Les finestres de l' Antònia

L’Antònia seu, seu nerviosa al sofà. Es rossega les ungles i creua les cames. Ara l’una, ara l’altra, ara un dit de la mà dreta i ara un de la mà esquerra.

Encara sort que el pis només té quatre portes, la distribució és “completamente cuadrada”, tal com prometia l’anunci de la immobiliària. La porta de la cuina, la porta del lavabo, la porta de l’habitació i la porta del despatxet. Sí, sí, quatre portes, quatre, quatre i cap més. El problema és que canvien totes quatre portes i el merder és encara més important que el problema.

Han mogut els mobles i, encara no ho sap, però de segur que han ratllat les rajoles. La pols vola, vola ben lliure i cau allí on més li plau: al terra, sobre el sofà, sobre els mobles que han pogut i probablement han ratllat les rajoles…El soroll és insuportable, molest, esgotador, constant i agut, no es mereix el dia de festa que l’Antònia ha hagut de demanar i caldrà que recuperi la setmana vinent. Per què collons està canviant les portes de casa seva? Ell volia canviar les finestres, això mateix, les finestres, però no les portes !

Torna a creuar les cames i encén un cigarret. Això de les finestres -bé, diu això perquè no sap com dir-ho-, ja fa massa temps que s’arrossega. Tot va començar amb les làmpades. Ella, l’Antònia, volia canviar les finestres, són massa velles, els vidres estan picats i no tanquen bé. Cada hivern ha de sentir el pfffiiiiiiiiiiiiipppffffuuuuuu de l’aire fred que s’escola i no la deixa viure. I l’estiu, l’estiu! Fa dos anys que no seu tranquil·lament al costat de la finestra perquè l’incomoda haver de mirar a través d’aquests vidres tan atrotinats.

Per això, un dissabte, tota decidida, va anar fins la botiga de mobles, disposada a canviar les finestres, però no va ser capaç de fer-ho! D’acord, Antònia, va dir el dependent bombonet, què necessites? I ella, l’Antònia, va resondre: vull canviar les làmpades! Es va sentir una mica imbècil, despistada i potser un xic tarada però no ho va trobar greu. Les làmpades noves li agradaven força perquè, gràcies a la llum que fan, el pis sembla més acollidor. Llàstima de les finestres que ho deslluien, però en fi, ja hi tornaria.

Després de les làmpades va venir l’armari. A dia d’avui no sap com hòsties va passar, el cas és que un altre matí de dissabte, ella, l’Àntònia va dir al bombonet dependent que volia un armari fet a mida, amb tres mòduls, i que no li servia cap dels que hi havia exposats a la botiga perquè no li cabrien a l’habitació. Algú coneix algun altre il·luminat que es faci fer un armari de tres mòduls a mida? No, només ella, l’Antònia. Passats quinze dies es va sentir millor, l’habitació havia quedat tan bonica! Llàstima de les finestres que no li deixaven allargar el son els caps de setmana, el pffiiiiiiiiiiiiiippffuuuuuuuu la desvetllava, però de segur que ho podria solucionar.

Quasi cau del sofà quan ella, l’Antònia, recorda que després de l’armari va canviar l’escriptori del despatxet i, com que a la botiga de mobles no tenen microones, va demanar al bombonet dependent si sabia on en podia trobar un de color blau.

Quan va saber fer funcionar el microones blau – la broma es va dir 750 euros- va comprar una calaixera, desproporcionada pel menjadoret que té. Va canviar les cadires i la tauleta de nit – això encara, perquè no quedaven gens bé amb l’armari de tres mòduls que s’havia fet fer a mida-. I, finalment, abans de les portes, va comprar una mena de prestatgeria per a la cuina, petitona i a peces, que encara no ha sabut muntar.

Ella, l’Antònia, té ara un piset on tot és nou i fantàstic però el pfffiiiiiiiiiipfffuuuuuu no té aturador i els vidres picats segueixen fent malbé el sol de l’estiu. Per què collons no és capaç de canviar les finestres?

Encén un altre cigarret; sap que ella no és la culpable d’aquesta situació. El bombonet dependent sempre diu: d’acord Antònia, què necessites? I ella vomita idiotades perquè sap que el bombonet pensa “ja torna la noia amb nom de vella que redecora el pis”. Antònia, té nassos, l’Antònia no és cap vella, no, només té 30 anys! I és ben conscient que té nom de vella. Quantes Antònies hi ha nascudes després de 1980? Els seus pares van tenir la fotuda idea de fotre-li Antònia per nom “perquè a la tieta Antònia li feia il·lusió”. La tieta Antònia i les seves il·lusions! Després, la tieta Antònia i ella no es veien mai perquè tota la família la deixava verda: garrepa, hipòcrita, aprofitada, malcarada i antipàtica. És bona la història, eh? L’únic dia que les il·lusions de la tieta Antònia van ser valorades havia de ser, precisament, el dia que escollien el seu nom.

I clar! Antònia no té solució. Tònia, Tonia, Nia, Tonyi – a l’espanyola- no hi ha per on agafar-ho. El nom no té solució però i les finestres? Quan canviarà les refotudíssimes finestres?

Ella, l’Antònia, encara té el piset de quatre portes fet un desastre, la pols encara vola lliurement i no sap si li hauran ratllat les rajoles, tot i així, s’aixeca i marxa. Aquesta vegada no va a la botiga de mobles del bombonet dependent. Voltarà per Barcelona, tranquil·la, on segur, que hi ha una botiga només de finestres.