L'amor etern: La rendició del cor.

La realitat va ser un cúmul d'oxigen incandescent, impactant violentament contra els somnis, fets d'èter, teòricament etern però evidentment inflamable. Les lleis de la física es van imposar sobre les llegendes mitològiques de les antigues concepcions de l'Univers. Al món real, la matèria onírica no és sinó combustible.

La Maria i la Mònica eren dos puntets petits, movent-se al voltant d'aquell mirall, del color metàl·lic de l'estany, que reflexava els cims nevats pirinencs. La imatge des de les alçades era bucòlica, immillorable.

El Rubèn i el Carles s'havien animat a grimpar per les roques d'un petit turonet, posseïts per aquest instint de cabres salvatges que envaeix el cor dels urbanites quan es veuen rodejats de natura. Van aturar-se en arribar al cim d'aquell petit pujol, crescuts d'orgull per haver assolit una petita fita muntanyenca.

A pesar dels fets succeits el dia anterior, la diplomàtica Mònica havia descobert - treient el tema de manera intranscendent, durant l'esmorzar - que tots dos eren relataires. I fins i tot s'havien comentat en alguna ocasió. El Rubèn va canviar l'opinió que tenia del Carles quan va saber que era l'autor del magnífic Els clarobscurs del l'ànima abstracta , considerat com un autèntic relat de culte.

Així, no només van acceptar de bon grat la idea de fer una excursió tots plegats sinó que, a més, a les primeres de canvi van proposar una petita escalada - que elles van refusar, com era de preveure - amb la qual van poder quedar-se tots dos sols i parlar de les seves coses.

- Escolta Carles, no sé si es el millor moment - va dir el Rubèn, observant de reüll la caiguda lliure que oferia la vessant rocosa sota els seus peus - però t'haig de confessar un secret.
- Ara em diràs que estàs enamorat de la Mònica.
- Com ho saps? És tant evident?

En Carles va mirar cap a aquell puntet - que ara mullava els peus a l'aigua gelada del llac - amb un somriure tendre i benèvol al rostre i aquella expressió de saviesa als ulls. Perquè hi ha alguns escriptors que imaginem que han de ser autènticament savis (com sinó podrien desplegar aquests fantàstics universos davant dels nostres ulls?) i ell havia escrit, entre d'altres, Els clarobscurs del l'ànima abstracta -.

- Quan vaig llegir el teu A l'ombra dels somnis prohibits no se'm va acudir, però ara lligant caps, és obvi que parlaves d'ella.
- Ara que et conec em sento molt absurd per haver-te odiat durant tant de temps, saps? Però, com el protagonista d'aquell relat teu, vaig centrar la meva visió del món en la quimera idealitzada d'una dona.

- És cert que la Mònica és bonica, és preciosa però això no ho és tot. Quan mires aquest paisatge idílic, carregat de la poesía insuperable de la naturalesa, penses que això és un paradís. Pobres de nosaltres, els urbanites, vivint entre murs de formigó, embussos, estrés i contaminació. Per què no vivim tots rodejats d'aquestes meravelles? Del rierol d'aigua fresca i pura que alimenta les tijes de les margarides que emergeixen entre la gespa, dels boscos de coníferes tranquils i majestuosos que cobreixen les muntanyes, del cel perfectament estrellat de les nits d'estiu... Però hi ha més coses, saps? Hi ha els mosquits i les paparres que et xuclen la sang mentre fas la migdiada en un prat de cremalloles. I amb el temps, el paisatge esdevé tan sols això, paisatge.
- Tinc la sensació que alguns paisatges són únics. I que el meu cor es sentiria eternament encadenat a ells.
- El cor és capritxós de mena. Ens passem la vida emprenent tasques feixugues, arriscades o deshonestes per intentar satisfer les seves exigències. Però, saps què fa després? Ens menysprea. Ridiculitza tot el que li donem, ens humilia fent-nos veure que l'objectiu aconseguit, el real, no és ni molt menys el que ell havia somniat.
- Estàs dient que els únics amors perfectes són aquells irrealitzats, no consumats, no pervertits per la sacietat?
- Els somnis i la realitat es boicotegen mutuament. Però amb el temps aprenem a educar el cor, a fer-li veure la bellesa no òbvia, no simètrica.
- Vols dir a enganyar-lo per tal que accepti el que li donem?
- Educar, enganyar, manipular.... tant és això! Arriba un moment que has de tenir una conversa cervell a cor amb ell i dir-li que l'amor, en les relacions ideals té tres etapes. La primera, l'amor platònic, somniatruites i romàntic, on un còctel d'hormones ens crema per dins, portant-nos per una muntanya russa de tragèdia i èxtasi. La segona, l'amor passional, sexual, animal, on saciem la nostra voracitat amb l'objecte de desig. La tercera, l'amor afectiu, còmplice, entranyable.
- No hi ha res com la segona. I el cor ho sap. És molt difícil fer-li entendre qualsevol altre cosa.
- De fet la que és pròpia del cor és la primera. En la segona perd el control. I per això l'intenta boicotejar fins a convertir-la en la tercera, molt més mancada d'intensitat.
- El desengany.
- Però el desengany és sincer, ens salva de les mentides pirotècniques de l'amor idealitzat i en deixa només l'essència, que és pura i bella, si hom la sap apreciar. Perquè aquesta essència ens permet estimar éssers com nosaltres i ser estimats; està feta de la mateixa substància imperfecta i real que nosaltres.
- Potser és cert però m'imaginava que algú que escriu com tu seria, en la vida real, més somniador, més romàntic.
- No m'agrada ser extrapolat ni generalitzat però el que faig jo molts cops és escriure amb el cor. Aquestes demandes absurdes, que envaeixen la meva ment iterativament, amb la força i la coherència de l'etern retorn, acaben prenent vida en forma d'històries, de personatges. Ara mires la Maria, oi? És maca. I, si em permets l'atreviment, molt extrovertida a la intimitat.
- Sí - En Rubèn va mostrar un somriure tímid però pervers, recordant els fets de la nit passada - Però això dels elogis exagerats, ja saps, et poden acabar descentrant una mica...
- M'agrada la Maria. Potser n'acabi escrivint un relat.

Els urbanites van baixar fins al llac i, entre els somriures del retrobament, el Rubèn va observar de reüll les dues noies que marcarien la seva vida emocional. A una li hagués promès l'eternitat només a canvi d'un petó d'amor. A l'altra no li prometria res, però li donaria tot. La llum pura d'aquest cel tan net li sentava tan bé, a la Maria! Ella li apretava la mà amb força i ell va notar que la sensació d'angoixa claustrofòbica que acostumava a envaïr-lo quan es sentia tan a prop d'ella - potser veient l'eternitat emergir per l'horitzó d'aquella relació - era ara molt més feble. Com si el cor sabés que havia perdut per sempre la seva guerra utòpica, convertint-lo en un d'aquests homes aptes pel compromís.