Tenia tot el que necessitava per ser feliç

Tenia tot el que necessitava per ser feliç. Però ho va deixar perdre. Ara no té res. Però comencem pel principi d'aquesta trista història. Ella (perquè era noia), tenia 19 anys, 20 potser, i estava plena de vida, radiant de felicitat. Es volia menjar el món però a últim moment es van capgirar els parers: ha deixat de ser ella per formar part del conjunt. Abans la seva vida era això, seva. S'aixecava (com fa tothom, però ella sense mandra), es vestia amb allò que més a l'abast tenia (tan i fa si allò estava a la moda o si els estampats combinaven), esmorzava a corre-cuita i marxava corrents. Que per què corria? Li agradava, simplement. Podria aixecar-se deu minuts abans, ho sabia, però volia córrer, allò li donava vida, la preparava per a un altre dia intens, esgotador. Així que pels matins sempre anava cap a l'estació corrents i arribava just per agafar el tren de les 7:32 que la portaria, minuts després, cap a la universitat on estudiava (en allò no era diferent a la resta) i on passaria tot el matí. Estudiava per convicció, perquè li agradava el que feia. Per les tardes no sempre feia la mateixa actuació: dilluns, dimecres i dijous treballava (per allò que des de petita havia sentit a dir: els diners no creixen als arbres), dimarts aprofitava per si havia de fer alguna cosa i divendres a la tarda el tenia reservat. La tarda de divendres sempre era especial, l'omplia més que cap altre dia. Donava tot el que era a aquells nens i ho feia perquè estava convençuda que estava fent quelcom profitós i que moltes d'aquelles criatures, ja de grans, es recordarien d'ella i de tot el que els hi intentava transmetre tal i com ella recordava als qui un dia l'havien ajudat i, fins i tot, ensenyat a créixer. Quant marxava sentia com un buit i, alhora , se sabia plena d'emocions, sentiments. Era divendres i traspuava energia per on fos que miressis. Pel vespre sortia amb els companys i amics i, encara que sembli estrany, allà, entre la gent de la seva mateixa edat, que se suposava que compartien les mateixes pors, les mateixes ambicions, allè era on més sentia que li faltava alguna cosa. Però gairebé cada divendres havia trobat algú amb qui compartir el que ella era, algun amic més proper, algú que la coneixia bé. O potser no, potser només era algú que passaria per la seva vida de forma fugaç, però que la marcarien, bé amb una paraula, bé amb una mirada, o potser sols amb un gest, amb un mig somriure. Fos com fos, anés on anés, fes el que fes, sempre troba un motiu o altre per ser feliç. El responsable de que li passes això: ella, clar. Estava plena de vida i es notava, ho encomanava als qui l'envoltaven. Els caps de setmana eren, sempre, diferents, una caixa de sorpreses. Mai (en el qual s'hi inclouen unes quantes excepcions) planejava el que faria. Improvisava. Substituïa el córrer cap a l'estació dels dies feiners per la improvisació dels dies festius. Vida en estat pur. Sabia el que volia i lluitava per aconseguir-ho, sabia també el que no volia i se'n desfeia fàcilment. Era, ara ja sí, una dona jove. De cop, alguna cosa va canviar-li la vida. Va començar a interessar-se per coses que fins aquell moment no l'hi havien interessat el més mínim perquè no la omplien. I ara tampoc ho feien, ho sabia perfectament, ella no havia canviat, només l'objectiu entorn al qual girava la seva vida ho havia fet: va deixar de sentir-se motivada per la felicitat per sentir el plaer de l'ambició. Les persones que l'envoltaven (amics, companys, familiars, coneguts i, en general, tothom) se'n van adonar de seguida. I se'n van adonar per l'absència que sentien. Ella sempre emetia dinamisme, alegria, ganes de viure. ara ja no. Havia deixat de ser ella mateixa per formar part del conjunt. Havia deixat de ser per poder tenir. Ara ella ja no era ELLA, era una més.