El pilar i els girs del vent (Tercera part)

Avui he sortit a caminar sense rumb fix després d’haver escoltat aquesta marina profunda que em guia des de fa dies. A través de somnis, em fa veure que tot és possible i que no he d’abandonar-los mai. Què s’espera de mi a la vida? Això m’ho pregunto de vegades i intento que noves idees apareguin a la meua ment.

No vull estar trista, però la melangia m’inunda la major part del dia. Intento ser forta per a què la mare no la capti. Prou en té ella des de que el pare ja no dorm al seu costat. L’enyorança tenyeix el carrers d’aquest poble que intento percebre, però no em diuen res, perquè la curiositat que sentia abans s’ha escapat. Tinc ganes de tornar a la torreta del pare, però no és adequat fer-ho i m’he de conformar en la contemplació de la marina del capçal del llit si vull observar la mar.

És una primavera que acudeix en un joc de contrastos. Surto pels carrers de Beseit i gira el vent i em porta records del primer amor perdut. Toquen les campanes i em posen a to, perquè està passant el temps i hauria de tornar a l’hostal rural, però com estic de vacances poc m’importa. Retardo el moment de fer-ho, perquè em costa molt afrontar que a l’hora dinar només serem dues persones a taula.

Hauria d’estudiar, però la meua ment prefereix vagar per aquest entorn. Els meus peus es cansen de pujar per aquests carrers tan costeruts, però mentre ho faig intento no pensar en l’Ernest. Si em toco els llavis, arran de nit encara puc sentir el seu contacte. I bufo per apartar el record i que la marina que tenim de quadre m’ajudi a fer-ho. Ella mateixa m’ha recomanat sortir de bon de matí malgrat m’he quedat una estona fent el ronser entre els llençols humits per les llàgrimes, que no hauria d’haver vessat. Per què m’he de penedir de sentir el que sento? Com puc canviar-ho? L’Ernest no es mereix que li destini cap pensament!

I ara que estic apartada del poble, crido per la muntanyeta i gira el vent i veig un molí que s’ageganta en apropar-me. Les seues aspes em porten idees de llibertat, més de la que m’agradaria experimentar, perquè al sentir-la m’agafa vertigen i quasi caic a terra.

Em fa por sentir-me sola, sense el pare, que em servia d’escuder i, prop d’aquesta mare que es desfà entre plors com l’aigua mentre remena a poc a poc la salsa de l’estofat, que haurem de menjar sí o sí encara que no tinguem gana.

Em fixo en el pilar del molí que aguanta les aspes. Ell no es mou, però és el que sosté la màgia i em pregunto des de quan temps ho fa. Des de quan resisteix i si li agrada la força del vent, que fa que el seu esforç tingui un sentit.

No m’he adonat que aquest molí em parla. És una energia màgica que, mentre gira el vent, s’agita en un remolí de pensaments. És tan estrany tot el que passa... Porto dies envoltada de blau, d’aquest cel de Beseit més blau que el color habitual i per les nits acompanyada d’una marina profunda.

El pilar del molí m’està dient que no intenti lluitar contra les forces de la naturalesa, sinó que m’aboqui a sentir-les com el que són. Son forces que estan per ajudar-me. Tot el que passa ocorre per una raó, que malgrat no la sabem en un primer moment, el temps s’encarregarà de desvetllar-nos la incògnita. I no he de perdre la paciència en saber-ho, he de seguir intentant-ho i, si no ho arribo a esbrinar, potser no estava al meu abast aconseguir-ho.

I des d’aquest instant, començo a sentir-te bé, perquè aquest vent potser m’ha eixugat les llàgrimes i, a més em relaxa, i això que diuen que normalment posa nerviosa.

Així és la vida, Eulàlia, em dic mentre torno cap a l’hostal a dinar. He de continuar endavant i escolto de fons la seua grata melodia.

Continuarà...

RELATS JA PUBLICATS A RELATS EN CATALÀ SOBRE AQUESTA SÈRIE:

-1) LA CARMETA I LA FORÇA DE VIURE
-2) PENSAMENTS D'UNA MARINA PROFUNDA
-3) EL PILAR I ELS GIRS DEL VENT

PRÒXIMAMENT HI HAURÀ MÉS...