La taverna enfonsada

Un relat de: Bonhomia

Desesperat, m'enterro.
Abatut, suplicant, moro.
I que no em vegin mai més.
Vaig a la deriva,
sense déus, sense res.
Vull ofegar-me en la mar salada.
Sóc un pobre viatger de l'obscuritat,
obscuritat que es recargola dins meu,
com un cuc verinós.
Canto l'himne de la taverna enfonsada,
enfonsada més enllà de l'infern.

Quin dia trobaré la salvació terrenal,
que resta per a mi oblidada?

Comentaris

  • Impressionant![Ofensiu]
    annah | 01-09-2008 | Valoració: 10

    Desesperació, abatiment, súplica per la salvació!

    Una abraçada!

    Anna

  • Magnífica imatge[Ofensiu]
    franz appa | 01-09-2008

    Magnífic metàfora, tot plegat. la taverna del mar de kavafis ha avançat i s'ha enfonsat, i amb ell una humanitat dolent i adolorida que clama per la salvació.
    creu en l'esdevenidor, tanmateix, cerca salvació...
    Salut!
    franz

  • Client de la taverna[Ofensiu]
    Melcior | 31-08-2008 | Valoració: 10

    quan el trobador està desesperat , és una mica més poeta .
    Endavant!

l´Autor

Foto de perfil de Bonhomia

Bonhomia

646 Relats

1852 Comentaris

513914 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
L'armonia commou la selva verge de paratges interexternalitzats mentre els estels ens somriuen dolçament i les nits i els dies es confonen en boira d'un nou color que brillarà per la mare universal que va fer-nos i cerquem cuidar... si és que aquestes paraules contenen cert ressò d'esperança en un món tan difícil i complicat.