L'autora que signava llibres aliens

Un relat de: pivotatomic

El camí que va portar a l'autora, primer, a signar llibres aliens i, després, a la més completa i devastadora autodestrucció, va ser tan capritxós com sorprenentment fàcil de recórrer. Per ser justos amb ella, però, hauríem de començar aclarint que la nostra dissortada protagonista no va signar sempre obres alienes; si no que va arribar a això del lladronici de mots d'una manera accidental. De fet, la seva carrera literària va començar d'una manera ben ortodoxa, quan, a un pam de la trentena, va sentir allò que els cursis en dirien La Crida de les Lletres (així, en majúscules i lletra gòtica) i es va abraonar a la creació literària amb la dedicació d'un monjo cistercenc. Al començament, els seus relats rarament sortien del calaix i quan ho feien era per caure en les benèvoles mans de familiars i amics, que invariablement els dedicaven lloances del tipus "m'ha agradat molt" o "ho fas molt bé, nena". Atès el feedback (així, en anglès i cursiva) rebut, l'autora es va decidir aviat a divulgar la seva obra al gran públic. Contra tota lògica, va aconseguir que una petita editorial li publiqués un parell de novel·les que van passar totalment (i injustament) desapercebudes pel públic en general i la crítica en particular. Però això no la va desanimar gens, ans al contrari: l'única veritat era que tenia nivell per publicar. L'èxit, si sabia ser constant, arribaria tard o d'hora...

L'autora va començar a caminar la senda de la seva perdició el dia en què, casualment, el seu veler virtual va fer port en una web de nom suggerent: relatsencatalà.com. Aquell era un paradís pels lletraferits com ella. Un espai on poder publicar l'obra pròpia i gaudir i valorar l'aliena en un ambient de sana companyonia i comprensió mútua. Ben aviat es va convertir en una dels factòtums de la web, tant per la seva indiscutible habilitat per crear, com, i molt especialment, per la seva inusual capacitat per jutjar l'obra dels altres i la seva generositat a l'hora de fer-ho (vaja, que es passava el dia comentant relats, com si no tingués res més a fer).

Quan una editorial tan diminuta com agosarada va voler publicar un recull amb els millors contes de la web, l'autora va optar conscientment per no presentar-se a la selecció. Malgrat tot, es va involucrar en el projecte com la que més i, d'alguna manera, va sentir que aquell modest però aparent volum de cobertes blanques i pàgines desbordants d'imaginació era tan seu com dels que sí havien aconseguit col·locar-hi un relat. Potser per això mateix, el dia de la presentació del llibre li va fer fins i tot gràcia quan una adolescent se li va acostar i li va demanar amb timidesa.

-Me'l signes, si us plau?
-No... Vull dir que no hi tinc cap conte al llibre, jo - Va replicar l'autora amb el seu millor somriure.
-Però tu escrius, oi?
-Sí.
-Doncs signa-me´l igualment.

Divertida, va acceptar la petició i va estampar una ocurrent dedicatòria a l'exemplar que li oferia aquella fan tan incondicional. Per la seva sorpresa, la petició es va repetir i, un parell d'hores més tard, quan a la sala ja només quedaven els atrafegats representants de l'editorial, recuperant copes de xampany buides de llocs inversemblants i tornant els mobles a lloc, ella havia signat mitja dotzena de llibres en els quals no hi havia ni una sola paraula sortida del seu teclat.

Mentre tornava a casa, embriagada encara per aquella eufòria contagiosa que s'havia viscut a l'Ateneu, l'autora va haver de reconèixer a contracor que li havia encantat això de firmar llibres. No és que no n'hagués signat de propis, no. Però ara feia temps que no dedicava cap exemplar i aquella mitja dotzena de signatures havien estat per a ella el que una esnifada de coca per un addicte en desintoxicació: fatals.

Així, un parell de dies més tard, l'autora va començar a lliscar per la pendent del desastre. Mentre sucava el croissant en un cafè amb llet fumejant al bar de la cantonada, va fullejar sense pressa les pàgines de cultura d'un diari i va descobrir que aquell vespre hi havia una altra presentació en una cèntrica llibreria. Tot mirant de no tacar-se la roba amb el cafè que regalimava de la banya del croissant, va decidir que hi aniria.

Li va resultar molt més difícil que el primer cop, però la sort -o la desgràcia- van voler que ella i la veritable autora s'assemblessin bastant i tinguessin un gust similar a l'hora de vestir. En la confusió posterior als parlaments, se les va enginyar per signar un parell d'exemplars a dos lectors desprevinguts. I encara n'hauria pogut dedicar algun més, però li va semblar que el marit de l'autora se la mirava amb una barreja d'indecisió i mosqueig i va decidir que ja n'hi havia prou per aquella tarda. Quan va sortir a la fresca del carrer, per les seves venes l'adrenalina hi corria a més velocitat que l'Alonso per la recta de tribuna de Montmeló. Llavors, mentre tornava a casa i se sentia més viva que en cap altre moment de la seva existència, va tenir l'íntim convenciment que ja no podria parar.

En els mesos posteriors, l'autora va convertir en art l'execrable costum de signar les obres d'altri. Aprofitant la seva destresa en l'ús de l'Excel, es va crear una base de dades a l'ordinador de casa on introduïa totes les presentacions de llibres previstes per aquell mes, començant així la sistematització que la conduiria al seu trist final. Es va dedicar, també, a buscar fotografies i informació biogràfica dels veritables autors, per tal de poder fer-se passar per ells amb més facilitat. Allò se li donava tan bé que en un parell d'ocasions fins i tot va arribar a disfressar-se d'home per signar exemplars d'autors masculins. Irònicament, tota aquella feinada la va obligar a abandonar la seva pròpia obra (una novel·la que tenia a mitges i que, entre nosaltres, era el millor que havia escrit fins llavors). Però ho va fer de bon grat. Mai l'escriptura no li havia proporcionat la mateixa satisfacció que trobava en la seva nova activitat. I, a més, s'ha de reconèixer que si s'haguessin convocat concursos de dedicatòries de llibre, l'autora els hauria guanyat tots sense despentinar-se, tal era la seva mestria a l'hora de signar exemplars, fos quin fos el seu contingut.

La seva ratxa inicial d'èxits la va fer cada cop més audaç i, inevitablement, la va portar a la seva primera relliscada en públic. Estava tan imbuïda en el personatge que va intentar dedicar-li un llibre a la veritable autora del mateix. La van treure de la llibreria amb empentes i insults, mentre l'escriptora intentava agredir-la amb una ampolla buida de cava i era continguda, amb prou feines, pels seus editors. L'autora va tornar a casa vermella com un tomàquet -mig per culpa de la vergonya, mig a causa d'un parell de plantofades que va rebre d'esquitllada- i va engegar l'ordinador, decidida a acabar amb la seva base de dades de presentacions i autors i, de retruc, amb aquella inexcusable addicció. Però el seu dit va ser incapaç de polsar la tecla "delete". En aquell instant d'íntima frustració, l'autora va veure clarament com l'abisme s'obria sota els seus peus... i va ser incapaç d'una altra cosa que no fos abocar-s'hi encara més.

Alea jacta est. (O, com dirien al meu poble: ja has begut oli, xato).

Des d'aquell dia fatídic, les coses es van torçar definitivament per a l'autora. Encara va ser capaç d'esmunyir-se amb èxit en un parell més de presentacions, però la veu havia corregut entre el sensible món editorial català i la gent estava a la que salta. Va ser sorpresa in firmanti en vàries presentacions de llibres, essent-ne expulsada sense cap mena de contemplacions de totes elles. La fatalitat va voler que a la darrera hi fossin presents les càmeres de TV3. Les imatges de l'autora sent desallotjada a cops de la FNAC van sortir a La nit al dia, acompanyades d'un comentari sarcàstic de la Mònica Terribas (que pot ser molt sarcàstica quan vol) sobre l'incident. Aquells quinze segons d'exposició mediàtica van tenir l'efecte d'una autèntica hecatombe per la seva existència. La veu va córrer pel veïnat com la flama per la pólvora i la gent va començar a assenyalar-la pel carrer i a mormolar al seu pas. El seu company, superat per la situació, la va abandonar, regalant-li una darrera frase lapidària mentre sortia per la porta, amb la play sota un braç i la tele portàtil a l'altre mà: no m'ho hauria esperat mai de tu, això! Mentre el veia allunyar-se, l'autora va pensar que no hi hagués tingut pas futur, ell, en el difícil món de les dedicatòries.

Marcada definitivament dins del món editorial, però incapaç de renunciar als seus actes ignominiosos, l'autora es va veure obligada a canviar d'art. En els anys següents va signar de tot: partitures musicals, escultures, una pel·lícula (introduir-se a la sala de muntatge i canviar-li els títols de crèdit va ser una de les seves millors obres)... La obsessió es va anar apoderant d'ella lentament, igual que un càncer s'estén pel cos d'un malalt, destruint-lo poc a poc. Família i amics van repudiar-la públicament. La seva llogatera la va fer fora del pis per encabir-hi una família gitana (hi surto guanyant, li va escopir a la cara de l'autora el dia de la mudança). La gent s'apartava d'ella com d'una empestada. Però tot li era igual, amb tal de poder dedicar una obra més.

La darrera cosa que vaig saber d'ella és que era a París, podrint-se en una presó de dones, on hi compleix deu anys de condemna, després de ser arrestada al museu del Louvre mentre intentava afegir una dedicatòria a la Mona Lisa de Da Vinci. Pel que sembla, s'ha fet molt popular a la garjola, gràcies a la seva habilitat per fer tatuatges amb dedicatòries de tota mena a qualsevol part del cos de les altres recloses. Espero que la deixin sortir aviat. Trobo a faltar els seus comentaris a RC...

Comentaris

  • Es fàcil[Ofensiu]
    ciosauri | 23-06-2007 | Valoració: 10

    posar-se en la seva pell, especialment al principi del relat, on puc pensar que em veig en un mirall... La segona part me la puc agafar com un advertiment, com els anuncis que ens avisen que no hem de conduir quan hem begut i aquestes coses, no? Je, je...
    M'ha fet llàstima la protagonista, pobreta, però el relat és molt divertit i amb detalls per disfrutar. Salutacions!

  • gypsy | 23-06-2007

    Quina protagonista més estranya, tan egocèntrica trobo més que li escau un rol masculí. Veig molt més en aquest paper amb deliris de grandesa a un home, sens dubte. Perdona potser et semblo una mica misògina (al revés), no sé com deu ser el mot, existeix?, les dones ho han tingut i ho tenen tan magre per sobreviure que fins i tot em cau bé la teva protagonista. Reconec obertament que si el personatge fos masculí, segurament el trobaria repugnant.
    En canvi ella, em fa pena en el seu declivi de bogeria.
    Pobra, ser feliç pensant que ets algú important..., hi ha bons psiquiatres és cert, però segurament la guanyarien en egocentrisme.

    Una abraçada!

  • Llibre | 23-04-2006 | Valoració: 10

    Faràs una segona part? Tipus L'autora que signava llibres aliens. Versió 2.0

    Una abraçada,

    LLIBRE

  • Un relat força distret[Ofensiu]
    Joan Sanz Bartra | 13-07-2005 | Valoració: 9

    Fantàstic. Hi ha moments en què he rigut molt, per exemple quan diu "in firmanti" i altres acudits per l´estil. La història em recorda una mica aquella novel.la titulada L´home que es va perdre, on un tal Picàbia perd el món de vista, i tot allò que havia aconseguit a la vida, una veritable fortuna, perquè un bon dia descobreix que allò que a ell realment li agrada és perdre coses i després recuperar-les.

  • Flashback[Ofensiu]
    EmmaThessaM | 03-06-2005

    És un relat àgil i divertit que no es fa pesat de llegir. Les anècdotes se succeeixen amb tanta rapidesa que és impossible abandonar-ne la lectura una vegada s'ha sigut tan incaut de fer-lo aparèixer a la pantalla de l'ordinador com per art de màgia.

    Un però: l'escena de la presó. Personalment, la frase introductòria de l'últim paràgraf m'ha grinyolat: "La darrera cosa que vaig saber d'ella és que era a París, podrint-se en una presó de dones, on hi compleix deu anys de condemna". Primera, perquè dius que s'hi està podrint i això trenca la flaire de compassió per la pobra víctima de la seva addicció que es respira al llarg del temps. Segona, perquè acaba de sobte a la presó però abans, en cap moment del text, no se'ns prepara perquè ella acabi a la garjola: no hi ha cap indici d'activitat criminal. Quan llegeixes la segona meitat de la frase, tot torna a la normalitat (per cert, molt bo aquest gir), però en un primer moment sobte: potser (potser = opinió subjectiva totalment obviable) seria millor girar la frase, encara que és veritat que, si ho fessis, et carregaries la sorpresa de saber perquè la van posar a la presó.

    En resum: un relat genial.

    EmmaThessaM

    PD. A mi també em sona l'escena de l'adolescent demanant a una relataire eminent, però sense relat al llibre, que li firmés un exemplar...

  • Per cert[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 03-06-2005

    Aprofito per recomennar-te una altra segona part... la dona que li demanaven que signes llibres que no havia escrit i es negava.... perquè li feia vergonya...

    Je... com no et puc comentar relats nous... doncs t'ofereixo posibilitats, perquè tu vinga a demanar coments però no tens res noui...jejejeje

  • Per cert[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 03-06-2005

    Aprofito per recomennar-te una altra segona part... la dona que li demanaven que signes llibres que no havia escrit i es negava.... perquè li feia vergonya...

    Je... com no et puc comentar relats nous... doncs t'ofereixo posibilitats, perquè tu vinga a demanar coments però no tens res noui...jejejeje

  • Per cert[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 03-06-2005

    Aprofito per recomennar-te una altra segona part... la dona que li demanaven que signes llibres que no havia escrit i es negava.... perquè li feia vergonya...

    Je... com no et puc comentar relats nous... doncs t'ofereixo posibilitats, perquè tu vinga a demanar coments però no tens res noui...jejejeje

  • Per cert[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 03-06-2005

    Aprofito per recomennar-te una altra segona part... la dona que li demanaven que signes llibres que no havia escrit i es negava.... perquè li feia vergonya...

    Je... com no et puc comentar relats nous... doncs t'ofereixo posibilitats, perquè tu vinga a demanar coments però no tens res noui...jejejeje

  • L'he trobat[Ofensiu]
    Sibil·la de Fortià | 16-05-2005 | Valoració: 9

    molt divertit. El llenguatge és directe i àgil, i utilitzes la ironia d'una manera genial. ´

    Pel que fa a la història, doncs espero que no estigui basada en fets reals...

  • Divertit, però no tan[Ofensiu]
    Pink Panther | 07-05-2005

    Tot i ser divertit, com la majoria dels teus relats, aquest no és dels que m'ha fet més gracia. Potser perque encara soc molt nova a això de Relatsencatalà, i aquest no deixa de ser una mena de "broma interna"...

    De tota manera m'agrada l'estil àgil i un domini del llenguatge que ja m'agradaria a mi...
    Bé seguiré atenta als propers relats

  • Emfh...[Ofensiu]
    BlauFosc | 27-04-2005

    Anava a dir alguna cosa interessant però veig que TOTHOM se m'ha avançat. Per tant, per no repetir, estic d'acord amb tot el que han dit anteriorment. Afegiria (ja no recordo si això s'ha dit o no) que hi entreveig una crítica a aquesta actitud que cerca més el reconeixement públic que no pas el reconeixement del lector, que cerca l'aparició de la firma a tot arreu que no pas l'aparició de la paraula allà on toca.

    Felicitats. Seguiré llegint...

  • ostres![Ofensiu]
    Shu Hua | 26-04-2005

    jo també he signat el llibre de RC sense tenir-n'hi cap relat! I ho he fet dues vegades! Serà contagiós? Potser m'ho hauria de repensar, la propera vegada que vulgui anar a la Taverneta.
    Un relat genial, divertit, entretingut, amb bon ritme. Potser el trobo un pèl llarg, més curt potser hagués quedat més àgil. O potser no.
    Quant a l'autora... no sé, jo diria que la conec... qui serà?

    Glòria

  • L'altre dia...[Ofensiu]
    Llibre | 23-04-2005

    em vaig oblidar de dir-te que hi ha detalls, en aquest relat teu, que em resulten vaguement familiars!

    Per què serà?

    Bon dia de Sant Jordi, i felicitats!

    LLIBRE

  • Se la pot considerar psicòpata???[Ofensiu]
    Llibre | 20-04-2005

    M'he partit de riure, de veritat. Hi ha tocs genials: el marit mirant-se-la de reüll, l'escriptora fotent-li cops d'ampolla de cava, les dedicatòries al quadre de la Mona Lisa... i la continuació a la presó... Ostres, tio! Que t'has superat.

    La narració funciona. A més té moments d'intensitat humorística. I en tot cas, torno a assenyalar els que t'he comentat. Visualitzar una escena com la del marit, o l'escriptora amb l'ampolla a la mà, o l'escena de Louvre... són senzillament genials!

    A més, aquests detalls d'ironia queden repartits prou bé al llarg del text. Rectifico: al llarg del que podríem considerar la segona part del text.

    Perquè considero que té una primera part introductòria (en la qual la protagonista encara està "sana") i una segona part on es desenvolupa la "malaltia", aquesta necessitat visceral que té de fer dedicatòries.

    A més, empres un recurs molt hàbil. Breus picades d'ullet perquè el lector sàpiga el que vindrà. O millor dit: perquè intueixi per on aniran els trets. Estic parlant de breus entrades tipus: "El camí que va portar a l'autora, primer, a signar llibres aliens i, després, a la més completa i devastadora autodestrucció ". Aquesta frase enceta el relat i ens promet molt.

    Entremig hi trobem d'altres, de picades d'ullet: "Així, un parell de dies més tard, l'autora va començar a lliscar per la pendent del desastre". Ja ens indica que ens apropem al problema, al clímax.

    I ja plego.

    Com sempre... m'he enrotllat un "mogolló". Ho sento. Se'm disparen els dits, quan em col·loco damunt el teclat.

    En definitiva, que l'he trobat genial, que m'he petat de riure, que m'ho he passat molt i molt bé llegint-lo.

    Fins la propera,

    LLIBRE

  • Ara va...[Ofensiu]
    rnbonet | 18-04-2005 | Valoració: 10

    ...de bo!, per l'extensió. I al meu parer, és el que havies d'haver enviat al "concurset" ditxós.
    l?agilitat de la narració, la doble intenció en alguns passatges, el ritme creixent de "paroxisme signatorial", la ironia clara i l'encoberta entre línies, fan que siga el relat que més a gust t'he llegit.
    I no cregues que la valoració és excessiva...
    PS.- Fes-te, si et ve de grat, una "llegideta" a l'ultima parida que he penjat (encara que hi haja "poemeta" pel mig). A veure què et sembla

  • Genial[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 18-04-2005 | Valoració: 10

    Per partir-se... noi! Esperem que no sigui contagiós... per que firmoadicte es tot un problema... Je!!!!

  • jajajaja[Ofensiu]
    Tiamat | 17-04-2005


    que bo.


    m'he hagut de sentir retratada en algun fragment. Ara, intentaré no seguir el camí del teu personatge.
    Per cert, m'he llegit el teu relat "Plaer" directament del llibre, ja que aquí a la web no l'havia llegit i ara ja és massa tard! I val a dir que tio, entre aquest i el que t'estic comentant, o ens mates o ens deixes traumatitzats! no es fa això!
    (que sí, que he llegit a la biografia que vols que et critiquem l'estil, però cony..sóc de ciències :P)(gran excusa!! si els de lletres quan no saben sumar diuen: sóc de lletres!, perquè jo no puc fer al revés?)


    apa, una abraçada!


    Tiamat


    P.D - si feu mai una versió 2.0, tinc claríssim quin relat enviaré.. i l'aniré enviant fins que em dieu: que sí!! que ja l'hem rebut!! pesada!!


  • no tenc coratge ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 17-04-2005

    de dir lo que m'ha sugerit el teu relat, diré per sortir del pas, que l'he trobat molt divertit com tot lo que escrius ...

    una besada

    Conxa

  • No sé si[Ofensiu]
    brumari | 17-04-2005 | Valoració: 9

    la psiquiatria té catalogada aquesta pertorbació mental que tu descrius en la nostra dissortada relataire. En qualsevol cas, penso que - tal com està el món editorial - tots els qui, en un moment de les nostres vides, vam sentir la irresistible "Crida de les Lletres", estem exposats, si no ens cuidem, a sofrir alguna mena de paranoia com aquesta. El teu relat, divertit i àgil, a mi personalment m'ha suggerit una doble lectura.

    Gràcies pel teu comentari i, sobre tot, per la teva crítica. (A la trobada d'ahir, dèiem amb alguns companys que en els nostres comentaris hauríem de ser una mica més crítics i un xic menys complaents). Una abraçada.

Valoració mitja: 9.57

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pivotatomic

pivotatomic

42 Relats

588 Comentaris

136561 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Xatos, què us puc dir que us pugui interessar de veritat? No massa, suposo. Tinc 41 anys (Quaranta-un? Ja? Collons, ja sabien el que es deien els romans quan es van empescar allò de "Tempus fugit irreparabile"!), sóc de Sabadell, el bàsquet és la meva passió (d'aqui el sobrenom, que em va posar un amic que m'estima com us podeu imaginar) i m'ha agradat llegir des de ben petitet. Escriure va començar a agradar-me bastant més tard i, per ser-vos sincer, he escrit ben poc tenint en compte el molt que m'agrada. Suposo que és perque, un cop acabat, el relat gairebé mai em sembla digne de ser llegit i això fa que em talli bastant a l'hora de fer-ne un altre.
Agrairé molt i molt qualsevol tipus de comentari (especialment els crítics), encara que ja us aviso que estic molt més interessat en els comentaris sobre l'estil que no pas sobre el tema (com veureu, són força intrascendents els meus temes).
I, si us agrada, tampoc no us talleu. Feu-m'ho saber també. Potser així m'animo a escriure una miqueta més i li dono el cop de gràcia a la literatura catalana :-)

Si voleu contactar amb mi per a qualsevol cosa: Knick34@hotmail.com



R en Cadena

"EmmaThessaM em va encadenar i jo he passat la cadena a Carles Malet i Thalassa"

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")