LABERINT ETERN

Quan ell va morir ofegat als set anys, en un estany de malson blau profund i quiet, el primer que va sentir en obrir els ulls va ser la veu de la seva mare cantant: “Jo sé una cançó que et posarà a dormir...” La mateixa cançó que fluixet li cantava cada nit abans d’adormir-se.

Però aquell dia, la mare estava morta. O, més ben dit, ell havia mort. Ho recordava tot: l’aigua freda entrant als pulmons i enfonsant-se, la llum del sol difuminant-se com tinta en un got, el silenci. Però allà estava, al seu llit, amb la mare viva, el rellotge despertador blau de l’àvia difunta fent tic-tac damunt la tauleta de nit.

La segona mort va arribar als quinze, en un accident de cotxe. La furgoneta blava que els va envestir feia olor de benzina cremada. Abans de perdre el coneixement, va veure el rellotge del tauler marcant les 15.47. Quan va despertar, la mare li oferia un got de llet amb Cola Cao, com cada matí d’escola.

Ell va començar a prendre notes: cada mort el tornava al punt de partida, però la vida que vivia no era “exactament” la mateixa. En la tercera iteració, la mare tenia una cicatriu a la mà esquerra que abans no hi era. En la quarta, el seu gos llop Ted era una gossa anomenada Kira.

En la cinquena, el seu pare, en lloc de marxar, es quedava a sopar cada dijous. Les regles del joc eren líquides, però el final sempre el conduïa al mateix lloc: una mort violenta, una malaltia sobtada, un error trivial que el tornava a la casella de sortida.

Als quaranta-tres anys (o als quaranta-tres segons la sisena iteració), ell va decidir rebel·lar-se. Va evitar rius, carreteres, metges, fins i tot va viure com un eremita a les muntanyes. Però una nit, mentre dormia, un llamp va cremar la seva cabana. En renéixer, la mare cantava la cançó amb un to més agut, com si el temps s’hagués estirat una mica més.

Els anys (o els bucles) van passar. Ell va aprendre a llegir les pistes: el rellotge de butxaca del seu avi, que sempre s’aturava en el moment de la seva mort; la infermera dels ulls verds que apareixia en cada hospital, fos quina fos la seva edat; el somni recurrent d’una dona que li deia “Has de despertar-nos” sense obrir la boca.

En la iteració número trenta-dos, ell va trobar una altra com ell. Una dona al metro, amb una mirada esgotada i un llibre de Nietzsche a les mans. “Etern retorn”, va dir ella, assenyalant el títol. “Els altres encara no ho saben, però alguns somien amb Atum i Maat”. Van córrer cap a l’andana per parlar-ne, però un atemptat va ensorrar el túnel abans que poguessin pronunciar un altre mot.

Ara, en el bucle número cent, ell s’asseu al costat de l’estany verd. Sap que el rellotge del seu avi marcarà les 15:47 en exactament tres minuts. Sap que la mare, encara jove, canta en algun lloc de casa. Sap que el llamp, l’atemptat, el càncer, o el cor que deixa de bategar, arribaran. Però també sap alguna cosa més: en cada iteració, el món acumula petits errors. Una fulla que cau cap a l’esquerra en lloc de la dreta. Una paraula mal pronunciada al telenotícies. Una ombra sense cos.

I des del darrer bucle, quan va mirar fixament als ulls del seu fill acabat de néixer, va veure alguna cosa en aquell blau profund. Com l’estany. Com el rellotge. Com la furgoneta blava.

Potser, pensa, no som cèl·lules aïllades en el laberint. Potser som el laberint mateix. I potser, en algun lloc més enllà dels bucles, algú està a punt de despertar.

Però mentre la mare canta, ell tanca els ulls i espera. La propera mort ja ve.




2025