa*

  • tu i la roca...[Ofensiu]
    Capdelin | 21-09-2005 | Valoració: 10

    sols... però ella té fama de tenir el cor de pedra, però tu, ets més sensible i necessites retornar al món dels humans i de vegades rebre d'ells bronques i discussions... i altres vegades, somriures, brindis i petons... aquest és el joc de la vida... és clar que és fotut mentre un és menor d'edat haver de seguir les normes i el dibuix de la vida que altres et tenen programat... però al créixer i madurar tondràs l'oportunitat d'independitzar-te i crear el teu propi camí... que mai serà teu del tot, sempre hauràs de cremar i cedir part teva pels que et segueixin al teu costat...
    com diu l'annah, amiga meva, molt bona persona... de vegades va bé una mica de soledat, tocar amb ràbia el piano o escapar-te una estoneta al japó i menjar arròs amb dits de fusta... ja ja ja
    un petó maquíssima i una abraçada més forta que la roca on et vas asseure!
    P.D. no et puc guanyar en "a l'atac!!!", t'has tornat boja? però et seguiré llegint i comentant i gaudint de tu... encara que sigui a ritme de tortugueta!
    P.D.2. he llegit la teva biografia (fins ara no ho havia fet, què despistat sóc!) uauau! quina passada, futura psicòloga! als teus peus...

  • A vegades...[Ofensiu]
    annah | 20-09-2005 | Valoració: 10

    la soledat és bona. En moments agobiants, quan sents que la pressió que es respira al teu entorn sembla que t'hagi d'ofegar és bo sortir, predre l'aire, respirar i sentir-se lliure, en un lloc especial, on canten els ocells i on la brisa ondeja els teus cabells.
    Un relat molt bonic! M'agrada molt.

    He estat llegint la teva biografia, m'agrada molt. Així que també toques el piano, eh? Com jo, que ja fa 7 anys que ho faig.

    Gràcies per comentar-me maca!
    Et seguiré llegint!

    Un forta abraçada!

    Anna

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: