La veu imbècil

La veu imbècil és la que desenvolupen alguns infants, després ja adolescents i fins i tot adults, en un exercici inicial de suposat respecte afectuós als més grans de la família. Aquella veu de sempre més et converteix en l’imbècil sense força de la família, el xai de la bíblia que tothom si vol es pot menjar, també de gran, i et submergeix en una derrota definitiva i anihiladora de l’esforç que fa cada humà de construir la seva manera de veure el món, que només es podrà construir ja per sempre més, fora de la família on aquella veu no s’utilitza.

Per una altra banda, hi ha les veus dels adults, les de les dones àrpies, que han defensat alguna cosa amb les ungles, i amb les quals segons quins temes són intocables, com els gats que no suporten que els toquin una determinada part del cos. La dels homes ximples que han dit mil mentides per alimentar els seus petits i ara destil•len una pudor beneitona a distància. I així es teixeix la xarxa familiar, i allí on hi ha res a amagar se sobreposen les puntades de tots i totes. I jo em poso a dormir damunt del tapís, però no es possible, perquè a sobre està carregat de pols que asfixia.

Hi ha estructrues famíliars que t’han tocat el cor, t’han punxat al bell centre del cor per tal que sagnis de desorientació, per tal de desinflar la teva identitat fins al final. I així vas per la vida, i si busques el fons ben fons,sí que hi ha quelcom diferent, però necessites anys i panys per trobar-lo

I aquestes són només petites conclusions temporals.