Potser en Jofre, potser un nou vampir (tercera part)

És ben sabut que els vampirs vaguem eternament a la terra. Sempre joves, invariables, incansables, impertorbables, de vegades imperceptibles. Emmagatzemem anys, dècades i segles de coneixements, sabers i experiències en uns cossos que no dibuixen el pas del temps. Hauríem d’estar acostumats al degoteig lent però constant dels minuts, les hores, els dies, fins i tot els anys, d’aquells que no tenen res a fer i que res no esperen. Estic ben convençut –i espero que em cregueu, estimats lectors que, poc a poc, apreneu de mi- que jo guanyaré aquesta paciència resignada, de fera que espera la presa. Però aquell dia era un nou vampir i, la classe, se’m va fer eterna. La veu del professor feria les meves orelles, com si xerrés un lloro tancat en una caixa de ressonància. El so de les seves paraules es barrejava amb aquella veu familiar i desconeguda que darrerament es comunicava amb mi. M’animava a fugir d’allà dins, per què un vampir ha d’escoltar la xerrameca d’un professor associat d’universitat? Qui és ell per explicar història a un ésser que viurà tots aquells episodis que apareixeran als llibres? Quin misteri pot desvetllar una rateta de biblioteca al protagonista de tots els misteris? Vaig decidir que no prendria més apunts, no em caldria mai més prendre nota de res per poder-ho recordar. Així que, vaig desar les coses, em vaig posar les ulleres de sol i vaig clavar la mirada en aquella ratota de llibrots vells que garlava com un lloro. Em va mirar, i sense saber què dir-me, va decidir fer veure que no hi havia cap vampir a classe.
L’hora de dinar – l’alegria de treballadors i estudiants- em va desconcertar. Què collons havia de fer al bar de la facultat? Res del que oferien aquell dia podia formar part de la meva dieta. Podia sortir de dia per no trencar amb el meu passat, podia vestir com qualsevol jove per no cridar l’atenció, podia sentir foteses a classe, però no podia menjar llom amb patates, ni truita amb amanida, ni macarrons rebullits amb salsa de formatge. Era prou clar, que havia de creure la veueta que em guiava, i fugir d’aquell recinte que ja no formaria part mai més de la meva quotidianitat.

No em sentia preparat per convertir, i encara menys buidar, ningú. Els vampirs, contràriament a tot allò que heu vist al cinema, no som éssers sense sentiments. Tots hem estat humans, jo mateix era humà poques hores abans! No és fàcil beure’s la vida d’una persona, encara que sigui imprescindible i l’única manera de no desaparèixer. Sé que aviat ho faré, seduiré dones boniques que, sense adonar-se’n, s’acostaran a mi i no podran fugir del perill que represento, malgrat que això vulgui dir allunyar-se del sol, de la llum, de la quotidianitat i dels cafès amb llet. Però encara no era el moment, havia d’aprendre a compaginar la vida d’en Jofre amb la vida del nou vampir sense cridar excessivament l’atenció.

Us demaneu què vaig fer? Molt senzill. Per sort o per desgràcia, la crisi ha fet renéixer les triperies. Aquelles parades del mercat que durant molts anys van alimentar els més humils, però que amb el pas del temps, creguts que no érem els més pobres del país, vàrem començar a mirar amb cara de fàstic fins fer-les desaparèixer. Molt més a prop de casa del que mai hagués pensat, vaig trobar el meu raconet, una parada allunyada del xivarri del mercat, amb poca il•luminació i amb una venedora que s’hauria d’haver jubilat fa molt de temps. Sorpresa i satisfeta em va vendre sang de gallina sense bullir. El primer àpat d’un ésser nou.

No us enganyaré, em moria de gana i de set, la llengua semblava feta de paper de vidre, em rascava les genives i em feia mal, i l’estómac buit i sorollós com no ho havia estat mai, em recordava la seva presència amb descàrregues quasi elèctriques. Tot indicava que el meu primer àpat seria eternament plaent, satisfactori, em retornaria tots aquells poders i totes aquelles virtuts que la meva nova vida em prometia. Vaig omplir la tassa vella, ronyosa i desgraciada de cada matí d’aquella sang densa i fosca. Vaig adornar-la amb una palleta i me la vaig mirar llargament abans de xarrupar decidit. El líquid em va inundar la boca, va abraçar la campaneta i pesat i feixuc va córrer gola avall.

Sense ser-ne conscient m’abraçava a la tassa de vàter que havia estat testimoni de la meva transformació. Aquell gust de ferro vell, aquell tacte gelatinós i aquella tebior no m’havien atorgat cap poder, ans al contrari, havien fet fugir les meves energies aigua avall. Només el fàstic i els sotracs de l’estómac em feien companyia. Al mirall, les dents encara vermelloses i les ulleres fosques em van fer entendre clarament que la sang de gallina sense bullir no podien ser la dieta adequada per un vampir. Per què em passava allò? Per què no podia alimentar-me, encara que fos d’una simple gallina? Tots sabeu, jo també sé, que la sang humana és el menjar més preuat per nosaltres però és ben cert que no cal que dessagnem persones cada dia per alimentar-nos. Alguna cosa no anava bé. Sabia que era un vampir, podia sentir la màgia i la foscor d’un vampir dins meu, però havia d’aprendre a menjar perquè, tot i l’angúnia, encara tenia gana.
A la nevera, hi vaig trobar el suc de tomàquet d’en Pere. El company de pis amb costums d’àvia tendra en fa cada tres dies. En beu un got cada nit i cada nit, sense excepció, n’ofereix a la resta. En voleu? És molt bo! El faig jo mateix. Si mai us ve de gust agafeu-ne, no cal que em demaneu permís... La vermellor d’aquell líquid i la suor de la gerra fresqueta em van encendre els ulls. Aquell roig, sí que era roig de sang, viva, jove, sana, forta, alegra, capaç de despertar la meva força.

Vaig empassar, empassar i empassar, sense control, com una bèstia assedegada. Sentia que la joventut em tornava, l’electricitat de l’estómac marxava, la llengua tornava a ser suau i un cansament dolç m’abraçava. Necessitava descansar, encara no era fosc, bona hora perquè un vampir descansi. Al llit, encara sentia el roig del tomàquet dins la meva boca, aquell riu de vida que m’havia revifat i regalat pau. Havia enganyat el meu cos, ho sabia sense voler-hi pensar, però l’endemà seguiria sent vampir i havia d’aprendre a gaudir-ho.