L'informàtic

L'informàtic

El Nil acaba de fer divuit anys i ja te el títol de Tècnic Superior en Desenvolupament d'Aplicacions Multiplataforma. La seva primera oportunitat laboral arriba de la mà de el Sr. Pou, un exmilitar de caràcter rígid que s'ha muntat una empresa de serveis, subcontractada dins de la Central Nuclear. La feina de el Nil, s'ha de fer al despatx particular que el Sr. Pou te a casa seva.

Les agulles del rellotge de la paret marquen les vuit del matí. El Sr. Pou revisa uns papers de la Central Nuclear mostrant molta intensitat i passió, mentre es corda els botons de la camisa amb molta pressa.

La Rosa entra al menjador amb una tassa de cafè a la mà. El mira de reüll, esperant un gest o una paraula que trenqui el gel. Aquest gel tant rutinari.

-Rosa, l'informàtic nou ha de venir d’un moment a l’altre.- Diu el Sr. Pou, sense ni tan sols aixecar la vista dels informes. -Ja li he deixat clar per telèfon que vull puntualitat militar. No estic per perdre el temps amb criaturades.

La Rosa deixa la tassa sobre la taula, amb molt de compte de no fer soroll.

-Un informàtic? Creia que ho gestionaves tot des de l'oficina de la Central.

-Això són assumptes de la subcontractació, Rosa. No ho entendries. Avui tinc reunió amb el Comitè de Seguretat Nuclear.

-Ah... - Sospira la Rosa, asseient-se a la vora de la cadira.- Llavors tampoc vindràs a dinar, avui?

El Sr. Pou deixa anar un rebuf d'indignació, agafant el maletí de cop.

-Dinar? Dona, et penses que estic de vacances? L'empresa no funciona sola. Tinc el telèfon que treu fum des de les sis de la matinada. Si el noi arriba mentre em poso la corbata, obre-li tu la porta. Que s'esperi al rebedor.

-D'acord.- Respon ella, submisa i amb veu apagada, mirant fixament el cafè que comença a refredar-se.- Només demanava... Fa dies que pràcticament ni ens mirem. Sembla que visquis a la Central.

-No em vinguis amb romanços ara, que no tinc el cap per a rucades.

El timbre de la porta principal sona, tallant la conversa en sec. El Sr. Pou s’ajusta el coll de la camisa amb un moviment brusc i es gira cap al passadís.

-Ja és aquí. Espavila, Rosa, obre la porta que no tinc temps per perdre. Li ensenyo l'ordinador, li dic quatre coses i marxo cap a la Central.

La Rosa s’aixeca lentament, sentint el pes de la buidor habitual, i camina cap al rebedor per obrir la porta del carrer.

El Sr. Pou rep a l’informàtic, al seu despatx i amb pressa. Li ensenyar l'ordinador, i li dicta les instruccions de mala gana i no massa bons modals.

-Espavila't, noi. No vull errors.- Rondina l'exmilitar mentre atén una trucada pel telèfon. No ha passat ni un minut que marxa cap a la Central, tancant la porta principal d'un cop sec.

La Rosa és la seva esposa, te quaranta dos anys. La Rosa viu en una solitud constant. El seu marit la te completament abandonada, sempre està capficat en la feina de l'empresa, les vint-i-quatre hores del dia.

Quan la Rosa entra al despatx per oferir un cafè al jove informàtic, es queda feta de pedra i el cor li batega a mil per hora. El Nil te la frescor i la vitalitat dels divuit anys, una mirada neta i uns braços joves que contrasten amb la fredor de l'exmilitar. Al creuar-se les mirades, una ardor sobtada i intensa recorre tot el cos de la Rosa. Se sent viva per primera vegada en molts anys.

-T'he portat una mica de cafè... per si necessites energia.- Diu la Rosa, amb la veu una mica tremolosa trencant el silenci del despatx.

-Gràcies... - Respon el Nil, clavant els seus ulls en els d'ella, clarament intimidat però fascinat.

Les paraules de cortesia donen pas a un silenci carregat de tensió elèctrica. La Rosa s’acostà a la taula i, amb el pretext de mirar la pantalla, s’inclina lleugerament. El teixit suau del seu vestit frega el braç del Nil, i la seva mà toca subtilment l'espatlla del jove. El contacte és la guspira definitiva.

El Nil nota de cop com el cor se li accelera.

-Que estàs fent? -Xiuxiueja el Nil, girant el rostre cap a ella, a pocs centímetres dels seus llavis.

-Sé perfectament el que estic fent.- Respon la Rosa amb una mirada plena de lascívia.

La Rosa, sense dir res més, l’agafà pel clatell amb les dos mans, enfonsant els dits en els seus cabells. Es fonen en un petó apassionat, salvatge, nascut de la necessitat d'ella i de l'impuls d'ell. Les llengües es troben amb fúria, intercanviant saliva i escalf, mentre el Nil s'aixeca de la cadira agafant-la per la cintura i enganxant el cos de la Rosa contra el seu.

Ella exhala un gemec ofegat en sentir la fermesa del cos del noi. Es llancen al sofà de pell del mateix despatx. Allà, entre els coixins i la fusta dels mobles de l'exmilitar, la luxúria es dispara. La Rosa, guiada per una barreja d'experiència i desig contingut, comença a desbotonar la camisa del Nil amb una urgència febril, deixant al descobert un pit jove, llis i musculat. El Nil, encès per la iniciativa d'ella, pujar el vestit de la Rosa, trobant de camí unes cuixes calentes i una pell extremadament suau.

-Estàs tremolant... -Li murmura la Rosa als seus llavis, mentre li besa el coll amb fúria, deixant marques vermelles.

-És que ets... Això... És increïble.- Respirar en Nil, excitat al límit per la seguretat d'aquella dona.

La Rosa es desfà ràpidament dels pantalons i calçotets d'en Nil, i es col·loca a sobre d'ell, dominant l'escena. Es treu el vestit d'un sol moviment, quedant-se només amb unes calcetes de randa que fan un contrast colpidor amb la seva pell madura i cuidada. El Nil no pot evitar de fixar la mirada en els seus pits redons i ferms, que pugen i baixen al ritme de la respiració agitada. Amb les mans li prema els malucs amb força, obligant-la a arquejar l'esquena,

L'escalf del contacte de la pell amb la pell, fa que el despatx de l'exmilitar, es converteixi en un oasi de pecat i llibertat. Els gemecs comencen a ressonar entre les parets plenes de arxivadors i documents de la Central Nuclear. Cada frec, cada mossegada subtil als llavis i cada envestida és una venjança silenciosa contra els anys d'oblit, mentre el Nil respon amb tota la fúria, tot el vigor i tota l'energia inesgotable dels seus divuit anys, entregat completament al desig d'aquella dona que l'està devorant.

Tots dos, nuets i abraçats sobre el sofà, tenen la mirada plena de complicitat i una connexió que sembla haver transformat l'ambient tant marcial de la casa. La Rosa, somriu amb una mena de tendresa i luxúria, agafa al jove per la mà i el guia passadís enllà cap al dormitori principal, deixant enrere la fredor del despatx.

A l’entrar a l'habitació, la llum és suau i crea una atmosfera acollidora. S’asseuen a la vora del llit gran, gaudint de la proximitat l’un de l'altre i de la tranquil·litat que els envolta. La Rosa s’apropa al Nil, recolzant el cap a la seva espatlla compartint un moment de gran intimitat emocional.

-Aquí estem millor... -Xiuxiueja ella amb suavitat.

-Tens tota la raó. És perfecte.- Respon el Nil, agraint la calidesa i la confiança que ella li transmet.

S’abracen durant una bona estona, compartint carícies i paraules dolces, celebrant la química que ha sorgit entre ells. És una estona de felicitat compartida.

El Nil nota de cop com el seu cor li batega a un ritme frenètic, gairebé dolorós, arran d'aquell frec inesperat. La Rosa, lluny de fer un pas enrere, manté la mirada fixa a la seva, amb la respiració cada vegada més agitada. La solitud acumulada durant anys sembla haver-se concentrat en aquest precís instant.

-Ets meravellosa... -Xiuxiueja el Nil, amb la veu trencada.

-No diguis res.- Respon ella en un fil de veu.

El jove calla, impressionat per la determinació de la dona. Completament magnetitzat per la calidesa que desprèn la seva pell. Només se sent la respiració compassada de tots dos.

La Rosa girar el cap, de cara a ell, i en veure la vacil·lació en els ulls del jove, somriu amb una dolçor que fa anys que no mostra.

-Tens por? -Li preguntar ella, apropant-se lentament, fins a reduir la distància a uns pocs centímetres.

-No és por... - Diu el Nil, sentint el caliu de la Rosa a tocar del seu pit.- És que... El teu marit...

La Rosa col·loca una mà suau directament sobre els llavis del Nil, tallant la frase.

-El meu marit fa molt de temps que no hi és, aquí. Ara només estem tu i jo. Deixa'm sentir-me viva. Només... fes-me sentir viva.

Aquestes paraules desfan qualsevol dubte que poguí haver a la ment del jove. El Nil allarga els braços i rodeja la cintura de la Rosa. Amb una tendresa que contrasta amb la urgència dels seus cossos, l’atrau cap a ell. El primer petó és contingut, una exploració suau que busca el permís de l'altre, però de seguida es transforma en una morrejada profunda, carregada d'un desig contingut durant massa temps.

Es deixen caure sobre el llit. Tots dos cossos nus i plens de luxúria. El Nil, amb mans deleroses, va descobrint una pell blanca que reacciona a l'instant al tacte dels seus dits joves. Ella, li acarona els muscles ferms i la musculatura neta d'un noi de divuit anys.

-Ets preciosa.- Xiuxiueja el Nil a la seva orella, mentre la seva boca ressegueix la línia del coll de la dona, fent-la tremolar de dalt a baix.

-Feia tant de temps... -Contesta ella, clavant els dits a l'espatlla del Nil, mentre s'empassa un sospir de pur alleujament.- No t'aturis, si us plau.

El contacte dels seus cossos nus sota la penombra de la cambra és com un xoc elèctric. Allà on el Sr. Pou només ofereix absència, ordre i autoritat, el Nil aporta una energia vibrant, una cura extrema i una passió cega que crema l'ambient. La còpula no és ràpida ni descuidada. És amb una estratègia coreografiada per la necessitat d'ella de ser estimada i el desig d'ell de correspondre a aquella dona que el fascina.

Cada carícia del Nil aixeca una descàrrega a les venes de la Rosa, que es mou sota d'ell redescobrint sensacions que creia mortes i soterrades sota la rutina del seu matrimoni. Els xiuxiuejos i els gemecs ofegats omplen l'habitació, creant una bombolla impenetrable. Durant aquests minuts, la Central Nuclear, els horaris estrictes i el caràcter rígid de l'exmilitar simplement no existeixen.

Quan finalment l'onada de passió els porta a l'èxtasi, es queden abraçats, amb els cossos coberts d'una fina capa de suor i els cors bategant a l'uníson. El Nil recolza el cap al pit de la Rosa, escoltant com el ritme cardíac d'ella es relaxa a poc a poc. La Rosa li passa els dits pels cabells, amb una expressió de pau absoluta que no ha tingut en dècades.

-Gràcies...- Diu ella en veu baixa, fent-li un petó suau al front.

El Nil aixeca una mica el cap per mirar-la als ulls.

-Gràcies a tu.

L'habitació torna a quedar-se en silenci, un silenci que ara ja no és de solitud, sinó d'una complicitat clandestina que ho acaba de canviar tot.

L'encontre es tan summament satisfactori que, quan el Nil acabar de configurar les aplicacions i marxa, tots dos saben que això només es el principi. A partir d'aquest dia, el sistema informàtic de l'empresa del Sr. Pou comença a tenir "problemes" de manera molt misteriosa. La Rosa requereix els serveis de l'informàtic bastant sovint, assegurant-se que el despatx i el dormitori son l'escenari secret d'una passió que no te cap intenció de parar.