Un drap brut

M'envejaven. Tothom ho sabia, jo ho sabia, de vegades, m'envejava a mi mateix. Vivia envoltat de cossos malmesos, castigats, durs, aspres, sovint bruts. Em deien que havien treballat molt, que la vida i l'esforç els havia pres el cos; i jo no ho entenia.
Em sentia exponent de la joventut. Estimava i acariciava la meva pell, suau, tersa, forta. Creia que podria viure-ho tot, em sabia afortunat i capaç. Orgullós, tendre, dolç i fort.Creia que sabia qui era, que trobaria un company de pell de bellut blanc, ens abraçaríem sense fer malbé la nostra pell.
Un dia, però, em van segrestar, van segrestar el meu cos. El van estrènyer amb força i desgana. Van arrossegar-lo per terra, vaig menjar, pols, merda, restes de menjar, brutícia i deixadesa. Van fer endurir la meva pell, de vegades, l'arrencaven, em coia, em dolia, patia, el meu orgull plorava i jo mirava el meu cos i ja no el reconeixia…
Un clau rovellat em va ferir, atravessà el bellut blanc que un dia vaig ser i vaig desitjar no sobreviure. Des d'un racó del terra vaig sentir que algú demanava: -què és això?
- No res… un drap brut-, va dir una veu jove, vaig pensar que s'assemblava a la meva; però no vaig tenir prou força per respondre que no, que jo havia estat una dona.