La vida continua igual

com la vida mateixa. Prou monotonia. Prou dolor. Més iniciativa. Més moments especials. Més força de voluntat. Menys estar amb qui no ens agrada malgrat la inèrcia de la vida ens hi dugui. Més aprofitar el temps per a nosaltres i la fruïció. Més acceptació dels canvis...

Tot un teixit per a tenir confiança, que es teixeix amb confiança.

Si fos tan fàcil...

Petons forts.

Aleixet :-)

Em sento molt proper al que expresses. Jo (i suposo que tants d'altres) també veig esfumar-se les il·lusions. M'ho dic d'aquesta manera: Sóc aquell que no volia ser, doncs no sóc el que m'imaginava.
Però clar, el teu relat va més enllà, i te una densitat d'idees expressades tan clarament (com amb visturí) que m'ha admirat.
El final, a més, és genial.
Només li vig una pega (sempre hi ha una pega a tot): no li veig massa el format poesia, jo l'hagués classificat com a Assaig-Fantàstica... per recollir lo poétic de la teva expressió.
En fi, pel comentari que m'has fet (i que t'agraeixo) he anat a parar, picat per la curiositat, als teus relats, i me n'alegro. Faig com sempre amb un autor nou per mi: llegeixo el primer, el darrer i un a l'atzar. Així que em tornaràs a veure aviat.

Besets (bon acomiadament).

Arbequina.

PD: per cert, ja que comentes que t'has llegit la meva bografia i que te n'alegres que hi hagi algú altre que escrigui en llibretes... suposo que la majoria dels que ronden per aquí omplen llibretes. T'ho dic per si encara et fa més feliç.
Al llegir jo la teva, he pensat... potser li hauria d'haver agradat que posés que em queien bé els de Reus... és broma. Però em caieu, com no podia ser d'altra manera, molt bé.
En fi, Fosca-Anna, fins aviat.

què breu, què cert, què bo....!
Tens una filosofia rebel i exacta, viva...
Intentem buscar la felicitat assassinant la realitat malgrat sigui només per uns instants, ho esperem tot malgrat sigui d'oferta...
però la realitat és de vegades tant i tant... vulgar, monòtona, estúpida...
però com bé dius tu... sempre ens queda com a darrere jugada... els somnis!!!
Em tens pres de les teves paraules... aquestes sí que són reals, vives, agradables, esperançadores... Llegint-te no necessito somiar.
ptons i una abraçada!

el que fa dies que escric i penso.
Estan pendents de publicar un parell d'escrits que diuen exactament el mateix que tu, tot i que em diferents estructures i no gaire diferents estils, m'atraveixo a anticipar.

Et continuaré llegint,

-Filladelvent-

Tenim tantes vegades la sensació d'estar llençant el temps, fent un munt de coses que no ens agraden.
Somiem en una manera de gaudir de la vida ben diferent, però és difícil sortir de l'engranatge, per no dir impossible.
Fins que no intentem fer cada instant una mica més lluminós, encara que no hi sembli haver cap espurna només ens queden els somnis.
Jo he passat molt temps amb aquesta sensació de malgastar moltes hores, però després de molt donar voltes a l'òrbita dels meus somnis, he aconseguit començar a donar forma a nous propòsits...

Aquesta sensació que descrius crec que és compartida per molta gent i ben mirat és una llàstima que sigui així. Tenim a les nostres mans poder canviar petites coses que amb el temps poden esdevenir més grans.

Benvinguda a RC, espero que escriguis moltes coses.
Una abraçada!