L'ANELL NEGRE

La dona camina com si res pogués apartar-la dels seus pensaments. Les sonoritats són cridaneres. Tot està previst perquè els sons no deixin fer-nos companyia. Sap de què parla perquè ella hi pertany, està immersa, en aquest món.
Cada dia necessitem, sembla, més dosi d’adrenalina. Les nostres vides són sacsejades per imatges banalitzades de la violència, del tipus que sigui. La societat, doncs, està seduïda per unes sensacions fortes. I ella en forma part.
Està avesada a suportar-ho però no és el que el seu cor li demana. Ha trobat quelcom que actua en ella d’antídot per poder resistir l’ambient voraginós que tracta d’engolir-la dia a dia; no hi fa res que la feina li agradi i la faci créixer professionalment.
Ha trobat un ritu per tal d’apaivagar la seva ansietat. Sempre que li és possible passeja pel camp, pura utopia. El casc antic és el que té més a l’abast i és per allà per on sovintegen els seus passeigs, sense turistes, però. Hi ha vegades que du la càmera, com ara.
Entra a la catedral i va directament al claustre, intuïtivament, creu. No recorda si a demanda del guió que s’ha de preparar de cara una entrevista o per exigències del seu gaudi personal. Ha caminat concentrada i sense pressa. Enmig del silenci li ha semblat sentir unes passes, per Déu que no es torni paranoica, sis plau. Resta aturada i en silenci, en una banda del claustre fins que, com el sant poeta, es diu que ha entrat allà on no sap. Real o no.
De vegades a la nit, l’home esdevé fera; aquest riu precipitat. En aquest moment indecís de la fi del dia, tot el que resta de llum sembla concentrar-se en aquell espai. I llança esclats cada cop més vius a mesura que anirà desapareixen en la nit. El flaix, que s’havia activat ha mort, gairebé amb ella.
Li ha arrancat la roba. Alhora que cau sobre ella, damunt la seva esquena, aquesta bèstia apressada sembla que dugui una càrrega insegura, que no s’interromp. Damunt la taula de pedra s’escola l’aigua que no sempre és diàfana i amable.
Sent esgarrifances alhora que vomita de fàstic enmig d’una convulsió. Va per eixugar-se la boca amb la mà que li queda lliure i sent la coïssor de l’esgarrapada que li feu amb l’anell, un anell negre, que, amb tot, destaca en la foscor.
És el darrer que ha pogut veure i sentir. Després d’això, el buit.
Ha estat inconscient unes hores, diuen. Sortosament, la policia i els mitjans han respectat la seva intimitat. Han parlat tan sols d’una agressió a la catedral, perquè fou allà on la van trobar.
Res de fotos, ni de noms, també ella n’és, de mediàtica, i és d’agrair als companys aquesta privacitat, no especulativa. És un món, aquest, que no entén de silenci; la notícia sempre va per davant de la prudència i de la honorabilitat, i més aquesta, que podria ser d’allò més substanciosa pel lloc i les circumstàncies de l’agressió; agressió que a hores d’ara són un enigma a resoldre.
No podrà aportar massa informació, per molt que vulgui; com a part interessada i com a periodista, sap que hi hauria molta informació, i de tots colors, si estiressin el fil i hi fiquessin el nas.
No, no en recorda res de res.

Estic feta pols. El que més necessito ara és allunyar-me; disposar d’un matí tranquil, de no fer res. Asserenar-me. Reflexionar i gaudir d’una part de la vivència. Confesso, que els dies que vaig romandre a l’hospital són, sens dubte, els més beneficiosos de la meva vida. Els recordo com a dies de gran pau.
No em sabré explicar prou bé però, un dels elements essencials d’aquesta experiència és una font d’energia i de llum d’on brollà un alè ben especial, que tant de bo pogués conservar.
Així que vaig arribar al meu pis em vaig prometre, solemnement, que mai no em queixaria de res. Estava viva, tant era el que passés, estava viva.
Sona el timbre de la porta i em quedo desconcertada. Segur que m’he quedat dormida a la butaca. No obriré la porta. No deixaré que el món entri a casa meva. No hi ha res que no pugui esperar.
El matí passarà, a un ritme trist i triganer, potser, però passarà. Demà; demà s’esmunyiran a poc a poc les engrunes del malson i tornaré a la redacció. La nostra feina no s’atura, no ens concedeix cap treva per a les emocions ni els neguits personals; sortosament, les històries dels altres ens empenyen, ens dinamiten i nosaltres perdem protagonisme.
Aquest és el quadre que m’esperava en arribar als estudis. Un encadenat de pantalles fluctuants i els companys entregats, abocats totalment a l’actualitat imminent.
Absorts, però, alguns s’han girat cap a mi, sorpresos i contents alhora, no m’esperaven encara. M’arriba molt endins el seu afecte. Agraeixo en silenci alguna abraçada, tanmateix silenciosa. Em sento agombolada i ocupo el meu lloc-.
Durant la meva absència, ni que fos breu, n’han succeït moltes de coses importants que m’he perdut des de la primera fila. Era en un altre món.
Quantes vegades m’ho hauré preguntat. On era jo quan no hi era?. On era jo mentre el meu cos s’havia evadit de l’estat de consciència? No vull entrar, ni tornar ara en aquest laberint. Estan arribant tertulians, entrevistadors i entrevistats.
No puc badar ni perdre el fil del que i dels qui desfilen davant dels meus ulls oberts, molt oberts mal em pesin. Cal fer un gran esforç per tal de mantenir-los oberts; oberts, els ulls i la boca closa per avortar el crit d’espant abans no surti dels meus llavis.
Avui em sembla impossible explicar la profunditat de la meva emoció, molt propera al desmai. Arriba un moment, però, en què ens adonem que les imatges, fins i tot les menys falses, són contràries, oposades a la nostra veritat.
Precipitadament, em disculpo; demano que em substitueixin a la taula dels tertulians. De sobte, he reconegut un home dels que anaven a ser entrevistats; si m’apuren, més que a l’home, que també, he identificat el seu anell. És aquell anell negre que m’havia esgarrapat quan forcejava damunt la freda llosa de la catedral, encara en conservo la ferida.
He fugit, empesa per la por i el pànic, si més no, de ser mediatitzada, en directe.
Arribo a casa. Aquesta nit contemplaré el món des de la meva banyera. Posaré en remull el meu cos, en aigua calenta, pura i cristal·lina. El cos que fou brutalment violat i en diluiré la història. Encendré dues espelmes per crear un ambient escaient i purificador i pregaré.
Pregaré, sens dubte, per aquelles dones indefenses i porugues, com vaig ser jo en un principi quan encara era a l’hospital com una víctima més.
Abans de sortir de l’estudi he fet una trucada a la policia denunciant l’agressió. He explicat alguns trets; després ampliaria la informació, vindrien les explicacions, testificaria quan fos però, en aquell moment, l’agressor era en antena, en un directe i el rebombori podria ser descomunal. Calia ser responsable i jo en sóc.
D’antuvi em cregueren o, si més no, un parell de cotxes policials eren ja a les portes per donar-li escorta fins ves a saber on.