LA TETERA BULL

Un relat de: MariaM
Sota una tempesta de llamps i trons i de mal humor, havia sortit de casa donant un cop de porta.
A vegades quan estic al llit desperta a altes hores de la nit, en comptes de comptar xais, compto les coses que no he fet mai. Aquesta d’anar-me’n de casa n’era una. Val a dir que en tenia ganes. Just en aquell moment, coincidint amb la tronada, ho havia decidit, sense premeditació i, en conseqüència, sense massa recursos: la bossa, amb pocs diners en efectiu i la tarja de crèdit, i de roba, la posada. Tampoc eren gaires les expectatives. Més grans eren , però, les ganes de fugir, em sembla, i ho vaig fer.
No em miro tant el melic per pensar que el meu matrimoni és pitjor que el dels altres. Al contrari, en el nostre, després de quinze anys, encara hi ha amor i quelcom més; però, mira, ha estat un rampell.
M’ha trucat l’Albert, la reunió amb els japonesos s’allargava més del previst i, un cop més no calia que l’esperés a sopar. I dit i fet; ha anat a parar a l’escombraries, el sopar, es clar, a ell no el tenia al davant i jo he sortit per la porta. Això ja ho he dit.
La qüestió, i m’ho pregunto ara que sóc a l’estació i he de treure un bitllet de tren, és on vull anar. Cap el sud hi farà massa calor, ara el juliol, millor tirar cap el nord.
Un cop a la llitera he continuat deixant de banda els xais i rumiant amb l’aventura que havia començat i que allò no ho havia fet mai. Amb el lliscar del tren, silenciós, damunt les vies, em deuria dormir.
Les primeres imatges que apareixen, imprevisibles, em semblaven reals. Corresponen a la festa dels “sanfermines”; no són les de la televisió ensenyant-nos la cursa de braus i la gentada corrent, al davant i al darrere, junts i atropellant-se cap a la plaça; ara en queien uns i s’aixecaven a corre-cuita, després uns altres que m’empentaven dins d’un portal, per tal de protegir-me. Això és el que creia fins que van començar a treure’m la roba i mig morta de por vaig xisclar amb totes les meves forces.
La tetera bull! I, això és notícia?
Doncs, sí, la millor que podien donar-me!. L’Albert, em despullava, delicadament, com acostuma fer quan em troba dormida vestida al llit. Em treia la roba amb un somriure maliciós.
No hauries de ser aquí, imbècil, però, gràcies a Déu que et torno a veure.
Vols un té, em respon?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer