L'home de les 5:30

On ets amb qui estàs què estàs fent?


Les tres controladores preguntes de sempre, de cada puta vegada. I sort que eren tres. Les tenia entomades i no entomades.


On ets amb qui estàs què estàs fent?



La veu metralla de la dona a l'altra banda de l'aparell era una veu de calaixera rígida i rància farcida de desconfiança. L'Avel·lí (Vel·lí per a les amistats) no ho podia sofrir. Inquisidora, la veu de la Roser exigia, volia saber, era una arma a punt de disparar i matar.

Quan era a cala Queta, desconnectava el mòbil amb tanta basarda que havia de dur uns calçotets de recanvi: s'havia escagarrinat. Sort que la seva amant ho entenia, aquella dona de la plana que elaborava pa de kamut i espelta de bon matí i ben desperta en sentir els primers ocells cantar i el cos ple de vida. Però en Vel·lí patia. El mòbil esdevenia un ésser que podia tornar-se un bocamoll, un espia. I febrosament l'amagava i volia oblidar on i per això la Queta era qui ho havia de fer. I ni així.

Als primers temps no passava. No passava quan no existien els mòbils, temps més tranquils. La Queta aleshores tenia trenta anys i en Vel·lí quaranta-tres i esperaven les 5:30 de les tardes dels dimecres i divendres amb candeletes sense diminitiu. Ella li feia provar aquell pa tan especial que havia amassat i fornat en què hi havia deixat alès d'alegria. I ell se'l cruspia amb delectació, sense ni oli ni mantega ni melmelada ni res de res. El pa tot sol i la Queta que se'l mirava, burletament. La finestra de la cambra del llit de plomes d'oca plomallosa al cent per mil estava esbatanada tot l'any i la parella feia l'amor sentint l'escalfor del sol més calent o més tebi, el fred dels cels que punxen amb glaç amagat, el vent del temps dels bunyols o de les llevantades, la pluja oblícua o recta, els flocs de neu picant contra la pell que no congelarien. S'estimaven de tantes maneres com la metereologia canvia: amb dolcesa de primavera, amb neguit de cel entaranyinat, desenfrenadament sentint tempestes elèctriques.

A les vuit acabaven la sessió. A dos quarts de nou arribaria en Doni (Celedoni) i voldria sopar. La feina a la funerària era feixuga i tornava a casa mort. I la Queta l'atenia sol·lícitament. En Doni volia pijames de tons pastel per oblidar la negror dels traspassos i tot el pa que la seva dona hagués fet. Aquella menja el feia adormir-se com una marmota egípcia i roncar com un rinoceront aconcaguanès farcit d'hidrats de carboni. Per fi dormia i així oblidava cadàvers i taüts, esqueles i dols i conduir el cotxe del darrer viatge. Per fi dormia i dormia la vida i no ho sabia fer de cap més manera.

Però a la nit, amb la finestra ben tancada, es despertava de cop i arrancava la roba de la Queta. S'hi abraçava amb ulls d'esglai i la premia ben fort. Agafava el pot de vidre amb cuques de llum captives i el posava sobre una de les tauletes del costat del llit. Tot seguit i de cop, amb una erecció sobtada, s'acoblava a la seva dona amb rialletes d'infant que vol seguretat i atenció. La Queta es posava de quatre grapes, segona tongada, i en Doni, després de sacsejar el pot i rebotre les cuques i marejar-les, la penetrava panteixant i amb una energia que alliberava massa plors sentits i empassats, un orgasmejar desesperat. La dona sentia el plaer curatiu i com embogia buscant els punts G, H, I i fins i tot J. En Doni acabava besant-la, un únic bes llarg llarg llarg com un valer la pena alguna cosa que feia molt ignorava. Finalment el treballador de la funerària situava el pot amb les lluernes a tocar del sexe de la dona per il·luminar-ne l'entrada com si fos un túnel de peatge. Allò l'excitava molt, s'abraonava a l'entrecuix de la Queta i el menjava àvidament, voraçment. Ni esperava gemecs de tornada. S'adormia de cop. I així la mateixa imatge quasi cada nit: puntets lumínics, una cambra ombrosa, un home vençut i una dona resistent.

En Doni no seria mai ingressat a cap centre de dia ni de nit. Li devia massa.

La relació de la Queta amb en Vel·lí era secreta i necessària i feia anys que durava. No es cansaven i la finestra mai es tancava.


La Roser va regalar el mòbil a en Vel·lí el dia del seu aniversari, introduït al pastís de purè de carabassó i ceba, la seva especialitat. La Roser necessitava saber. Si la ceba era tendra, si el carabassó era del Maresme, si l'escombreta del bàter incloïa matagèrmens als pèls acrílics, si...Havia nascut així. Havia fet moltes preguntes sense paraules quan era un fetus i quan era un nadó i una criatura i una adolescent i una dona jove i una dona no tan jove i que calia casar. En Vel·lí va aprofitar el bon partit. I ho va fer per convicció: feia una bona obra. Bé que s'ho podia cobrar essent el jefe de l'empresa del sogre. Era treballador i treballador i l'empresa va créixer i criar i en Vel·lí no vivia per a res més. Adorava la seva feina, el seu plaer. La Roser li feia cada cop més preguntes i ell les contestava totes totes totes...TOTES. Els papers de l'acord deien que així ho havia de fer. Ho feia, era el seu cada dia.

Únicament la Roser no tenia interrogants quan certes nits de llunes estranyes el despertava i el remenava amb ganes de feinejar calladament. Formava part del tracte i en Vel·lí el complia amb escreix. La Roser no va infantar mai perquè cap metge hauria soportat tanta pregunta. La Roser, aquelles nits, assaboria el membre del seu marit durant hores i s'empassava les preguntes.


La Roser va descobrir que en Vel·lí era l'home de les 5:30 arrel de cadenes de preguntes a cadenes de persones i objectes i de preguntar molt al mirall i a les butxaques del seu pare. Va preguntar a la peixateria i al convent, va preguntar al riu que fluïa amb fulles aventureres de tardor, va preguntar amb veu de ferro i accent d'acer i va arribar -destí casual?- a 'El darrer sospir' i va preguntar a en Doni.


Aleshores van marxar junts i van deixar els altres. Que tinguessin ales.

En Dano i la Roser no van ser vistos mai més. O potser van ser en Vel·lí i la Queta.



L'autora deixa el final a gust del lector, aquest cop.

On ets amb qui estàs què estàs fent?