LES RUNES DEL MEU DESIG

Sovint, torna a la meva memòria aquell vell pont des d’on vaig llençar al riu que, per sota hi corria apressat, unes fotos que anava fent a bocins, mentre el veia passar. Eren d’uns quants “fillols” de guerra. En realitat no n’eren de fillols, ni hi havia guerra, però, en deien així als nois que, obligatòriament, havien de complir amb la “pàtria”, fent la mili o les milícies universitàries, segons s’esqueia, i tinguessin una noieta que s’avingués a fer-los de “madrina”. Apadrinar-los, consistia amb escriure’ls, temporalment, durant l’estada fora de casa. Pobrissons, era un drama allunyar-se de la mamà.
Una d’aquelles padrines, n’era jo. En vaig tenir uns quants de fillols, i no me’n vento; deuria ser moda o ves a saber. Si poguéssim seleccionar o rebutjar els records que no ens agraden, seríem més lliures. Ho dic en general, no pas pels records que guardo d’aquella època de bona gent.
Estic fent reformes a casa i aprofito per desempallegar-me d’algunes de les coses innecessàries que s’hi han acumulat. Molta roba, molts papers, molts “pongos” (en castellà “donde lo pongo”) i ,moltes fotos, es clar; d’amics, de família, de fillols. Tal vegada, arran d’això, he recordat aquell vell pont. I un pensament te’n porta un altre i, així, es va formant la xarxa de records que s’ha teixit durant la nostra vida.
Amb les endreces succeeix una cosa ben curiosa. Comences amb ganes de fer net i el que passa és tot el contrari. Neteges, ordenes papers, però, de sobte, alguna cosa es mou dintre teu. Pensaments i emocions, que creies oblidats, volen dir la seva, reclamen la teva atenció. Depèn del dia que tinguis, t’afecten en un sentit o altre, o en més o menys profunditat. El que avui no m’han deixat, és indiferent.
He rellegit algunes lletres d’altres, cap dels fillols. Alguns dels escrits són meus. He intentat situar-me a l’època de cadascuna; m’ha sorprès. D’una banda, les trobo com “demodés” i, per l’altra em sentia reviure-les amb el mateix desig d’aleshores. Segons el cas, per suposat.
Em sorprenc, perquè no em penedeixo de res. D’haver plorat; em dic que senyal que estava viva. En una relació, no he cregut mai en les ruptures; en els canvis, en la seva evolució, potser.
D’haver rigut, en una explosió de plaer, em dic que he estat privilegiada per haver-ne gaudit.
Me’n sento, ara, que sóc al llindar de la maduresa. Rialles i plors. Plors i rialles, m’han colpit com sóc. I, m’agrado, ves per on. Quan arribi el moment, no vull ser una dona amargada. Hauré viscut, sense enyors ni recances.
D’una cosa n’estic certa, no és hora, encara, de parlar de runes, que no existeixen, sinó de plenitud.