L'ENCÀRREC DEL MARQUÈS

L’encàrrec del marquès

L’escultor, un home fornit i encara jove, es movia nerviós per l’ estudi. Aquell matí esperava la visita del marquès. Pel poc que en sabia, a més de que era immensament ric, s’imaginava una visita plena de retrets a la feina que havien fet i suggeriments que no li vindria gens de gust d’acontentar. Tot el que li havia explicat la marquesa, durant les hores que va haver de posar fent de model, l’inquietava i l’intrigava, sempre deixava les frases incompletes, com si les acabés en punts suspensius i li deixés triar el final a ell. Aquelles incerteses sobre passions il·limitades, nits inesgotables, plaers turmentosos, amants excepcionals i tota mena de depravacions se li acumulaven al cervell i no el deixaven treballar amb la tranquil·litat que li hauria agradat. Allò i la presència, entre angelical i demoníaca, de la marquesa nua que esvalotava als seus ajudants tampoc no ajudaven a que la feina avancés al ritme que tots haurien desitjat. L’ambivalència de sentiments amb que es topava constantment l’escultor el destarotaven: per una banda volia acabar l’encàrrec i per l’altra no volia separar-se de la deessa que estava immortalitzant.

El marquès arribà acompanyat de la seva dona, saludà l’escultor que no parava de suar, ignorà els oficials i els ajudants i recorregué amb displicència, entre els blocs de pedra, l’estudi. Passà els dits acuradament per l’escultura de marbre que ja estava polida i s’entretingué davant l’imatge de la marquesa en bronze. Preguntà pel giny de fusta amb agulles i serjants.
-És un invent meu, senyor, jo n’hi dic la màquina de treure punts, consisteix...
Amb un gest, el marquès en va tenir prou per acabar amb les explicacions.
-Quan acabeu de deïficar la meva dona us faré un altre encàrrec.
Marxà amb la rapidesa de qui vol allunyar-se de la pols que allà hi regnava o amb la urgència d’assaborir la divinitat que el seguí amb promptitud.