Idil·lis laborals

Oooooh sí, sí, sí, sí i sí! Ho he aconseguit! Ja ho sabia jo: he nascut per triomfar!

Avui ens hem creuat al passadís, m'ha somrigut. Duia aquella samarreta blava que em torna boja, un pèl estreta, per poder gaudir del seu cos, bonic, preciós, atractiu, sensual, sííííí!

M'ha dit que sap que m'apassionen els caragols i que ell és un gran expert, assegura que fa els millors caragols de la ciutat i que desitja compartir-los amb mi.

Sé que no és el plat més sexy que existeix, però també sé que demà, a l'hora d'esmorzar riuré, remenaré tranquil·la el cafè amb llet i veuré ràbia continguda als ulls de les bruixes insatisfetes que tinc per companyes.

Doncs sí, vaig estar menjant caragols tota la nit! I, esclar! Avui no em puc moure, però val la pena! Caragols de primer, caragols de segon i caragols de postres!

M'he comprat una samarreta, escotada i evident, porto 35 euros de vi a la bossa i petites descàrregues elèctriques al cos.

Caram! Quin pis més net i arreglat, i quina bona olor… I aquest devantal, es veu clarament que és un home modern, té ganes de compartir la vida amb una dona com jo. Ho sé! Ha parat la taula i tot… és tan tendre…

Petó a galta i galta, oracions cordials i seiem a taula.

Què és aquesta pasterada que té al plat i endrapa amb cullera? I jo? Què collons és aquest plat de closques? I els caragols?!

L'endemà, a l'hora d'esmorzar no va riure, no va remenar tranquil·la el cafè amb llet ni va veure ràbia continguda als ulls de les bruixes insatisfetes que tenia per companyes.

L'endemà, a l'hora d'esmorzar era a l'hospital; calia un rentat d'estòmac.