La vida en els temps que corren

Un relat de: llacuna

Una vegada anava visitant cases a porta freda demanant col·col·laboració per una causa una mica ètica, perquè ètic, ètic i que permeti sobreviure, no sé si hi ha res tret de la feina en producció alimentària, o tota aquella gent que resol situacions i no crea dependència en alguns àmbits: metges o altres especialistes que et diuen realment què has de fer i per tant no hi has de tornar mai més o potser passat un any, jo per ara no sóc especialista i la pagesia qui ho sap!, potser més endavant.

I vaig trucar a la porta d'una dona gran, molt gran, d'uns noranta anys, després d'un toc de timbre, se sentia que algú s'arrossegava pel passadís, era una dona amb un caminador, que en obrir-me em vaig adonar que gairebé ni em veia i trontollava, mentre parlava la vaig haver d'aguantar, em va dir que el seu fill no hi era i ell era qui ho portava tot, em va demanar si volia que li digués quelcom, que sobretot no volia fallar en res que fos necessari, li vaig dir que no patís que no era portadora de res tan important, em va impressionar profundament la voluntat d'aquella dona de fer les coses bé, d'ajudar des de les seves minses forces i d'atendre correctament el missatge que li portava i sí també em va entrar una estranya culpabilitat, però ja era allí i calia només agrair-li-ho. I és que el món es ple de contrastos, tot i que segur que ha de ser com és, altra gent, més jove, m'ha dit en trucar la porta o bé que el que li explicava era molt complicat, o bé que si li havia vist bé la cara, alguns en dir-me això m'han donat la mà perquè realment creien que la seva cara i la seva persona no podia ja atendre ni entendre res, i potser només tenien setanta anys, altres ja estaven de tornada de tot, i alguns si els volia lliurar una carta ni tan sols me l'agafaven com si cremés.

Ara el que sí puc dir és que poca gent cara-cara m'ha tractat malament, tothom amb la seva excusa, si m'ha dit no, ho ha fet com ha pogut sempre sense ofenses, emparant-se en la seva vida amb horaris impossibles, altres amb un discurs llarg que segueix un no, però s'agraeix pel temps que hi dediquen, però no m'he trobat gent mal educada.

I he pensat que realment hi ha gent molt bondadosa com una família marroquina que em va rebre tota amb un somriure, no sé com s'ho feien per tenir tots un somriure tan bonic i amable, però era tan sorprenent que venien ganes de demanar-ho.

I les misèries són enormes, nens i nenes que viuen entre protecció i pobresa, porteries amb vidres trencats i gent amable i sense por i cases amb ascensor i gent que té por a obrir la porta.

Un altre cop un home a qui anava a entrevistar volia que em quedés una bona estona a xerrar amb ell de la vida, un home que no es podia moure i que volia parlar de la seva joventut. Un altre dia una dona em va obrir i em va acompanyar a conèixer el seu marit, el destinatari de la carta que duia, que tenia una paràlisi de cos sencer i ni tan sols parlava, em van permetre seure i van xerrar amb mi una estona, tot i que la dona estava molt cansada.

Uns nens i nenes petites que jugaven al carrer amb unes granotes, pobretes ¡, i em deien on eren les portes que buscava en un barri molt modest.

Aquestes són les cares de la pobresa i l'amabilitat que he visitat en temps de crisi.


Comentaris

  • Certament la pobresa[Ofensiu]

    no canvia a les persones, les pot tornar més serioses, més tristes o capficades, però, no mal educades. És curiós el que dius sobre els que no obren la porta: tenen por. És comprensible en els temps que corren.

    M'hauria agradat que expliquessis quin era el motiu de la teva demanda de col.laboració.



    no acostumo a valorar els relats. Demano que no se'm valorin els meus