Potser en Jofre, potser un nou vampir

No podria explicar-vos per què, però sí que us puc explicar com va passar. Com, sense desitjar-ho, sense voler-ho, vaig convertir-me en vampir.

Sé que voldríeu sentir que vaig despertar-me de matinada, suat, fred, tremolós, acollonit, espantat, cagat de por, histèric, inquiet i paralitzat. Tot de cop, tot junt dins el meu cos i repicant ben fort al meu cervell. Sé que voleu que us expliqui com és ell, o bé ella, o potser allò que va convertir-me, com va xarrupar-me la sang i com va obligar-me a xarrupar la seva. Sé que penseu que va condemnar-me mentre enumerava martiris i poders que hem faran patir i gaudir tota l'eternitat. Sé que voleu saber quina olor feia, ranci? podrit? sensual? dolç? Sé que heu vist massa pel•lícules, que no teniu ni idea sobre els vampirs de veritat ni com un humà pot esdevenir-ne un. No patiu, us ho explicaré.

Sí que vaig desvetllar-me, tranquil, relaxat però estrany dins el meu cos. Sentia que alguna cosa havia canviat, jo no m'havia despertat mai abans de sentir el despertador. Així que vaig sortir del llit. Sigil•lós vaig anar cap al lavabo, no volia despertar els meus companys de pis i, gràcies a aquest desig, els meus moviments van ser àgils i silenciosos com mai no ho havien estat. Caminava de puntetes, quasi sense tocar el terra, sentia que tenia les habilitats dels felins, el do de desplaçar-me sense ser percebut. Un cop al lavabo, davant del mirall, ho vaig entendre tot: la meva imatge va començar a desenfocar-se i esfumar-se, perdia intensitat i solidesa. Vaig poder veure la porta a través del meu cos, fins que va desaparèixer. Efectivament, vaig deixar de reflectir-me al mirall.

Potser ho trobareu estrany, però no em vaig espantar, no vaig posar-me a xisclar ni em vaig quedar allí palplantat i atemorit; sinó que vaig seure a la tassa del vàter i vaig deixar que un somriure, que no és el meu, es dibuixés als meus llavis. Fou aleshores, lectors que no sabeu res de vampirs, que un seguit d’imatges –d’evidències!- van transcórrer davant meu. La bellesa física que dies anteriors havia anat polint el meu cos; la mirada, que havia anat guanyant intensitat i misteri, profunda, penetrant, inquietant i seductora – perduda- començaven a dir els companys de classe. La manca de gana i de set, el càstig del sol, la comunicació imperceptible amb els gats del carrer, la força física que s’apoderava de mi i em convertia en un jove nou. Aquella veu llunyana i melangiosa però estranyament coneguda que em deia paraules conegudes però inintel•ligibles. Sí, sí, tot plegat era prou clar: m’havia convertit en un vampir, o potser sempre ho havia estat? El cas és que començava una vida nova, potser màgica, potser inquietant, potser fascinant, potser buida... Seguiria sent en Jofre, sí, però només dins meu, podria viure en Jofre, el nou vampir.