L'Inici

Un relat de: Nyaelven

Es van conèixer a la Universitat, ella va anar a veure una obra de teatre que feien els estudiants de la uni. Ella no va poder evitar fixar-se en el noi protagonista. Ella va pensar que desprenia tanta força que no semblava real. I pensar que no tenia ganes d'anar a aquest coi d'obra, però la seva amiga Elena l'havia obligat a anar-la a veure a part de perquè ella hi sortia, perquè feia massa dies que l'Anna no tenia ganes de fer res. Quan l'obra va acabar l'Elena va correr a buscar-la i li va presentar el noi protagonista:
- Anna, ell és en Marc.- L'Anna es va quedar sense paraules en veure els ulls més verds que havia vist mai. Ell era encara més guapo d'aprop que desde el pati de butaques. Ella només va poder dir "hola", perquè l'havia enlluernat aquell actor novell. Ell va somriure i va dir-li:
- T'ha agradat l'obra?- L'Anna li va tornar el somriure i va dir que li havia encantat i que tots ho havien fet molt bé. Ell sense treure's el somriure dels llavis va demanar-li que vingués amb tota la colla a sopar. L'Anna es va snetir molt temptada a dir que no, tenia esma per sortir amb els amics de l'Elena? Però aquell noi la intrigava i va haver d'acceptar.
Durant el sopar ells dos van parlar molt, de la uni, dels plans de futur, en un moment que es van quedar sols perquè tothom havia anat a pagar en Marc va dir-li:
- L' Elena m'ha dit que ultimament estàs molt deprimida, que et passa?- L'anna va pensar " L'Elena parla massa" però va mirar els ulls verds que tenia al seu costat i li va dir:
- No has sentit mai, que la vida molt ràpid, que et marejes com si estiguéssis en un vaixell que no saps on va? O que potser naufragarà a la que et tombis?
La resposta d'ell la va tranquilitzar, pensava que potser pensaria que era una amrgada, però ell va dir:
- Continuament- Es van quedar mirant-se als ulls, i ella va somriure. L'Elena els va venir a buscar perquè anéssin a pagar i la magia es va fondre. QUan van sortir del restaurant van anar a un bar molt bohemi que tenia un escenari on la gent podia interpretar i dir el que volgués. Llavors els nois del grup de teatre van començar a demanar a en Marc que interpretès alguna cosa. L' Anna liva dir:
- Si va, que m'ha agradat molt com ho has fet a l'obra. - En Marc se la va mirar més serió i va xiuxiuejar-li perquè ningú els sentís:
- Només si em fas un petò- A ella li va fer un salt el cor, i va pensar que estava boja perquè si que tenia ganes de fer un petò a aquell noi desconegut, però és que ja no li semblava. Llavors ella li va fer un petò molt suau als llavis, que li va semblar el petò més gran del món. En Marc va pujar a l'escenari i va interpretar un tros d'una obra de shakespeare.

Comentaris

  • començament[Ofensiu]

    Una mirada pot ser el començament de tot: d'una història, o potser d'un final, potser el final de la solitud.

  • L'inici d'una història[Ofensiu]
    Unaquimera | 22-05-2006

    Una història que arrenca a despit dels desitjos d'ella...
    Un relat que comença amb un joc de mirades...
    Intercanvi de somriures...
    després amb jocs de paraules...
    que acaba amb paraules clàssiques
    i amb un petó...
    Potser és una història que tot just comença!

    Em sembla que li manca alguna frase al final, com per arrodonir-ho, saps? Havies pensat continuar la història? El mateix títol sembla indicar-ho... Si vols fer-ho, endavant, ja tens la primera part!

    Una salutació i una abraçada,
    Una quimera

  • comenteu- me'l si us plau[Ofensiu]
    Nyaelven | 21-04-2006

    m'agradaria que el comentesiu gracies

l´Autor

Foto de perfil de Nyaelven

Nyaelven

26 Relats

84 Comentaris

35249 Lectures

Valoració de l'autor: 8.98

Biografia:
Una vegada la gran escriptora Maria Mercé Roca va dir en una trobada: " Quan estàs bé no escrius". Aixó vol dir que tots els que escrivim encara que podem sentirnos "moderadament feliços" sentim que ens falta alguna cosa.
Jo vull que algú em digui " deixa'm ser el que et falta"
( porca miseria 25-12-05)

M'agraden aquestes frases, sóc feliç la major part del temps tinc molt bons amics, estic fent una carrera, però hi ha moments en que amb aixó no en tinc prou. Sóc massa exigent amb mi mateixa? O potser ja m'està bé ser moderadament feliç?