L'ÚLTIM PAGÈS O MARÇ DEL 2088

Un relat de: Jacques Adolphe
A l'Eric Climent li encantava caminar per la serralada del Penyal i respirar a pulmó obert sota l’ombra dels pins. Però últimament estava molt trist, com trista estava tota la vegetació del bosc. Tot estava sec i l’aire era molt calent. Feia massa anys que no queia una gota d’aigua. Des del punt més alt del penyal uns 525 metres observava el paisatge moix, mústic y pansit. Tan sols es veia el moviment de les barques i els llaguts pujant i baixant pel riu.

El turisme que arribava navegant pel Gran Riu era la principal font d'ingressos de la regió. Tot i que es creia que després del moviment sísmic, minvaria. La gent tenia curiositat per veure els edificis de l'antig Complex Nuclear; desordenats, torts, i mig ensorrats.

Pujar aigua amunt pel Gran Riu tenia el seu atractiu. El paisatge tenia certa misteriosa emoció encisadora, l'encant de la morbositat de córrer el risc de navegar sobre les aigües d'un riu, en el que, sota els fangs del seu llit, hi dormien tones de mercuri. Aquesta capa de mercuri feia a la vegada de blindatge i manta protectora de les substancies radioactives que, a causa del moviment sísmic, havien anat riu avall. Les parets dels edificis del vell Complex Nuclear van resistir perfectament el moviment sísmic. Però les canonades van cedir. El desgast de la fricció dels líquids i les altes temperatures van anar esmolant i desgruixant l'acer de les parets dels tubs i de les canonades.

Mentre els edificis feien un moviment gradual, previst ja en el seu disseny pels casos de possible moviments sísmics, les canonades no van aguantar i tot va fer cap al Gran Riu.

On va fer mal de debò, el terratrèmol, va ser a l’antiga Planta Química, que no estava tan ben preparada, ja que la seva construcció data de finals del segle XIX, i en aquella època les construccions eren molt precàries. La resclosa del Gran Riu es va ensulsir, la forta corrent de la fuita de l'aigua va provocar unes terbolines al fons del pantà que va remoure les tones de cadmi, arsènic, crom, cinc i mercuri que hi reposaven silenciosament des de qui sap quant temps.

El mercuri es va anar depositant al llarg del Gran Riu, formant una considerable capa sobre el llit del riu. D'aquesta manera el mercuri cobria la substancia radioactiva que s'havia escapat del Complex Nuclear.

Amb el transcurs dels anys, la corrent del Gran Riu va anar netejant totes les impureses que van quedar per sobre de la capa del mercuri. Tot va fer cap al mar.

L'aigua va tornar a tenir la transparència i la netedat que tenia abans de la construcció de les presses, les químiques, les nuclears i les demès industries que s'hi van posar durant el transcurs del segle XX, però la radioactivitat va quedar-se atrapada sota el mercuri.

Totes les terres que es regaven amb l'aigua del Gran Riu es van contaminar. L'agricultura va desaparèixer de la regió. Tan sols es va salvar la finca de les "Solanetes" que pertanyia a l'Eric Climent. La seva sort va ser que sempre regava d'un pou que agafava l'aigua d'una beta que venia de la profunditat de les muntanyes.

Però la preocupació de l'Eric era que ja feia setze anys que no queia ni una sola gota d'aigua. El pou ja no s'omplia i necessitava aigua per la finca. Amb l'ajut dels seus dos fills, l'Antón i el Quim, volia posar en funcionament les instal•lacions d'un antic reg que, a finals del segle passat, va ser la solució per la subsistència de la pagesia al municipi. El terratrèmol el va deixar en tal mal estat que va ser pràcticament massa costós econòmica i físicament tornar-lo a reparar. Amb la contaminació de les terres, la majoria de pagesos van marxar. A ningú li interessava el funcionament d'aquest reg. L'ajuda econòmica que haguessin pogut rebre des del cap de la regió va ser zero, doncs preferien invertir en la navegabilitat del Gran Riu i reconvertir la regió en zona turística que subvencionar l'agricultura de la seva demarcació regional.

L'intenció de l'Eric era reparar les bombes i posar unes canonades noves fins la bassa gran. Fer una petita reparació mentre no revenia l'aigua del seu pou. Els va costar tot l'estiu arreglar els motors per pujar l'aigua, i la canonada els hi va portar tot l'hivern, fins a finals de març.

El sol ja havia marxat, i començava a fosquejar. Per fi podrien veure el resultat d’un titànic treball i sentir l’emotiu plaer de veure culminada una il•lusió. Si deu anys enrere li haguessin dit que el vell reg tornaria a funcionar, no s'ho hagués cregut pas. Ara ho tenien tot a punt, però tindrien d'esperar l'en demà pel mati, doncs ja s'havia fet fosc del tot.

Al apuntar el dia tota la família Climent estava dalt de la bassa gran, fins havia vingut la filla, la Meritxell, que treballava al Geriàtric de l'Est, on el terreny es abrupte i escarpat, ple de boscos i pinars. En el passat havien estat costers de vinyes productores d'uns vins molt apreciats pel seu distingit "bouquet" i el particular cos del prestigiós vi, que es nodria de l'essència de l'anima de les llicorelles que alimentaven les arrels dels ceps. Ara tot estava perdut, tot era garriga.

Fins hi tot la Maria, la dona de l'Eric, no s'havia volgut perdre l'esperat esdeveniment. Els motors ja estaven en marxa, l'Eric semblava un infant esperant l'arribada dels Reis Mags d'Orient, tot i que era un home molt calmós. No podia amagar els nervis del emotiu moment, i el mateix passava al Quim i l'Antón.

Tot anava molt bé, de la canonada sortia un bon raig, i la bassa es va omplir fins a la meitat amb molt poc temps. De cop va semblar com si el gros raig d'aigua s’estronqués. Els motors pot ser que haguessin perdut força, o que se’n hagués parat algun. L'aigua sortia a estropades i molt menys de la meitat de cabdal, anava minvant, i cada instant sortia menys aigua, la fi d'una alegria que havia durat molt poc.

De cop va sortir disparat un embalum, que ningú dels presents va poder identificar-ho, per la sorpresa del moment. El raig d'aigua ja tornava a tenir el mateix cabdal que abans, amb poques hores la bassa estaria plena. La força de les bombes hauria xuclat brosses del riu, brancotes dels arbres o fins hi tot algun tronc d'arbre o ves a saber què! Obstruïa el pas de l'aigua fins que va saltar dins de la bassa.

Una enorme boca fornida d'una desmesurada dentadura, va sortir del fons de la bassa i es va endur a la Maria d'una mossegada, que per salvar-se reacciona instintivament agafant-se del braç del qui te mes prop, el seu fill petit. Quim va ser arrossegat dins de l'aigua en un tres i no res. L'aigua es va tranquillitzar, la Maria no es veia en lloc. De cop l'aigua de la bassa s'aixecà com una gran ona i es va sentir el crit sec i agre del Quim, que va desaparèixer de la vista del seu pare i dels seus germans. L'Eric, l'Antón, i la Meritxell. Tots tres no en sortien de l'ensurt, tots tres espantats, immòbils, impossibilitats davant d'aquella desagradable sorpresa.

El cos de Quim va aparèixer a la superfície de l'aigua voltat d'un toll de sang i cridant desesperadament. L'Eric va agafa un barrot de la tanca metàllica del recinte de la bassa, i l'atansa a les mans del seu fill per poder-lo treure de l'aigua. La terrible boca amb les afilades dents tornà a sortir i d'una sola mossada s'emportà al Quim i l'Eric. La Meritxell xiscla, l'Antón crida. Tots dos estaven dominats pel pànic, l'histèria i l'horror davant d'aquell apocalíptic tràngol.

Donant dos salts, l'Antón, va agafar un barrot de la tanca, del munt de la malla i el filat que va sobrar al fer la xarxa que tanques la bassa. La Meritxell fa el mateix. Entre crits, plors i llàgrimes, es van apropar a la vora de la bassa intentant garrotejar el cap del monstre. Però ja no hi van ser-hi a temps. La fera a l'engolir-se al Quim i l'Eric, va desaparèixer sota l'aigua. Davant de la impotència, la Meritxell, fora de si, esclatà en un histèric plor i no parava de bastonejar l'aigua amb el barrot de la tanca. L'Antón, la va agafar i la va abraçar per poder calmar-la i que recobres el sentit. Moment que va aprofitar el monstruós peix per sortir de l'aigua i engolir-se als dos germans d'un sol mos i es torna a capbussa al fons.

L'aigua de la bassa va recobrar la tranquillitat, el silenci es va fer l'amo del recinte. La bassa ja estava quasi plena. Si no hi havia ningú que pares els motors, l'aigua es sobreeixirà i inundaria els bancals de fruiters de la part de sota, fins i tot podria arribar a les primeres cases del poble.
Sortosament les bombes, després de tantes i tantes dècades sense funcionar, no van aguantar tan rato de pujar aigua. El motor del mig es va cremar i els dels laterals van explotar de la rescalfada que van estar sotmesos. El primer tram, de la grossa canonada va quedar esbotifarrada, i l'aigua de la bassa agafà el camí de retorn al Gran Riu. La mateixa canonada que uns instants enrere pujava l'aigua, ara la baixava, la bassa s'anava buidant i s'ha buidava mes de pressa que no pas es va omplir. El desnivell de la canonada va fer baixar l'aigua amb molta mes força que no pas de pujada, tota la canonada tremolava, per cada instant vibrava amb mes insistència.

La monstruosa criatura tenia el cos fusiforme i de color burell verdós amb taques fosques a l'esquena, i quelcom més clar pel ventre. Les dos aletes dorsals eren plenes de radis espinosos. Dos barballons llargs i dos de curts a la mandíbula superior. Tenia la boca molt grossa, enorme, amb uns llavis carnosos i unes quantes files de dents punxegudes i de forma triangular. Va ser engolida per la canonada que la va escopir altre cop al Gran Riu. El monstre, quan es va veure al riu, va retornar al fons buscant el forat que el portaria a la balma subaquàtica. La bestia havia sortit atret pel soroll de l'aigua al ser xuclada per les bombes de la bassa de l'Eric Climent.

De tot això ja fa nou anys, i per la gent del poble continua sent un misteri la desaparició de la família Climent. Van trobar els vehicles al recinte de la gran bassa buida. La canonada que feia tant mesos que tota la gent veia que i treballaven, estava trencada, esbocinada i fora de lloc. De la caseta dels motors i dels motors no en va quedar ni rastre


Comentaris

l´Autor

Foto de perfil de Jacques Adolphe

Jacques Adolphe

30 Relats

41 Comentaris

15354 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Biografia:
Jaume (Jacques Adolphe) Llorens Domènech. Va nàixer a Carcassonne, va créixer a el Lloar i actualment viu a la Torre de l’Espanyol.



Te publicat “Sota l’ombra dels pins”.