«LEVEL 2»

Tot el món semblava actuar sense pensar, però Celestí sempre s’havia plantejat per què ho feia. La vida era una batalla imparable entre naus espacials, un enfrontament perpetu en el cosmos amb un objectiu difús. Hui, mentre caminava per l’ampli hangar disposat a començar la missió com tots els dies, s’havia adreçat a Felicitat:

—Em pregunte qui mou els fils.
—Què vols dir? —va respondre ella després de posar-se el casc.
—Per què volem per l’espai eliminant objectius sense parar? Qui ho decideix?

Felicitat el va mirar estranyada i, amb un salt àgil, es va instal·lar al seient del seu vehicle. Celestí va fer el mateix i, mentre començava a escoltar-se una música èpica i estrident per tot arreu, va accionar els comandaments per enlairar la nau.

De seguida es va veure envoltat de múltiples raigs làser rojos, verds i grocs sobre un fons negre amb petits punts blancs de fons. A cada tret li corresponia una mena d’espetec d’una tonalitat determinada. Celestí esquivava amb habilitat les perilloses línies lluminoses procedents de tropes enemigues. Després d’un intel·ligent i acrobàtic gir, va encarar un conjunt de naus imperials per darrere i, fent ús d’un dels míssils especials, les va desintegrar a l’instant. El marcador va ascendir aleshores a dos-cents cinquanta-tres mil punts, la qual cosa va permetre al jugador passar a la segona fase. Assegut al sofà del menjador, aquest va somriure.