Una lectura que adoraves (Quarta part)

Per distreure’m he obert un llibre i, mentre em submergia en les lletres i apartava els pensaments que em rondaven pel cap, he recordat quan vaig aprendre a fer-ho. Va ser quan els Reis d’Orient em van portar un recull de contes escollits per a mi. Em sentia com si el món fos més gran del que estava acostumada i s’expandia per tot arreu. La màgia més gran m’atrapava i, a més, m’encantava llegir-lo en veu alta i que la família m’escoltés.

Un dia em van portar a veure unes tietes que vivien lluny i com aquestes tenien molt d’amor pels nebots petits em van escoltar mentre els hi contava un conte. Com ho vaig fer el millor que sabia, es van emocionar i cada vegada que hi anava, unes tres vegades a l’any, em regalaven un lot de llibres i vaig anar augmentant la meua col·lecció i la meua passió per la lectura.

Potser ara i, mentre em sento acompanyada i observada per la marina profunda, m’aboco a pensar en aquests moments passats i recuperables des de la memòria.
Crec que una d’aquestes tietes que m’escoltava va morir sense dolor, perquè amb el conte aconseguia abstreure’s de la seua realitat. Tenia una gran discapacitat en quant a mobilitat, però saps que la seua ànima estava alegre quan et veia i sobretot quan escoltava la màgia que es desprenia de la teua lectura.

La seua medul·la espinal —centre i esquelet de sostenir-la— estava molt tocada i tu quasi no entenies perquè no es podia moure, ni caminar i el coll el tenia bastant torçat. Ella mai es cansava d’escoltar-te i, de quan en quan, aclucava els ulls per a visualitzar el llocs que li narraves. La seua discapacitat no l’impedia somriure’t amb la mirada quan et veia.

—Són els seus nervis —t’explicava el pare a banda.

Però tu, Eulàlia, mai vas arraconar les seues ganes de viure. T’agradava contar-li contes, perquè mai havies vist una mirada tan il·luminada i que prestés tanta atenció en la lectura. Ni tan sols la de la teua mare i això que et seguia sempre. Amb els anys, vas entendre que ni tan sols podia sostenir un llibre entre les mans i que, quan la visitaves, s’abocava a la vostra relació i preparava les oïdes per a entrar en aquests nous mons.

Et va doldre que morís, que s’acabaren les visites i que el pare ja no tornés a ser com era. Ara s’havia convertit en un escuder ferit i s’obrien les finestres i entrava llum, però ell només veia foscor. Abans no es parlava de depressió, potser el silenci era la forma més habitual de no parlar de res i parlar de tot a la vegada.
Potser l’estigma si s’obviés d’arrel era millor per tots. I la mare sospirava i tu no volies sentir-la més, perquè ja no es mesclaven amb l’aire, sinó que aquests sospirs t’anaven directament a l’ànima i ningú t’havia ensenyat de quins elements estava feta.

I no sabies res i et feia vergonya admetre-ho, perquè això no ho trobaves als llibres per molt que ho busquessis i no et cansessis mai de buscar-ho. I si t’atrevies a preguntar a algú, pensaves que et mirarien com a una boja. I entre la ignorància i la vergonya, et vas convertir en una personeta introvertida, que no s’atrevia a parlar en veu alta per por al què dirien sobre tu.

Les teues ànsies, Eulàlia... Ai, les ànsies de saber! Haurien d’estar prohibides? I sents que la marina et desvetlla idees entre somnis. Pensaments que no reveles perquè els tens enquistats al subconscient. Poc a poc t’has anat submergint en aigües que no controles, ones que t’absorbeixen. Ets un remolí que gira amb la força del pensament. I aniràs camí al molí, al pilar que t’ha dit que no intentis lluitar contra les forces, que les acceptis tal com són. Però com pots acceptar un tabú? I un estigma? I com pots viure en present problemes del futur?

«És tan avançada, tan desperta, tan intel·ligent per la seua edat...». I ara recordes quan la mare et va trobar sense esma, feia dies que l’ànima se’t polvoritzava entre llàgrimes. Perquè ja no podies ser forta, Eulàlia, per més que ho intentessis. Tenies una cosa a l’ADN que t’impedia fer-hi front, que els sentiments que et fluïen de dintre eren massa punyents. I eren tan dolorosos com els nervis de la tieta. I ja no et podies concentrar en la lectura ni en res.

Que els llibres explicaven massa i que potser el que necessitaves era descansar. I van intentar portar-te a un paisatge idíl·lic, potser a través de la infància com la pàtria somniada per tots quan s’arribava a l’edat més que adulta. Els teus pares van fer un esforç i es van demanar vacances per anar-hi. La seua relació no estava resolta, però llavors encara continuaven junts. I aquell estiu volies ser pastora i ballar a tothora pels carrers de Beseit!

I potser vau trobar pau entre campanes, carrers, ovelles i muntanyetes. Potser se’ls hi van encomanar també als pares les ganes de viure. Però era tot tan complicat per fer-ho durar! Quan vau tornar a la capital, a la rutina i a la pressa, a l’estrès en majúscules i a la vida quotidiana, l’ànsia us va tornar a engolir i quan us va escopir, la teua família de tres ja s’havia fragmentat.

Eulàlia, continua dormint als meus braços, la marina et fa de bressol i la remor de les onades entona una cançó. T’estàs retrobant en la força de viure de la Carmeta, que canta a tothora. Et sents com una marinera que ha abandonat la terra ferma per a navegar entre aigües. Adoraves la lectura, no t’obsessionis entre les pàgines llegides, no intentis comprendre-ho tot. Pas a pas i bona lletra. Què fer quan la salut està en joc?