L’HOME DE LA GAVARDINA QUE DEPOSITÀ EL SOBRE A LA BÚSTIA

Em prenia un cafè, per ser exactes era un trencat; ho vaig aclarir a la noia que em mirava estranyada. Potser m’hagués entès a la primera de demanar-li un tallat. Un cafè trencat amb un rajolí de llet, ves tu. Amb sacarina, l’hi afegí. La noia és amable i somriu. Potser, la repatània sigui jo (rectifico). Acabo de consultar el diccionari, i resulta que més aviat sóc el contrari. Per repatani: rutinari, tradicionalista // renovador, revolucionari. L’important és que el trencat no és de què o de qui volia parlar. Concretament, m’havia fixat amb “L’home de la gavardina que deposità el sobre dins la bústia”
M’hi havia fixat perquè, de cap a peus, era interessant. Duia la gavardina clàssica, beix i amb el coll alçat, però, el no sé què d’ell, la feia diferent. Dels peus i d’altres elements, ja no en dic res. De les mans, que és el que miro dels homes, quan van vestits, s’entén, no en parlo, tampoc, perquè em cridà més l’atenció el que hi portava a la mà, la dreta, l’esquerra era a la butxaca. Un sobre prou voluminós que va doblegar d’un costat per tal d’encabir-lo per la ranura de la bústia. Era de color blau, de varis blaus, amb degradació. Això, em xocà, no feia per ell, però, i a mi què!
Se n’anà cap el cotxe que havia deixat aparcat en doble fila; es tragué les ulleres fosques, de sol, i marxà de pressa. El mateix vaig fer jo, a peu, també, de pressa. Badant, badant, se m’havia fet tard.
Des d’aquell dia n’he pres més de trencats amb sacarina; de l’home de la gavardina no en sabí res més... llevat del sobre de coloraines i del contingut. Uns dies després d’haver-lo vist desaparèixer dins de la bústia, al carrer, el vaig veure, el sobre, damunt del taulell del conserge de casa, em va dir que era per a mi. Em vaig quedar bocabadada. I, n’estic, encara. Si un dia me’n surto, i us interessa, tal vegada us ho expliqui...
Però això, ja és una altra història.