El símbol de la lluna a Corbes de sang

El símbol de la lluna és recurrent a l’obra poètica de «Corbes de sang o vint-i-vuit poemes feministes». No és d’estranyar que la lluna ens aparegui com a símbol en la majoria de poemes en totes les seues fases o en alguna d’elles: plena, creixent, minvant i nova.

L’obra està configurada amb vint-i-vuit poemes de vint-i-vuit versos cadascun i protagonitzats per vint-i-vuit dones diferents. Cada poema és com si passés un dia o una fase de la lluna, depenent del que es vol transmetre en cada poema.

La primera aparició de la lluna la tenim al poema de «Blanca», segon poema del recull i que és un homenatge al fonema B, concretament al vers número vint-i-set: “fosca i apagada com una lluna nova”, que fa referència als records que estan gravats a foc lent a la memòria del jo poètic per l’assassinat de la Blanca (una dona de raça negra que la discriminen i l’acaben matant). El poema acaba dient que és aquest color de la lluna nova, aquest color fosc i absent de llum, el que li pesa a l’ànima del jo poètic. Està trasbalsat per les emocions i s’implica a l’últim vers donant la seua opinió de tot el que aquest assassinat li provoca.

En canvi, al tercer poema del recull, la lluna queda reduïda a un “eco” que fa ballar als protagonistes del poema en una nit de festa. Aquest poema és molt tràgic i és una total denúncia als accidents de trànsits provocats pel consum de drogues sintètiques. El sentiment de culpa s’entremescla quan el conductor pren consciència de l’accident que ha provocat i ha acabat amb la vida de la seua companya de festa.
Subtilment, la lluna torna a aparèixer al poema «d’Esther» també en forma d’eco, concretament d’un eclipsi per a embellir i ressaltar els estels selectes, que brillen sense aturar-se per l’univers. Aquí forma simplement un paper descriptiu.

Continuem amb el símbol de la lluna al poema de «Fina», on es compara a la protagonista del poema amb la mateixa lluna plena per demostrar esplendor i acabar de rendir-li homenatge a «Fina», que reencarna la infància del jo poètic, com un terreny dolç, segur i confident. La memòria col·lectiva on continua vivint la «Fina» ens fa tornar a confiar amb el gènere humà a través dels records.

La polisèmia de la lluna es fa patent al poema «Júlia», on deixa de ser un satèl·lit per convertir-se en part d’un espill, que s’eclipsa per guardar la intimitat de dos nuvis en la seua primera nit de noces.

Al poema de «Kelly», torna haver-hi una lluna plena, malgrat està carregada de temors per les injustícies laborals. Aquest poema està tenyit d’enyor i nostàlgia, però també de lluita i d’esperança, i sobretot, de dignitat, treball i esforç.

Continuem amb el poema de «Laia». Aquí la lluna té forma de llimona i d’èxit i s’atreveix a despullar a la protagonista. Estaria en fase de creixent i de minvant a la vegada... Quan es consumeix del tot per culpa de la bulímia que sofreix i s’apagaria com una lluna nova...

Al poema de «Llúcia» continuem en la fase de lluna nova per a dir que és «negra nit» a la vida de la protagonista, que té absència de visió en un ull. El poema acaba en una abraçada del jo poètic que s’implica per a donar coratge a l’afectada.

Al poema «d’Onyar», la lluna banya al jo poètic que s’implica d’aquesta manera. No hem d’oblidar, que és l’únic poema de tot recull que no té protagonista a una dona, sinó que és el nom d’un riu qui li dona títol, el que passa per la ciutat de Girona. És un bany de color blanc per indicar que aquest és el color adequat i la suma de totes les veus catalanes, tant les silenciades com les que criden més. El poeta fa una crida al seny, al diàleg i a l’entesa i s’allunya de la violència. La divisió entre catalans és fugaç i, al continuar girant la terra en un nou dia, ja no fa dany al jo poètic.

A «Olga», la lluna es reflexa a una làpida i ens mostra la seua cara més amarga, perquè és una vida truncada per la salut i desafortunada per culpa de l’interès, l’enveja, l’herència i els béns materials.

A «Ruth», tornem a tenir una lluna nova de manera subtil en forma de molta foscor a través d’una cel·la d’una presó, que li impedeix veure els astres a la protagonista, que està pagant condemna per un delicte de sang.

A «Tomasa», la lluna és descrita com «una tallada de síndria a l’horitzó» mentre el ventre de la protagonista també va creixent degut a un embaràs.

Al poema de «Xell», la lluna torna a aparèixer en contraposició al sol i en un joc de contrastos, en concret a la cinquena estrofa: «sol i lluna, blanc i negre...». És un poema de dol, dedicat a la vellesa, a la viduïtat i al mar.

Per acabar i en conclusió a tot el recull, al poema de «Zara», la lluna adquireix el protagonisme que es mereix, concretament a l’últim vers del recull: «vint-i-vuit corbes, la lluna m’ofega la marejada afònica»... Aquí, la lluna acaba ofegant al jo poètic que es queda sense veu, perquè després de denunciar durant els vint-i-vuit poemes que configuren el recull, s’ha quedat afònic de tant de denunciar injustícies que sofreix la dona en ple segle XXI.

No ens ha d’estranyar aquesta fi. El jo poètic es comporta de mode completament emocional i sensible i d’aquesta manera ens ho transmet. La lluna té molt influència en la seua figura i així ens ho demostra, personificant-la i carregant-la de protagonisme. És una lluna que és l’únic satèl·lit que tenim al planeta Terra i ens contempla a tots els éssers humans.

Podeu llegir si ho desitgeu els vint-i-vuit poemes amb les seues paràfrasis explicatives a RC.