L'escletxa del temps

El comboi entra en l'estació a tota velocitat aplicant però una frenada forta i constant fins aturar-se. Les portes s'obren amb un esbufec i surten uns quants passatgers. L'home entra en el metropolità amb vuit persones més. Les portes es tanquen després d'unes quants senyals sonors seguits i el tren arrenca amb una accelerada sobtada provocant que els passatgers que s'han hagut de quedar de peu sentin el seu cos projectat en sentit oposat a la marxa. L'home no ha experimentat tant aquesta sensació doncs ha conseguit asseure's i roman així amb les mans i els peus creuats amb aire distret mentre esbrina en els esguards igualment perduts dels passatgers alguna lluïssor d'ulls sobtada, alguna mirada furtiva que el reconeixi. Que diferent de fa vint anys. Llavors li hauria estat impossible de viatjar en transport públic d'incògnit, doncs tothom l'hauria conegut. En aquell temps sempre anava a tot arreu amb el seu cotxe privat i encara mig disfressat. Ell havia estat el cantant d'un grup de moda que en aquells moments havia conquerit els més alts cims dels "top ten" i havia arrasat en les discoteques i les radiofòrmules musicals. Gires, concerts, entrevistes, fama, diners, sexe, droga. No hi havia cap cosa que no els pogués conseguir el seu agent. Recordava d'aquell temps sobre tot les gires. Aquell no parar de viatjar. Avui a Burgos, demà a Santander, diumenge a La Corunya, dimecres a Barcelona. No sabia mai a on era. Tal era el ritme vertiginós que havia pres la seva vida. A vegades havia de preguntar a quina ciutat estaven moments abans de comernçar el concert per començar amb unes notes del guitarra i un "Bona nit, La Corunya" per exemple. Rememorava especialment d'aquell periode les matinades, sobre tot la sortida del sol. A vegades es despertava a dalt de la furgoneta en mig de l'autopista i mirava per la petita finestra del vehicle com l'astre emergia del mar, d'un turó o d'una plana i contemplava embadalit l'espectacle dels núvols rogencs i la claror enlluernadora . Era cansat, molt cansat, sempre mal dormits, sempre alimentats inadequadament, encara que els àpats eren exquisits i abundants. De tota aquella època havien quedant tres discos, el tercer ja una mica fluixet i una úlcera que li feia la punyeta de tant en tant i que alleujava amb uns sobrets d'un producte farmacèutic antiàcid. Ara s'havia establert a Barcelona, havia muntat una empresa que venia aparells d'aire condicionat amb els pocs diners que havia estalviat i havia anat fent anys. Actualment tenia una calvície incipient i les arrugues i les taques poblaven la seva cara. Podia passeja tranquilament sense ésser l'objectiu de totes les mirades. Ara anava a veure a l'ex guitarra del grup que li havia dit que el seu antic agent els hi havia proposat de fer un "revival" al Palau Sant Jordi." Hem d'aprofitar el moment , ara està de moda els retrobament de velles glòries" li havia dit. "Hauré d'anar a buscar la guitarra al traster. A veure si la trobo. Ja quasi bé no m'en recordo de tocar-la". Poc abans de baixar a la propera parada observa com dissimuladament una noia d'uns trenta i tants llargs el mira de tant en tant.
Ella es mira l'home amb descarament. Troba la seva cara familiar. No l'ha reconegut però ja fa molts anys hagués fet qualsevol cosa perquè aquest home l'hagués tan sols mirat. Ella ara no s'en recorda però havia estat fan del conjunt. Havia anat vàries vegades als seus concerts. Havia estat a Saragossa, a València i a la mateixa Barcelona. Anava en els seus viatges amb les seves amigues en un cotxe una mica destartalat. Havia fet patir molt als seus pares, que no s'atrevien a dir-li que no. Se savia les cançons de memòria i en el radiocassette del cotxe mai hi faltava una cinta dels seus ídols. Una vegada, després del concert de València, varen anar de matinada a una platja deserta i es varen banyar nues. Els seus cossos sortien ientraven de l'aigua entre bromes i rialletes. Quan varen sortir de l'aigua una línia ténue d'infinita lluïssor estava apareixent a l'horitzó. Es varen quedar callades, totalment copsades per l'espectacle. Quan el sol es va aixecar, gros i implacable cada gota damunt seu va reflectir mil vegades la llum. Quan mitja hora després estaven camí de casa ella va pensar que aquest moment el recordaria per sempre.
L'home baixa en la propera parada i ella es queda donant voltes al cap intentant recordar de què el coneix. Quan arriba al seu destí baixa i puja les escales que porten a l'exterior. Arriba a casa i posa maquinalment la ràdio. Li fa companyia mentre espera a la seva filla. Estan fent les notícies. El locutor diu que el proper mes els components del conjunt es tornen a reunir per tocar al Sant Jordi. Llavors d'un racó de la memòria li arriba un flash i recorda aquella cara: És la del cantant del grup. Sembla mentida l'ha tingut tan a prop i ni tan sols l'ha reconegut. Reflexiona sobre el pas del temps. Com una autòmata i moguda per una mena d'impuls invisible va fins l'àlbum de fotografies i repassa la seva vida en imatges: La colla, projectes frustrats, moltes vides que esperaven en aquell moment ésser viscudes intensament i que acabaren en la buidor més absoluta
Sent un cop de porta i un "Mama, ja sóc aquí....". És la seva filla, fan de David Bisbal que ve a dinar. La bombolla dels records es trenca. Silenciosament, tanca l'àlbum de fotos i el desa amb cura un altre cop a l'estant.