La rutina d'en Martí

Caminava entre matolls i arbres d'aquell bosc, perdut, quan va divisar l'església, que era al barri que buscava, doncs l'únic que l'ubicava era el reconèixer el bosc. Va sentir tres-centes alegries dins el cor, aproximadament, i la set li va fer pensar en el parc, que era ben aprop d'allí, amb dues o tres fonts.
S'havia perdut allunyant-se del grup de l'excursió, tot i haver cridat als demés fort i amb ganes. Havia maleït haver-se'n allunyat, però per fi podria tornar a casa.
O sigui que sols li va caldre recórrer uns dos-cents metres, la meitat pel camí que duia a l'església, ja molt més tranquil.lament.
Per fi va arribar a aquella edificació antiga.
Va entrar, però no hi havia ningú.
-Perdó?
No hi havia ningú.
Va anar cap al parc, i va pensar que després d'afartar-se d'aigua fresca ja agafaria el bus, la parada no era lluny.
La cara plena d'aigua, com el pit i l'esquena, a més del cap, és clar, i molts glops que el van fer ressucitar d'aquella petita mala aventura.
Va mirar la cartera, per assegurar-se que duia diners, i tot seguit entrà en un bar i demanà un entrepà de fuet i una ampolla ben fresca de litre i mig, que s'endugué amb ell plena fins a la meitat a l'acabar l'entrepà i refrescar més l'estómac.
Es va dirigir a la parada. Sis minuts i escaig perque arribés el bus, hi va pujar i es va dirigir als seients del final, mirant cap endavant.

Va arribar a casa. Vivia sol, al centre de la ciutat, i després de veure tota la gent que hi havia pels carrers i un conegut que no l'havia vist, es sentia bé, més que bé després d'allò.
Va agafar un refresc de la nevera i encengué la tele. No sabia si decidir-se per les notícies o per un documental d'un safari d'Àfrica, al final es decantà pel documental.
Va decidir no sortir de casa aquella tarda, doncs se sentia cansat i l'endemà li tocava treballar al despatx de l'oficina de treball temporal, com feia des de tres anys ençà.

Eren les nou i va decidir posar cigrons a la paella amb tomàquet i un ou per fregir. De postre una pera.
Es posà el pijama després de recollir la cuina i es va posar al llit amb la ràdio encesa, fins a les dotze, quan apagà l'aparell i la llum. No va tardar en adormir-se.

A les set li sonà el despertador, com cada matí que treballava.
Es va rentar la cara, esmorzà un bol de llet amb magdalenes i s'afanyà a dutxar-se i vestir-se. Tenia la maleta preparada des de dissabte, a l'entrada. Hi passà el drap de la pols i es va encaminar cap a la feina, que era a deu minuts de casa.

-Bon dia, Sònia.
-Bon dia, Martí.
Pels volts de les deu arribà el cap de l'oficina, que sempre es prenia el seu temps, i que com sempre es trobà amb una cua d'una quantes persones.
Es va dirigir a la Sònia i amb veu fluixeta li va dir:
-Tot bé, Sònia?
-Si, Marc, merci.
Després va fer el mateix amb el Martí, i la resposta va ser la mateixa.

En Marc es va tancar a la sala, on tenia tres ordinadors, i va repassar les novetats.
Després s'acomodà a la butaca i va repassar les seccions de política, món i economia del diari. Que si la guerra d'Afganistan, que si les epidemies d'Àfrica, que si en Montilla i en Zapatero somrient per la seva nova bona relació, que si les estafes per internet, etc, etc, etc,...

A les dues en punt va sortir de la seva trinxera i va comunicar al Martí i a la Sònia que podien anar a dinar, i aquests van dir amablement a la gent que feia cua que per favor, tornéssin a la tarda.

En Martí, a l'arribar a casa a dos quarts de tres, es va preparar uns macarrons amb carn picada i tomàquet, es parà la taula al menjador i hi va afegir un iogurt, observant les notícies de la televisió amb curiositat, que van ser poc més del que havia llegit el Marc al diari, tot i haver passat un dia. Després li va donar temps d'escoltar les primeres cançons del compacte d'U2 que s'havia comprat el dissabte, i que encara havia de deslliurar del plàstic.
A tres quarts de quatre es dirigí cap a l'oficina altre cop. Tot una mica repetit. A les vuit va plegar i de tornada a casa va passar per la tenda de comestibles del pakistanès, que sempre li somreia, i que tancava a les deu del vespre.

Després de sopar no va encendre ni la tele ni l'aparell de música, es quedà al sofà reflexionant. Que si als seus trenta-cinc anys i no tenia dona, que si la rutina de cada dia que es trencava ben poc els caps de setmana i durant les vacances, doncs no tenia amics, malgrat compartir alguna conversa els diumenges amb algú del grup d'excursionisme, i poques coses més per reflexionar. Comprar loteria? No li tocaria mai. Sortir a lligar? Havia perdut l'esperança als vint-i-set o als vint-i-vuit anys. Quin sentit més absurd que tenia la vida, no? Però ell seguia, algun dia li canviaria la sort.