La noia de la Vespa

Es una nit com una de tantes a la discoteca de Capçanes. Tomàs s’apropa amb una cervesa a la ma i portant el ritme de la musica amb el cap.

-Hola, cosinet! Que... fotent-li al “destornillador”?

-No! -Li contesto ràpidament -No, no! De un temps aquí que tan sols prenc combinats de whisky. A la discoteca “Saturno” de Tivissa em vaig passar amb la taronjada i el vodka, i ara tan sols l’olor em fan venir basques. Ecs... Em repugna!

-Que et sembla aquell grupet de “xorbes” de Marçà? Estan bones, eh?

-Això es material de primera especial!

-Sí, noi sí! Però nosaltres ens em de conformar tan sols en mirar-les. I gràcies! Ja tenen els seus “mardans”- Senyalant-me a un grupet de nois, mentre marxa fent un glop de cervesa i remenant el cul.

Sense deixar de mirar al grup faig un glop i em dono compte de que ja vaig per la meitat del tercer, quart o cinquè combinat... Aquest glop l’he fet massa fort i una ardor em crema les galtes, el front, el cap...

Surto al pati a que em toqui una mica l’aire amb el got a la ma. M’anava a seure al pedrís de la barana, en aquell punt on es pot repenjar l’esquena, però ja està ocupat. Per uns instants em quedo palplantat i dubtatiu.

-Si vols seure, vine, que hi ha lloc pels dos.

La noia de la Vespa m’invita a seure al seu costat. Sense obrir boca m’assec.

-Què! A prendre l’aire. No?

-Sí. –Li contesto tímidament.

-Jo també. Em bec un parell de combinats i agafo aquell puntet. Saps? I quan tinc aquest puntet m’agrada sortir perquè em toqui l’aire.

-Sí, jo també. – Li contesto per empatitzar. Conec aquesta noia, l’he vist moltes vegades. No se com es diu, ni de quin poble és. És molt activa i està sempre a tot arreu; a les acampades, a les sardanes, a les trobades, als concerts, a les ermites i a les discoteques. Sempre amb la Vespa. Li diuen “la zèppelin”, la vaca, la grossa. Ni els meus amics ni jo ho trobem correcte. Nosaltres l’anomenem “la noia de la Vespa”.

-Quan la sang agafa aquest punt etílic, és quan més flueix la poesia. Quan més penetra la fragància de l’acàcia, la frescor de l’herba...

Parla, parla i parla.. Fins arribar al punt que no sé què és el que em mareja més; la seva veu o el combinat de whisky.

-Ostra, tu! Feia temps que no trobava a ningú que sabés escoltar tan bé com tu. Tu comprens la poesia, saps trobar-li la percepció del significat dels mots, la profunditat adequada dels versos. La teva considerada atenció em congratula i m’omple el cor de satisfacció.

Si sabés que la meva silenciosa atenció no es res més que la por a obrir la boca, i que en ves de paraules i sortís els vòmits que fa estona que em pugen i baixen de l’estomac.

La noia de la Vespa s’aixeca del petris d’un salt, com si la haguessin punxat amb una agulla, amb la energia que la caracteritza s’espolsa el cul.

-Mira! Em sento tant bé que et convido a un combinat.

-No,no! Gràcies! No puc beure més, estic a sobreeixir. Em falta molt poc per vomitar.

-No accepto una negativa. T’invito a un combinat a Gandesa. Necessito que l'aire em toqui a la cara i respirar l’olor de la gasolina cremada.

-Sí, sí! A mi també m’anirà bé que l’aire em toqui a la cara -no ho sap prou lo que ho necessito. Per l’altra banda, Tomàs m’ha dit que aquell grupet de noies de Marçà tan sols es poden mirar, i millor de lluny. Pot ser que tingui alguna possibilitat amb la noia de la Vespa...

L’aire a la cara es una meravella. M’ha passat el mareig radicalment. Em sento molt bé! Tot i anant de paquet. Ara que hi caic! No he vist mai a ningú de paquet amb la noia de la Vespa. Ella sempre va sola. Per què em porta a mi? I fins a Gandesa! Per què tant lluny? Podríem haver anat a Falset, que és més prop?

-Escolta’m! Em sento una mica marejat. Que et fa res si m’agafo a la teva cintura? Per no caure!

-No, no! Agafat! Jo ho prefereixo. Agafat fort que per conduir la Vespa és més fàcil.

L’abraço. Al primer contacte noto corre pel meu cos la seva energia, les meves mans passen de les costelles cap al melic i l’ardor que desprèn m’encén la sang. Respiro profundament, i les mans del melic pugen suaument per sota la samarreta, saltant tots els saxons que es troben pel camí, fins arribar als pits. No porta sostenidors! Quina pell més fina! Quina pell més calentona! Quin tacte més suau! Quina delícia... Respiro profundament i ella també. Obro els ulls i som a Mora d’Ebre. Si continuo així no arribarem a Gandesa.

-Mira dins d’aquell carreró! Estan pegant a una xiqueta.

-Son skinheads! Una colla de caps rapats. Passem de llarg!

-No,no! No puc! La conec! Es Maria de García. Para la Vespa que baixo! Eh! Eh! Què feu desgraciats? Maria, estàs bé? T’han fet mal? T’han fet ag...ag...ag...

Un d’aquets skinheads em rodeja el coll amb el seu braç i el prem fort, molt fort...

-Deixa’m, que m’ofegues! Que m’ofegues! Que m’of...

I em desperto amb un gran ensurt. El cor em va a mil per hora. Miro el rellotge i tan sols fa quinze minuts que m’he adormit. El que em prem el coll és el doblec del llençol i del cobrellit.