Llàgrimes al mar

carregat d'emoció. Penses, mires, i "lluny de mi" (mol bo), resta plorar. Intens!

de la persona estimada no és fàcil de pair. Però si a més aquest ésser que et reclama tota l'atenció ("Vaig pensar en tu") sembla que no et trobi a faltar ("Et veia molt feliç")... això és molt més dur.

I només ens queda la reacció immediata, la melangia del moment, acotar al cap sota l'ala i "plorar a la vora del mar".

Suposo i espero que després ja redreçarem la situació i aixecarem el cap.

Salut!

LLIBRE

...que no hagis de plorar mai a la vora del mar!
M'encanten els teus poemes, tan curtets però tan carregats d'emocions.

Volia agraïr-te els teus comentaris i dir-te que tenies raó amb el que em deies a "cors", s'ha de perdonar a aquell que et fa mal (encara que per aquell poema no ho sembli sempre ho he fet), el que passa és que aquell poema el vaig escriure el mateix dia que m'havien ferit i tal com dius tu, està carregat de ràbia. Al cap d'uns dies ja ho veia tot diferent!
Per cert, que m'ha encantat que em diguessis el que no t'agradava, s'agraeix la sinceritat!

Una forta abraçada i molta màgia!!

per què les aigües del mar... són salades... de plors d´ànimes plenes de melangia que van a la seva platja... a recordar amors passats.. però el mar, comprensiu, immens... amb les seves onades tapa el so captiu de plors d´enyorança... i qui sap?... potser aquestes mateixes onades... porten cavalcant escumes... un nou amor xop de blaus.
felicitats pel poema... i gràcies pels teus dos comentaris... ets molt generós.
una abraçada.