Reinterpretació

Un relat de: Jacques Adolphe
Bartolomé ha estat de visita al poble on es va fer gran. S’ha emocionat molt caminant pels carrers buits i nets, molt nets, massa nets! I massa buits. Per no haver-hi no hi ha ni gent. Pocs balcons amb flors i moltes cases tancades. El silenci es sorprenent i impressionant, no sap si el que sent es por o pena, però l’ha tocat i la colpeixa’t al més profund del cor i se li escapen algunes llàgrimes.

Només arribar el que més l’ha impactat ha estat el monòlit als caiguts. Bartolomé ja està assabentat de l’existència d’uns veïns que han format L’Agrupació per la Reinterpretació del Monòlit (AGREMO) que reclamen mantenir-lo i reinterpretar-lo.

Els integrants de l’AGREMO persisteixen en declarar-lo monument artístic i patrimoni local, per tal de poder emparar-se a l’article 46 de la Constitució, que protegeix el patrimoni cultural. Així s’escapolirien de la Llei de Memòria Històrica, aprovada pel Congrés dels Diputats el 31 d'octubre de 2007, que estableix la retirada d'aquests símbols.

Bartolomé recorda els estius al poble quant era adolescent. Inoblidables estius que despertaven l’amor i encenien la sang de les venes. Bé, en aquella època amb poca cosa n’hi havia prou per despertar la passió de la sang.

Aquelles nits d’estiu que tothom sortia al carrer a prendre la fresca el jovent es reunia voltant el pedestal del monòlit, omplint els esglaons i el brancal de les jardineres. Bevent, ballant i fumant (no sempre tabac), s’ho passaven d’allò més bé.

Quan al rellotge del campanar tocaven les dotze, la gent arreplegava les cadires i se’n anava a dormir. El jovent era més romancer i es quedaven fins la una o les dos de la matinada. A la seva colla els hi agradava arreplegar les cendres, es a dir, ser els últims en anar a dormir. Als que anaven a dormir aviat els hi deien els angelets. Ells no volien ser angelets. Bartolomé recorda que agafaven un pot amb aigua i la tiraven al fluorescent de125 watts, que estava a l’altre costat de carrer, al davant, a la paret del forn del pa. Així espetegava i es fonia, deixant el recinte del monòlit a la penombra.

Desinhibits del tot, arribava el moment i era l'ocasió perfecta per deixar-se portar per les seves passions, i experimentar amb els tendres i joves cossos. Alguns dels joves, es van estrenar assentats als escalons del monòlit.

Bartolomé recorda les tremolors i els moviments tan maldestres de les primeres vegades. Les galtes de la Neus, vermelles i enceses, quan li va dir que era verge. I ell gairebé també. Per no espifiar-la la tractava amb la màxima tendresa i tota la dolçor que podia. Després d’una estona de petonejar-se van passar a les carícies i als tocaments. Ell tenia els botons de la bragueta a punt de rebentar i ella estava tota molla. Barroerament, s'aparten la roba que els fa nosa. Bartolomé recolza l'esquena entre els geranis i ella sobre d’ell. Suau, suau! Poc a poc! Comença el vaivé; el moviment dels dos cossos que semblen un de sol. Fins arribar en aquell punt d'intens plaer i de rítmiques contraccions involuntàries, que culmina en una sensació de benestar, satisfacció i felicitat. Inundats per la fragància floral, rodona i suau dels geranis.

Aquelles inoblidables nits d’estiu, Bartolomé i la seva colla, van trobar una nova utilitat al monòlit dedicat als caiguts per Déu i per Espanya. Aquell indret va passar a tenir un altre significat, una nova interpretació.

Anys després, a l’època de la Transició, Bartolomé va arribar al poble llicenciat del servei militar, i a les hores, ja li va xocar molt veure el monòlit despullat. Li havien tret tots els símbols i referents simbòlics, fins i tot la placa de marbre, amb els noms dels fills del poble, caiguts per Déu i per Espanya. El monòlit el van pintar tot uniformement d’un color gris ciment. La intenció pretenia captivar i desarmar totes les polèmiques, per les tendències ideològiques del monòlit.

Avui, en ple segle XXI, el monòlit llueix molts colors. El pedestal te la cara nord pintada de color rosat, la cara est de color porpra, la cara sud de color vermell i la cara oest de color anyil. Sobre el pedestal hi ha el monòlit que llueix els colors taronja, groc, verd i blau. Un color a cada punt cardinal.

No sé que en pensaria, de la nova reinterpretació, el fill gran del Pepèt i la Lina, qui va dissenyar i construir el monument, el monòlit... en honor als caiguts i per perpetuar el record de la Gloriosa Creuada, si ho veiés pintat amb els colors de la bandera LGBT.

El significat dels colors de la bandera, simbolitzen els diferents aspectes de vida LGBT. Segons Gilbert Baker, el rosat significa la sexualitat, el vermell la sensualitat, el taronja la salut, el groc el sol, el verd la natura, el blau l’art, l’anyil l’harmonia i el porpra l’esperit.

Bartolomé està tant impactat, tant impressionat, que no sap què pensar d’aquesta nova imatge del monòlit, si aquest maquillatge es una disfressa o una befa. El que sí te molt clar es que l’AGREMO, es supera amb els seus intents per mantenir-lo i reinterpretar-lo.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Jacques Adolphe

Jacques Adolphe

30 Relats

41 Comentaris

15391 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Biografia:
Jaume (Jacques Adolphe) Llorens Domènech. Va nàixer a Carcassonne, va créixer a el Lloar i actualment viu a la Torre de l’Espanyol.



Te publicat “Sota l’ombra dels pins”.