Viatge a la Merda

Feia tants anys que em recomanaven que anés a la Merda que aquell 30 de febrer, tot i el fred, vaig decidir marxar.
El camí va ser desagradablement plaent. No podia veure què tenia davant, però tampoc no deixava res enrere.
Amistats? Potser sí, gràcies a elles, al seu consell, havia decidit viatjar a la Merda, però sabia que no les enyoraria, no entenia què podia trobar a faltar.
Feina? Allà mai no m'hi havia sentit bé, infinitament desgraïda de la bondat dels qui m'envoltaven. Ves a la Merda! Dia rere dia, el seu consell, dolç i amable, sota veus metàl·liques de crits i fredor.
I la meva parella? Les meves parelles? Sempre m'havien dit que allà - en aquell lloc anomenat Merda - hi trobaria persones com jo. Allà, tothom seria com jo - boges, en diuen- i homes disposats a patir les nostres bogeries.
Caminava, sola, sense res, envoltada d'un llum molt fosca. Creia que m'havia perdut.
Vaig haver de preguntar 13 vegades "perdoneu, per anar a la Merda?". Sense parlar, sense somriure i sense mirar-me, aquelles persones aixecaven el dit, amunt, avall, cap a elles mateixes, cap a mi. Direccions clarament contradictòries que no duen enlloc, però sí a la Merda.
Em van rebre sense paraules però m'esperaven. A la Merda jo ja hi tenia una llar, una feina, amistats i possibles parelles. Tenia tantes ganes de conèixer-les!
Envoltada d'un silenci que cridava vaig passejar pel poble, l'endemà, dilluns, començava la meva nova vida.
Esgotada, entristida i riallera em vaig deixar caure al llit.
Un somriure burleta i una llàgrima, tot el que havia conegut era exactament que tot allò que havia deixat enrere.