Alguna cosa més que una amistat

Un relat de: Jacques Adolphe
Diumenge 13 de Maig del 1979.

Mirant les expressions de la cara pots saber si la carta que llegeixen els soldats els hi ha enviat la mare, familiars, amics o els hi ha enviat la novia. Al noi de cal Canyisser no li arriben cartes de la novia. Abans d’incorporar-se al servei militar va trencar peres amb la Maria. Ara la Maria no li escriu.

El noi de cal Canyisser, els dies de descans, sempre aprofita per esmunyir-se cap al bosc, cercant la tranquil•litat sota l’ombra dels arbres. Un dia llegeix, un altre escriu, un altre simplement es recolza a la soca d’un arbre, tanca els ulls i escolta la radio.

Els xiscles i crits de socors l’han sobresaltat. Dos noies marroquines corren, perseguides per un descamisat legionari del Terç d'estrangers.

-Eh! eh! on vas? Atura’t! Arrête, qui va? Arrêtez ou je tire!

No sé pas amb què el podia disparar? L’estava apuntant amb l’antena del petit transistor.

En sec el legionari s’atura i aixeca els braços amb les mans a l’aire, mentre es gira de cara al noi de cal Canyisser. Amb els ulls vermells i pupil•les dilatades, l’apunta amb el dit índex de la ma dreta i li diu:

-Porc péninsulaire. Ça ne finira pas comme ça! Tu te rappelleras de moi! Tu te rappelleras…

Les noies marroquines s’han escapat i el legionari camina coster amunt tot renegant.

Pel petit transistor informen que fins a nova ordre la frontera estarà tancada. Ahir dissabte,12 de maig del 1979, el Marrakaech II va ser metrallat des d'una llanxa pneumàtica.

Han passat tres setmanes, i el noi de cal Canyisser no oblida les amenaces del legionari. Ha canviat d’indret, per llegir i escriure, els dies de descans. Sempre en alerta i els ulls ben oberts. En aquesta ocasió, dins del sarró apart del llibre, la llibreta, i el petit transistor, hi porta dos entrepans de tonyina i dos ampolles de llet. Fa uns quants dies que ha observat que el segueixen a distància dos marrecs marroquins. Efectivament, encara no s’ha assegut a terra que a uns cent metres de distancia ,veu dos caparronets entre mig de les rames. Els crida per que s’apropin. Els hi dona els entrepans i les ampolles de llet, i els dos, que ronden els deu anys, marxen corrents. Els talons els hi toquen al cul. No els veu més durant una setmana. El dia que els torna a veure, van acompanyats d’un home d’uns seixanta anys. L’home es presenta.

-Soc el Falah. Pare del Sadiq i del Nasim. Aquets dos petarrells. -Senyala als dos nens que el seguien dies enrere. -Et voldria donar les gracies per haver salvat a la meva esposa la Shaina i a la meva filla la Nazli. Com mostra d’agraïment et convido a dinar a casa meva. M’ompliria de satisfacció que acceptessis avui mateix.

El noi de cal Canyisser, sense saber què respondre ni com reaccionar davant d’aquesta inesperada invitació, recull la llibreta, el llibre i el transistor, col•locant-ho dins del sarró. Segueix al pare i als dos fills. Caminen mitja hora fins que no arriben al punt on poden creuar la frontera, és prop de la torre de Yebel Ányera. Es un caminet estret, s'ha format pel pas de les persones i dels animals. El Falah li explica que té negocis als dos costats de la frontera. Cada vegada que el Front Polisari o les patrulleres marroquines retenen o segresten vaixells pesquers espanyols, tanquen les fronteres.

-En moltes ocasions la família queda repartida entre els dos costats de frontera. Tornar a casa per aquestes senderes es molt perillós, els legionaris del Terç estranger son temeraris. Una bona part son delinqüents que fugen de la justícia del seu país d’origen. Per allistar-se al Terç tan sols cal que donin un nom qualsevol, ningú ho comprova. Son els encarregats de vigilar la frontera i no tenen cap contemplació amb ningú. Als homes els hi donen unes estomacades que feina tens per sortir-ne. De dones, poques se’n escapen sense que les forcin violentament i sense contemplacions. Bé, ja vas presenciar com un legionari del Terç d’estrangers pretenia fer a la Shaina i a la Nazli. -El Falah s’atura dalt d’un coll i senyala a baix, a l’altra banda del bosc. -Aquí tenim el meu mas!

Es una construcció típica d’una explotació agrària i ramadera. L’edifici principal es la vivenda, rodejada per un centenar d’olivers. Hi ha un graner, un magatzem, un corral amb ovelles. Una bassa i un hortet. Al davant de la porta de la vivenda hi ha la família del Falah, que espera l’arribada de l’invitat. Una gernació. El noi de cal Canyisser suposa que a part de l’esposa i els fills de el Falah l’han vingut a rebre cunyats, cunyades, cosins, cosines i altres familiars. El Falah fa les presentacions:

-Família, aquí tenim al nostre invitat! –Dirigint-se al noi de cal Canyisser. –Aquí la meva família. Les meves esposes: la Najla, la Shaina i la Nasila. I els meus fills: el Sadiq i el Nasim, que ja els coneixes. La Jessenia, la Farisha, l’Aisha, la Nazli, l’Azima, la Kaamla, l’Anam i la Zaina. La meva esposa la Shaina i la meva filla la Nazli, t’estan molt agraïdes.

La mare posa el braç sobre les espatlles de la filla i donen un pas endavant.

-Moltes gracies, per salvar-nos de les urpes d’aquell depredador. –Mentre la Shaina pronuncia aquestes paraules se’ls humitegen els ull a les dos.

El noi de cal Canyisser es queda sense saber que dir, encantat i amb la boca mig oberta, com un badoc.

- No... no, no hi ha de que. Mo... mo... molt de gust de conèixer-vos ha tots. – Dirigint-se a el Falah. – Tens una família molt maca i molt nombrosa...

-Doncs encara falta les filles grans. –Va afegir el Falah. –La Jameela, la Radhiya i la Ghaydaa. Que estan casades i viuen a Mugadur, Mequínez, Oujdaa. I el nois grans: el Kaseeb i el Rasmi. Que son els que m’ajuden amb els negocis de Al-Qunayṭra i Nador, bé! Deixem-nos de formalitats i passem al menjador.

El noi de cal Canyisser està vermell per l’acolliment i l’atenció tan afable per part de tots els membres de la família del Falah. L’àpat es excel•lent, magnífic, esplèndid. Un dinar de festa major! El cafè el prenen seguts al sofà. Mentre els fills més petits surten fora a jugar, les filles desparen la taula i preparen el te i el cafè. El marit, les tres esposes i l’invitat mantenen una conversa distesa asseguts sobre un sofà replè de coixins. De cop, el Falah, li diu al noi de cal Canyisser que esculli una de entre les tres esposes i passin a l’habitació. Això no s’ho esperava, es queda petrificat amb la tassa del cafè a la ma, apunt de tocar els llavis. El Falah insisteix d’una manera molt seriosa. El noi vol engolir saliva, però no li passa per la gola.

-Bé, bé! Jo... No voldria ...

-Doncs? – Insisteix el Falah.

El noi de cal Canyisser no vol ofendre a la família amfitriona, que l’esta tractant tant meravellosament. Es un complet ignorant de les costums i tradicions d’aquets indrets. Escull a la Nasila, l’esposa mes jove, te entre vint-i-cinc i vint-i-sis anys.

-Nasila! – Indica, amablement el Falah. Senyalant amb la ma, la porta de la cambra.

Es una cambra amb alcova. El llit amb dosser de tela de color mangrana i les columnes de fusta tornejada. Una migdiada inoblidable. Quina pell més fina que te la Nasila, impregna fragància de tarongina. Es la primera vegada que el noi de cal canyisser es troba amb un cony sense pels, tot depilat. Sorprès s’atura en sec.

-Que passa? Que no t’agrada? – Li diu, la Nasila, desconcertada.

-Si, si! o i tant! – S’afanya a contestar el noi. –Es bonic...finet... electritzant! No n’havia vist mai cap.

-I que et sembla. –Diu ella mentre se l’acaricia.

-Té el tacte molt suau, molt fi, es fantàstic!

-La depilació incrementa el plaer i les sensacions. El pèl púbic es un obstacle que t’impedeix sentir la pell i els genitals de l’altra persona.

La migdiada dura dos hores i mitja, prop de tres. La Najla, que te quinze anys menys que el seu marit, i la Shaina , trenta dos recent complerts, estan assegudes al sofà. El Falah, ha marxat a Nador, deixant l’ordre de que li mostrin tot el mas. Així ho fan.

Un gall dindi reial i quatre polles díndia campen al seu aire, per sota dels olivers.

El magatzem esta pavimentat amb formigó. A les parets hi ha prestatgeries plenes de material per les botigues. I al mig tres piles grosses de capses, amb un cartell a cadascuna: Al-Qunayṭra, Ceuta i Nador.

Al corral hi tenen: una vintena de gallines i un gall, conills que corrents s’esmunyien cap al seu cau, uns quants xais i sis cabres.

-Per la llet. –Diu la Shaina.

-Amb tanta canalla en necessitem a dojo. –Explica la Najla.

-Em sento avergonyit. -Diu el noi.

-Per què? –Responen les tres dones alhora.

-Vaig donar els entrepans i la llet al Sadiq i al Nasim, per què vaig pensar-me que eren dos nens atrapats pel tancament de la frontera. –Diu el noi de cal Canyisser, amb les galtes vermelles per la vergonya. –Que em seguien, com altres xiquets, en altres ocasions. Esperant algun rossego de pa, o un bocinet de truita. Canalla que remena entre els bidons de les deixalles dels soldats, cercant algo per endur-se a la boca. Ara veig que el captaire soc jo.

La Najla s’apropa al noi, amb el reves de la mà li passa els dits per les galtes enceses i li diu:

-El Falah ja ens ho ha dit. Tu tens un gran cor. I ara vine que t'ensenyarem l'hort i la bassa.

A l’hort hi tenen plantat, gairebé, una mica de tot. I la bassa neta i plena a sobreeixir d’aigua clara, tan clara que es poden contar les rajoles del fons. Quan obren les portes del graner el noi de cal Canyisser es queda sense alè. Un Mercedes T123, i, un Ford country squire station wagon. Tan sols els ha vist a les pel•lícules. Mirant, admirant, i bavejant se li ha passat la tarda volant, ja és fosc. Ha d’arribar al destacament abans que toquin retreta. I té una hora de camí.

A mitja setmana, el Sadiq i el Nasim, troben al noi de cal Canyisser al lloc on està fent guàrdia. A uns cinquanta metres de distancia, s’aturen i li diuen els dos a la vegada i cridant.

-El pare ha dit que el dissabte vinguis a dinar al mas!

Ho han dit molt rapit, hi ha dos veus, que el noi no entén res del que diuen.

-No sé el que em dieu! – Els contesta el noi de cal Canyisser.

-El pare... ha dit... que el dissabte... vinguis... a dinar... al mas...– repeteixen els dos al mateix temps.

-D’acord... –El noi ja no acaba la frase, no cal, els dos vailets no la sentiran. Tan aviat com acaben de donar l’encàrrec del seu pare marxen corrent, com sempre amb els talons picant-los al cul.

Així ho fa. El dissabte i el diumenge. I l’altre dissabte, i l’altre diumenge. I tots els dissabtes, i tots els diumenges. Entre el noi de cal Canyisser, i, el Falah i la seva família, neix una gran amistat. Realment alguna cosa més que una amistat.

Coneix als dos fills grans. El Kaseeb, que se’n cuida de la botiga de Al-Qunayṭra. El Rasmi està al càrrec de la botiga de Nador. Cada quinze dies venen al mas, a deixar i carregar mercaderies per les respectives botigues. El Falah està sempre a la botiga de Ceuta. Un dia al mes visita les botigues de Al-Qunayṭra i Nador, més que res per passar comptes. Ho te tot controlat i molt ben organitzat. Fins i tot les tasques del mas. De l’hort, s’encarreguen la Jessenia i la Farisha. Del corral, l’Aisha, i la Nazli. Del magatzem i del graner en tenen cura l’Azima i la Kaamla. I el Sadiq i el Nasim tenen la tasca de mantenir la basa neta. Les dos petites, l’Anam i la Zaina, sempre van darrere del gall dindi reial i les polles díndia, quan no dels dos nois. I aquests les encolomen a l’Azima i la Kaamla. I la vivenda es terreny de les esposes, la Najla, la Shaina i la Nasila.

Tots els àpats son excel•lents. El menjar és abundant i de molt bona qualitat. És suculent, saborós i exquisit. Una festa major cada cap de setmana. I després la migdiada. Quines migdiades! Delicioses, tremendes, fenomenals, glorioses. Sempre a la mateixa alcova, al mateix llit amb dosser de tela de color mangrana i les columnes de fusta tornejada. És una habitació, que transmet calma i benestar. La barreja d'olis i essències amb resines aromàtiques, aconsegueix un ambient relaxat i tranquil i fan que un es senti completament a gust. Però cada dia amb una esposa, de el Falah, diferent. La Najla, és silenciosa i sensual. La seva olor és d'encanteri. La fragància de gessamí és molt relaxant, inspira pau i harmonia. Sap com satisfer els plaers de tots els sentits. És formidable i colossal. La Shaina, és irresistible, el seu cos és càlid i suau. L'aroma és de vainilla i desperta la passió i el desig. És foc, tota ella és una brasa que fon al noi de cal Canyisser. La Nasila, la de la fragància de la tarongina. Te el cos suau i la pell molt fina. La seva energia inesgotable, desprèn força, ànims i molta alegria. Els seus orgasmes son convulsius i molt humits. Entre totes tres tenen al noi de cal canyisser cofoi i satisfet. Esta encantat de poder gaudir de tres figues sense pels.

Ahir, divendres 6 de juliol del 1979,el pesquer panameny DonBang-53 ha estat metrallat i incendiat per llanxes pneumàtiques. Hi ha un tripulant desaparegut. Segons les primeres declaracions que van realitzar els pescadors, es trobaven a una milla de la costa del Sàhara, entre Peña Grande i Punta Leven, han estat atacats, sense que la tripulació, tota ella coreana, pogués impedir-ho, ja que es trobaven fondejats a una milla de terra. Una corbeta de l'armada espanyola, que es trobava per les rodalies, va acudir a al lloc dels fets, aconseguint l'extinció de l'incendi.

-Merda! Això es complica- Exclama el noi de cal Canyisser al escoltar aquesta noticia pel petit transistor. Però ara ja esta encaminat, de cara al mas de el Falah, sempre amb el sarró penjat. Es coneix els caminets i les sendes com el palmell de la mà. La frontera està tancada, i els legionaris ronden per totes les carreteres i tots els camins, armats amb subfusells i amb munició de veritat, avui no porten munició de fogueig. El noi sap perfectament el punt exacte on pot creuar la frontera sense ser vist.

A l’hora de costum el Falah l’espera amb la taula parada i acompanyat de tota la família. En aquesta banda de frontera es respira certa tranquil•litat. El dinar es formidable, excepcional. Que be que cuinen aquestes dones. Com sempre el cafè el prenen al sofà. El Falah, explica l’orgullós que se sent de la seva família i de què bé que li van els negocis.

-Be! Avui tinc que marxar a Nador més aviat. Ampliarem la botiga de Rasmi- Diu a tots el Falah, i dirigint-se al noi de cal Canyisser. –Tu a fer migdiada. – I s’acomiada de tots. -Fins després, família.

Avui la migdiada és amb la Shaina. Els seus pits son totalment rodons, i molsuts. Amb els mugrons petits i durs. El noi de cal Canyisser l’abraça i l’acaricia, tanca els ulls i gaudeix del perfum de la seva pell, de l’aroma de la vainilla. La sang li bull. La Shaina també l’acaricia, les espatlles, l’esquena i les anques. De cop el noi obre els ulls, tot sobresaltat. Unes altres mans li acaronen el ventre. Respira alleugerat. La fragància de gessamí l’indica que la Najla també esta al llit. Es sent atrapat, enmig de quatre mamelles. Dos li pressionen al pit, i dos li pressionen a l’esquena. La situació esta que treu foc. La Najla col•loca al noi d’esquena al llit. Mirant al dosser de color mangrana. I li xucla el mugró esquerre, mentre la Shaina li xucla el mugró dret. Les dos dones s’intercanvien mirades de complicitat. Petons per aquí, mossegadetes per allà. Quatre mans,quatre pits, quatre mugrons i dos conys . El noi es deixa fer. Té dos boques joguinejant per tot el cos. Sense dir res, les dos a la vegada, li llepen les costelles amb la punteta de la llengua. I van baixant cap al ventre, cap a els engonals, cap a la titola, que esta tant rígida i dura com una de les columnes de fusta del llit. Avui sí que està a la glòria, això sí que és el súmmum.

Trets! Crits! I Xiscles! Aturen el ménage à trois. Per la finestra entra la pudor de pólvora cremada. Des de el menjador arriben sorolls d’olles i de plats trencats. El noi de cal Canyisser es posa el dit als llavis, indicant a la Najla i a la Shaina que guardin silenci. Es posa l’eslip i surt al menjador. Quina crueltat! Quina imatge més horrorosa! La Nasila està mig nua, estesa al sofà, amb el cap penjant i els ulls en blanc. Es morta! Un tall al coll, que va d’orella a orella, l’ha dessagnat. Al terra hi ha un toll de sang i un ganivet llarg i amb l’empunyadura de nacre i te gravat un emblema: una alabarda, un arcabús i una ballesta, creuats. El soroll de cassoles i plats que es trenquen, fan que miri a la cuina. Hi ha un legionari del Terç d’estrangers. Amb la ma dreta aguanta la porta de la nevera oberta, i amb la ma esquerra es menja una cuixa de conill, que ha sobrat del dinar. A la butxaca de la cama del pantaló, hi aguaita una ampolla de Whisky Famous Groose. Mig buida. Amb la boca tot oberta es fa un gran rot, digne d’un porc senglar. El cos li trontolla i les cama li flaquegen, està borratxo perdut. El Noi amb un cop d’indignació, agafa el ganivet del terra i es tira sobre el legionari. Amb el braç esquerre li rodeja el front i amb la ma dreta li llesca el coll. El deixa caure a terra i llença el ganivet. Amb els ulls plens de llàgrimes va al sofà i s’abraça a la Nasila. Li tanca els ulls, la vesteix i l’estira sobre dels coixins. Va cap a l’habitació, diu a la Najla i a la Shaina que s’amaguin sota del llit i que no facin soroll. Esbufega i li grinyolen les dents. Al cadàver de la cuina li agafa el subfusell i surt al carrer.

Aquesta flaire de pólvora cremada l’envaeix de nou. De lluny sent al gall dindi esverat. - glo-glo-gloc, glu-glu. Escampades per sota dels olivers totes les polles díndia mortes a trets i degollades després.

-Oh! No! –Exclama amb un crit agre el noi de cal canyisser. – Anam! Zaina!

Les dos nenes estan esbudellades en mig de les polles díndia. El gall d’indi esvalotat crida; - glo-glo-gloc, glu-glu. El noi el veu darrere d’una soca d’oliver. Un legionari amb les patilles molt eixamplades, esta sense pantalon i el te agafat per les anques amb la intenció de sodomitzar-lo. S’apropa fins tenir-lo a quinze metres, i : Ta-ta-ta... Ta-ta-ta... Ta-ta-ta... li ha buidat tot el carregador de bales al cos. Trenta bales amb tres segons. I, a les pel•lícules no se’ls hi acaben mai les bales. Estreny les dents i inspira for l’olor de la pólvora cremada. L’hi agafa els sis carregadors i veu que quatre estan buits, els llença, i carrega el Z70.

Se sent xivarri i rebombori al magatzem i a l’hort. El noi de cal Canyisser s’hi atansa, amb el subfusell a punt i un carregador de bales enrastellat a la goma de l’eslip.

Al brocal de la bassa hi ha el cos de el Sadiq penjant. I dins de l’aigua sura el cos de el Nasim. Tots dos envoltats de molta sang. Entre mig de les tomaqueres sent un xiscle punyent de la Jessenia. S’hi apropa, la meitat de les tomaqueres i de les mongeteres estant per terra, estan xafades i rebregades. Hi ha un legionari del Terç d’estrangers, sense camisa i el pantalon pels turmells, agitat sobre el cos mig despullat, de la Jessenia. El noi de cal canyisser prem el gallet. Ta-ta-ta... Ta-ta-ta... Ta-ta-ta... Tres segons trenta bales. Un altre cop aquesta olor de pólvora cremada que l’impregna fins al moll de l’os. El cadàver del legionari aixafa i aplana a la Jessenia. El noi l’allibera del pes i s’ajup al costat de la noia, li agafa el cap amb tot l’afecte del mon, respira amb molta dificultat i amb les minses forces que li queden, aixeca la ma esquerra i senyala a les patateres aixafades, i el cos sense vida de la Farisha envoltat de molta sang. Vol dir alguna cosa, però no li surt cap paraula. Tan sols li surt una glopada de sang. El cos perd l’alè i es queda amb els ulls en blanc. Ell els hi tanca i l’abraça fort sobre el seu pit. De la boca, del noi de cal canyisser, li surt un bram:

-Mal parits! Fills de puta!!

Llença el carregador buit, s’adona que ha perdut el que portava a la goma de l’eslip. Regira el cadàver del legionari, els te tots buits. El noi de cal Canyisser es desespera. Crida. Llença el subfusell Z70 i dona una punta de peu al cap del mort.

Es dirigeix cap al corral. Abans d’entrar s’atura al costat de la porta. Escolta amb atenció, no sent cap soroll. Mala senyal. Estreny els punys i entra amb molta precaució. Els conills i les gallines, ovelles i cabres estan estesos per terra morts a trets. En un racó la Aisha i la Nazli, sense vida, abraçadetes i cobertes de sang. Entre mig de les paques de palla, se senten uns esbufecs i un panteix profund. El noi agafa la forca de quatre punxes, que normalment serveix per repartir la palla entre el bestiar, s’apropa sigil•losament . Darrere de la pila de les paques de palla, hi ha un legionari que esta copulant amb una cabra. Li clava les quatre pues de la forca, pel clatell, fins que surten per la gola convertint a l’ogre en una font de sang, fins que es desploma i cau a terra.

El noi de cal Canyisser veu sobre una paca de palla l’arma d’aquest malvat. L’agafa i li buida el carregador sobre el pit del cadàver que esta estes a terra. Li dona la volta i el registra per si porta mes carregadors. Tots estan buits. Enfadat li dona una puntada de peu al cul i es dona conte que al cinturó del pantalon porta una petita cartutxera. Se li dibuixa un somriure maliciós, conta les bales, dotze bales. A la banda esquerra de la culata del Z70 hi ha una petita palanqueta, la gira i canvia de mode, de disparar a ràfega a disparar tret a tret. Tindrà que mirar-se molt i aprofitar la poca munició que li queda. No sap quants legionaris hi han, encara. Es sona el nas amb els dits. Te els conductes plens d’olor de pólvora cremada.

Parapetant-se com pot, arriba al graner. Amb el subfusell a la galta, entra. Tot està amb silenci. Els cotxes tenen les portes obertes. Apunta amb l’arma i s’apropa al Ford. La Kaamla està estesa al seien del darrere mig nua, plena de sang i amb els ulls oberts. Els hi tanca. S’apropa al Mercedes, l’Azima també és morta i plena de sang. Li tanca els ulls. Surt fora. Respira profundament i esclata amb un desconsolat plor. Seu a terra, desfet plora i plora.

Del magatzem surt un soroll de trencadissa. Al noi de cal Canyisser se li talla el plor en sec. Aguanta la respiració i s’apega a la paret. Omple els pulmons d’aire i es dirigeix al magatzem. El legionari que l’havia amenaçat el mes de maig estava remenant per les lleixes, i trencant tot el que no li agradava. Es posa el subfusell a la galta, apunta i dispara. No l’ha tocat, però l’ha alertat. El legionari dispara una rafega i una bala toca al sec de la cama esquerra del noi. Com crema! Quin mal! Cau a terra i s’arrossega parapetant-se darrere una pila de capses. Escolta amb atenció, per calcular per on para el del Terç. Sent com canvia de carregador. Moment que aprofita per gitar-se de panxa a terra i apuntar bé, apuntalant-se amb els colzes a terra. Ta-ta, dos trets i el saltejador cau amb la cara plena de sang. El noi, sense deixar de les mans, el subfusell Z70, surt del magatzem, arrossegant la cama esquerra.

El Falah ja ha arribat. Està parlant pel telèfon, la Najla i la Shaina han portat el cos de la Nasila al llit, han retirat tots els coixins bruts de sang, del sofà. El Falah penja el telèfon, s’abraça a les dos dones i es posen a plorar tots tres desconsoladament. El noi de cal Canyisser es deixa caure al brancal de la porta, i també es posa a plorar. El Falah porta un cobrellit i tapa al noi, que encara va amb eslips, i esta tot brut de fang de l’hort, fem del corral i sang de tots.

Arriben tres camions. De les gavines baixen Mkhaznis. Un oficial, dos suboficials i sis soldats. De les caixes dels camions, baixen una trentena de marroquins civils. L’oficial va recte a abraçar-se i a plorar, amb el Falah. És cosí seu. Els suboficials organitzen als soldats i als civils. Els cossos sense vida de la família, els entren a les habitacions de la vivenda. Els cadàvers dels legionaris del Terç d’estrangers, els posen a la caixa d’un camió. Arriben els dos fills grans, el Kaseeb i el Rasmi. Dins de la casa és un autèntic calvari. Un suboficial, s’encarrega del noi. El porta a la dutxa i li cura la ferida de la cama esquerra. La bala tan sols ha refregat l’os. Arriba una maquina amb pala excavadora. A la punta del bancal d’olivers hi fa una rasa. Hi posen tot el bestia mort i el colguen. Els Mkhaznis organitzen a la trentena de civils per la recerca de les beines de les bales, per tot arreu, les posen en capses. El Rasmi s’apropa al noi de cal Canyisser, l’agafa per les espatlles i l’acosta al sofà, perquè s’uneixi al dol, amb tota la família. Els dos suboficials comuniquen al oficial, que tot és a punt. S’aixequen tots del sofà, menys la Najla i la Shaina, que es queden assegudes, abraçades i plorant. Surten fora, l’oficial explica el seu pla, per què el noi no tingui problemes amb la justícia.

-Els meus homes et portaran a la platja de Benzu. Allà dispersaran els cadàvers dels legionaris, per tota la badia, i escamparan les beines buides de les bales, així mateix els subfusells. Tinc amistat amb l’oficial de guàrdia de la Policia Militar. Ja l’he trucat, li he dit que estaves llegint prop del mar i t’has topat amb aquests del Terç d’estrangers, que desertaven. Com un bon patriota els has increpat, intentat de persuadir-los. Ells t’han insultat i t’han agredit, t’has defensat. Recorda, recorda ben bé aquestes paraules. T’has defensat utilitzant tècniques apresses al destacament, d’instrucció practica i teòrica. Els has anat reduint un a un. Ha quedat clar? Ho comprens?

El noi de cal Canyisser no contesta, esta en estat shock, assisteix amb el cap. La Najla i la Shaina han sortit. El noi, abans de pujar al camió, s’abraça amb el Falah. A l’abraçada s’afegeixen el Kaseeb i el Rasmi i després la Shaina i la Najla.

Fa dos setmanes que el noi de cal Canyisser esta ingressat a l’hospital militar, per curar-se la ferida de la cama esquerra. Avui li donen l’alta. La ferida esta curada però l’anima no. Es sent defallit, abatut i molt desanimat. A la porta de l’hospital l’espera un Jeep Willys per portar-lo a Comandància. Allà, en un despatx li donen un diploma i una medalla. La creu al mèrit militar. Es una creu daurada, amb una cinta vermella, que te una franja blanca al mig. El noi està atònit. I atònit acaba el servei militar, sense fer cap mes guàrdia ni cap mes servei.

Repenjat a la barana del vaixell, que l’anomenen “Paloma”, esta creuant l’estret de Gibraltar. Mira enrere, sospira, se li escapen unes llàgrimes. Sap que no tornarà mai més. Sap que mai ningú sabrà el que realment va passar. A la butxaca porta la cartilla del servei militar, la blanca, a la pagina 24 hi posa: Valor demostrat. Dins del sarró hi porta el diploma i l’estoig amb la medalla. El treu, l’obrí, mira la medalla, l’agafa i la llença al mar. I l’estoig també. I el diploma.

La primera cosa que fa,al arribar al poble és anar a veure al President de la Societat de Caçadors. Li demana que li estripi el carnet de soci. Mai més anirà a caçar. No es pot treure la pudor de pólvora cremada de dins del nas. De dins del cos. De dins de l’anima.




Comentaris

  • Gràcies, [Ofensiu]
    Jacques Adolphe | 06-06-2021



    Moltes gràcies!

    Pel comentari i per la valoració.

    Salut !

    Jacques Adolphe

  • adictiu[Ofensiu]
    voëlvry | 04-06-2021 | Valoració: 10

    i la part del sexe amb les dues esposes plena de foc.

  • Buscant el sentit[Ofensiu]
    Identitat Inedita | 01-06-2021 | Valoració: 10

    Sortós el dia que es va suspendre el Servei Militar.
    Aquesta història, narrada pas a pas, tan minusiosament, estripa l'ànima.
    Tanta carnisseria baldera. I els del Terç, també feien el Servei?la Guerra? o només la seva Guerrs?
    Quanta animalitat escampada arreu.
    Felicitats per aquest relat que no per fantàstic deixa de ser tan punyent i real.
    Abraçades

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jacques Adolphe

Jacques Adolphe

27 Relats

36 Comentaris

8326 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Jaume (Jacques Adolphe) Llorens Domènech. Va nàixer a Carcassonne, va créixer a el Lloar i actualment viu a la Torre de l’Espanyol.



Te publicat “Sota l’ombra dels pins”.