L'Àngela petita

L’Àngela és massa petita per a comprendre moltes coses, però sap que des de fa poc tot ha canviat a casa seva.

Seu a la cadireta vermella davant del menjar que la mare li dona amb parsimònia. Només li queden tres cullerades de sopa al plat.

—Aquesta per la mama —li diu la seua mare mentre l’Àngela obre la boqueta—. I aquesta per l’àvia...
Un nuvolet gris s’estableix a les seues nines i li tapa la vivacitat dels ulls.
—I pel papa? —s’atreveix a preguntar.
La mare sospira llargament.
—Sí, aquesta pel papa —diu a la fi.

L’Àngela no sap perquè cada cop que diu la paraula papa, la primera que va aprendre a pronunciar un dia al parc entre rialles, es fa el silenci en aquella casa i es torna freda de sobte, ni per què la mama la mira d’aquella manera i tarda en respondre-li com si volgués evitar la resposta.

La mare enretira el plat de taula, l’agafa entre els seus braços i la porta a fer nonetes. La seua habitació fa olor a colònia fresca. L’Àngela abraça el seu os de peluix i la mare la tapa amb una manteta.

—Mama, conta’m un conte.
—Quin vols?
—El de la princesa amb les trenes llargues.
La mare li comença a conta el conte que se sap de memòria.
—Hi havia una vegada —comença— una princesa que estava presonera d’una torre, que era tan alta com el cel. Es veien núvols de coto fluix i cantaven els ocellets.
—Piu, piu, piu —canta l’Àngela.
—L’havia manat tancar la seua germana, perquè la princesa era molt bonica i la seua germana l’envejava pels seus cabells llargs i daurats. La princesa estava molt trista, perquè feia molt de temps que estava allí tancada i no podia sortir. Cada dia, un home amb la cara tapada...
—Hugh! —Fa l’Àngela espantada.
—...Li portava pa amb aigua. La princesa mai tocava el pa perquè no tenia gana, sempre mirava per una finestra i cantava cançons. Un dia passava per allí un príncep blau...
—Com un barrufet? —la va interrompre l’Àngela i la mare va esclafir a riure.
—Et deia que passava un príncep més blau que un barrufet i la va sentir cantar. El príncep va alçar la seua mirada i en veure-la se’n va enamorar.
—Com tu del papa? —pregunta l’Àngela i clava les seues nines als ulls de sa mare.
La mare no contesta i continua amb el conte:
—El príncep la va cridar i ella també se’n va enamorar en veure’l. Ell li va dir que la salvaria i fins i tot ho van planejar i tot. La princesa s’havia de deixar créixer les trenes per a què el príncep pogués pujar a la torre.
—Quan tindré trenes, mama? —va preguntar l’Àngela mentre es tocava els quatre rínxols que tenia.
—Quan siguis gran, Àngela. Va passar molt de temps i el príncep l’anava a veure cada dia. Quan a la fi va tenir les trenes prou llargues, la princesa les va tirar per la finestra i el príncep blau va començar a pujar. Quan va ser a dalt, es van fer un petó, la va agafar de la mà i es van escapar de la torre volant.
—Com els ocellets, mama?
—Sí, com els ocellets, els príncep blau tenia poders. Després es van casar i van tenir molts de fillets i a la seua germana dolenta la van tancar a la torre per sempre.
L’Àngela somriu feliç al sentir la fi del conte i li demana que li conti el conte de la Ventafocs. La mare li comença a contar fins que s’adorm. Llavors surt de l’habitació en silenci.

Al cap d’una estona, l’Àngela es desperta suada i crida la mare amb totes les seues forces. Ha tingut un mal son. Monstres blaus es menjaven el papa d’un mos. La mare no tarda en abraçar-la i tranquil·litzar-la.

—No hi ha cap monstre, Àngela. Mira —li diu i li ensenya tota la casa.
L’Àngela després de comprovar-ho, s’ho acaba creient i li diu a la mama que vol jugar. La mare la porta al menjador i la deixa jugar mentre ella llegeix el diari.
—Soc la fada padrina de la Ventafocs —diu l’Àngela mentre agafa un bolígraf que farà servir de vareta màgica.

Assenyala la taula del menjador i diu:

—Taula, tauleta, ara et convertiràs en el papa.

La mare en sentir la paraula prohibida deixa el diari. Es pot llegir el titular: Aquest estiu han augmentat els divorcis a Catalunya. Mira l’Àngela i una llàgrima li cau dels ulls.

L’Àngela tira el bolígraf en comprovar que no té poders i en veure les llàgrimes de la seua mare. No entén el que li passa aquests dies, té por, es fa pipi totes les nits, perquè l’enyorança li omple el cor, però es massa petita per expressar en paraules el dolor que sent. Dues vides s’han trencat i en pateix les conseqüències.

Truquen a la porta i la mare va a obrir-la. L’Àngela, al sentir la veu de son pare, corre molt de pressa pel passadís.

—Papa, papa! —crida mentre l’estira dels pantalons.
—La meua petita —li diu ell i la puja als braços.
—Queda’t, queda’t, queda’t —li suplica l’Àngela mentre li pega copets amb les seues manetes tendres.

Es seus pares es miren llargament mentre es fa de nou el silenci.