L'infinit goig de la meva soledat

la negació total...
enfonsar-me en l'abisme...
per perdre tot el que tinc...
i quedar-me sol amb el sol,
sol amb la lluna.

soledat benvolguda,
ara que sóc amb tu,
gaudeixo d'aquells plaers
que em va negar la vida en companyia.

i puc anar més enllà,
i més i més...
per abraçar l'infinit
i introduïr-lo dins el meu cos.

això no té nom,
completament en el sentit favorable per a mi.
ja ningú m'escolta,
i jo no escolto a ningú.

si algú vol saber
per què vaig emprendre aquest viatge,
que li pregunti al vent,
que li pregunti al sol,
que li pregunti a la lluna.
i si algú no en vol saber res...
jo ho ignoro totalment.

floto en un espai inmens
només creat per mi i per a mi.
les sensacions les trobaríeu absurdes,
perque no les compreneu.

ara que sóc ben lluny,
no em fa por res,
no hi ha diners...
res de matèria.

ara que m'he esfumat,
per fi puc optar
a un somni cada vegada millor:
a eriçar-me entre els meus espasmes
i a pentinar el més enllà
en una embriaguesa total
que us faria tremolar

quin goig infinit...