Cercador
L'avet de la Bet Lavette
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Aquell dia els bioritmes de la dona es mostraven positius a l'alça. De fet, la Bet res no en sabia. Ni se'ls mirava ni se'ls feia mirar. Amb tot, notava les tres energies -física, mental i emocional- empenyent-la vers l'arbre secular.
L'avet de la Bet Lavette l'esperava. Allà ella alliberaria la seva mascota, un llangardaixet que li havia dedicat tants massatges en format saltirons, tombarelles i llepades. Li havien regalat feia un lustre, el dia del seu aniversari que, en ser el de Sta. Escolàstica, el batejà Làsticus. El rèptil, amb aquells ulls, s'acomiadà profundament de l'humana que estimava i que, via telepàtica, li havia promès la llibertat. La Bet Lavette recordà llavors l'efecte de les sanes flagel·lacions amb ortigues que dia sí i dia sí es dedicava abans de l'arribada d'en Làsticus. Les tallava al camp a tocar, no massa avall de l'avet familiar i centenari amb el qual parlava des de que sabia parlar i àdhuc quan no en sabia. Aquelles herbes picaven i curaven, no sanaven res que diguessin que tingués, però la divertia. Arran la coïssor experimentava un trànsit, un goig. Veia una lluïssor excelsa, meravellosa. Una miríada de guspires rutilants, centellejant, s'estenia al voltant del gran vegetal perenne. Ella, enriolada, intentava en va engrapar-les.
Havia transcorregut el temps, qui sap on paraven les ortigues, colgades per ciment.
I en Làsticus havia estat un bon estímul després de perdre aquelles experiències atemporals
.
La dona es quedà sola i en pau sota el brancatge comprensiu de l'avet. L'abraçà abans de la punxada de la mort. Se sentia lleugera, desprenent un vast llast: el pes dels que durant anys i panys l'assenyalaven com a trastocada des de les seves mediocres, superficials, avorrides, normals vides.
L'avet de la Bet Lavette l'esperava. Allà ella alliberaria la seva mascota, un llangardaixet que li havia dedicat tants massatges en format saltirons, tombarelles i llepades. Li havien regalat feia un lustre, el dia del seu aniversari que, en ser el de Sta. Escolàstica, el batejà Làsticus. El rèptil, amb aquells ulls, s'acomiadà profundament de l'humana que estimava i que, via telepàtica, li havia promès la llibertat. La Bet Lavette recordà llavors l'efecte de les sanes flagel·lacions amb ortigues que dia sí i dia sí es dedicava abans de l'arribada d'en Làsticus. Les tallava al camp a tocar, no massa avall de l'avet familiar i centenari amb el qual parlava des de que sabia parlar i àdhuc quan no en sabia. Aquelles herbes picaven i curaven, no sanaven res que diguessin que tingués, però la divertia. Arran la coïssor experimentava un trànsit, un goig. Veia una lluïssor excelsa, meravellosa. Una miríada de guspires rutilants, centellejant, s'estenia al voltant del gran vegetal perenne. Ella, enriolada, intentava en va engrapar-les.
Havia transcorregut el temps, qui sap on paraven les ortigues, colgades per ciment.
I en Làsticus havia estat un bon estímul després de perdre aquelles experiències atemporals
.
La dona es quedà sola i en pau sota el brancatge comprensiu de l'avet. L'abraçà abans de la punxada de la mort. Se sentia lleugera, desprenent un vast llast: el pes dels que durant anys i panys l'assenyalaven com a trastocada des de les seves mediocres, superficials, avorrides, normals vides.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
440362 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com