Cercador
L'aigua baixava rabiosa
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Baixava l'aigua, rabiosa, emprenyada, prenyada de mala bava d'ella mateixa: si no volia caure! Anar a raure al món brut que, és clar, l'acolliria, i sí: pobres plantes, bé l'han de menester! I que l'aigua no tenia més remei, no podia escollir: el cicle és el cicle. Això pensava de la pluja tempestuosa de la nit i de la matinada una dona mitja monja de seixanta anys que, per exemple, de tovalloles consumidíssimes en feia drapets. Ni tisores no calien per estripar-les. Amb un lleu tibar la tela el tall s'encetava sol. I continuava fins a esdevenir una tira amb filagarses. Refilarien, les garses? No n'apareixen per la zona feia qui-sap-lo i més aviat clacaven. En un pot de vidre gros, que havia contingut galtes de préssec en almívar, els dipositava, cargolats com serpentines. Semblaven estranyes i colorides closques de cargol tèxtils. Servirien per a uns quants eco-usos. I en cloure la tasca autoimposada -entreteniment prou savi- la dona es tustava el cos fent so d'aplaudiments. Així mirava d'encertar-liquidar algun dels innombrables mosquits tigrats que no la deixaven de petja, que feia l'efecte que mofetament es delectaven delatant-se amb els brunzits d'atac. Si no hagués dormit despullada -cosa raríssima en ella, massa calor, massa canícula-, cregué, no col·leccionaria tantes picades. S'havia atrevit, també, per allò de passar l'estona, a escurçar els pèls púbics amb unes tisores d'ungles per a nadons que no sabia d'on havien sortit. No li plaïa que n'apareguessin de blancs, la mitja no-monja no ho podia suportar. Els havia estirat, els de la vellesa. Més aspres que els altres. Feia mal. Esperar que fossin llargs -llargada?- per fer-se trenetes, trenetes als baixos...quina ànima ridiculaditzadora li ho havia proposat...en somnis?
Mentre la dona feia per anar passant (segurament es divertia prou) l'aigua, a l'exterior (i la de l'interior d'ella...igualment) no cessava, enrabiada, d'estavellar-se contra el món i voler lliscar anhelosa per marxar, si no penetrava, llavors res a fer. I la dona, rabiüda, perquè se li endormiscaven els dits de les mans i quasi els dels peus que li venia de punxar-los pues per desemmandrir-los. Mentrestant se'ls mosssegava o colpejava contra la paret d'estucat senzill, igualment fred, de la cambra de bany on estava defecant -fet natural ineluctable- una mica (massa poc, la preocupava) i contemplant com la femta surava en l'aigua que se l'enduria. Sonà la cadena al mateix temps que un gran tro. Aigua, aigua. T'ho pots endur tot.
Mentre la dona feia per anar passant (segurament es divertia prou) l'aigua, a l'exterior (i la de l'interior d'ella...igualment) no cessava, enrabiada, d'estavellar-se contra el món i voler lliscar anhelosa per marxar, si no penetrava, llavors res a fer. I la dona, rabiüda, perquè se li endormiscaven els dits de les mans i quasi els dels peus que li venia de punxar-los pues per desemmandrir-los. Mentrestant se'ls mosssegava o colpejava contra la paret d'estucat senzill, igualment fred, de la cambra de bany on estava defecant -fet natural ineluctable- una mica (massa poc, la preocupava) i contemplant com la femta surava en l'aigua que se l'enduria. Sonà la cadena al mateix temps que un gran tro. Aigua, aigua. T'ho pots endur tot.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436527 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com