LES ESCALES DE L'AMOR

Avui hem tornat a tenir un premi amb “Les escales de l’amor”. Més ben dit, has tingut un premi a títol pòstum però ja saps tu bé que me’l mereixia jo.
Les meves mans t’han donat més satisfaccions materials que les de les múltiples dones que se sentien atretes per les cadenes de paraules que cada nit jo anava lligant, fins a tenir orgasmes, deixant anar les boniques metàfores dels cossos nusos, de les vagines humides, dels tocaments tendres... Eren orgasmes literaris, que, per als físics, ja els protagonitzaven les diverses periodistes que arribaven al nostre llindar mig enamorades pels guions que jo dissenyava com si fossin teranyines per atrapar els lectors i lectores de les teves suposades obres. Sempre t’havien atret més les lectores que la vertadera autora. La mirada tan encisadora i dependent d’elles quedava estroncada en una mirada recta, patriarcal, quan la dirigies cap a mi, com aquelles mirades de l’amo al seu súbdit i llavors, com els negres, jo començava a treballar per a tu. M’enganxava a l’escrit perquè em feia fruir. Tenia la necessitat d’expandir-me amb l’escriptura perquè no hi havia res més per on deixar fluir tot allò que havia enclaustrat en mi. La meva firma no podia aparèixer perquè les vendes no haurien estat les mateixes que amb els teus seductors nom i cognom i amb el teu saber estar davant d’un públic enganyat per tots dos.
El nostre secret, la nostra mentida ha creat una aureola de la qual no me’n puc desprendre. Necessito cada nit, com he fet durant tants anys, a les hores silents, a les hores fantasmagòriques, emplenar els papers blancs- purs, tan orfes, tan lliures de tot- dels recursos literaris tan fàcils per a mi- de tan treballats- de les paraules originals de cada instant i sentir l’olor de la tinta i el discorre del negre sobre blanc. Em sento enganxada a aquest plaer.
Ara tu ja no hi ets. Ha desaparegut el pseudo-autor però la negra està viva. Seré capaç de sortir de l’armari?