La ploma sense au

Aquesta és la història d’una ploma lleugera, molt lleugera que tan aviat flotava com escrivia i escrivia. Al vent li tenia molta por, no perquè li anés a passar res, sinó perquè sempre la duia a un món nou, on li resultava una feinada tornar-se a adaptar.La ploma havia pertangut a una au, a una gavina, una au de mar que menja de tot. Era una preciosa ploma blanca i normalment sempre l’havien fet escriure en negre.

Un estiu, va venir una ventada forta, forta i va sortir volant, va anar a parar una platja tranquil•la i allí una dona harmoniosa la va agafar i la va transformar en ploma d’escriure, va ser la seva primera transformació. La dona escrivia, sobretot contes, contes d’altres dones, homes o infants. La ploma en mans d’aquella dona va ser molt feliç, perquè dormia en un preciós pot de tinta xinesa amb gravats, en un despatx gran i ben il•luminat.

La dona tenia un caràcter tranquil, però un bon dia, sense saber la ploma que li havia passat, va arribar a casa tota enfurismada, va agafar la ploma i la va fer treballar tota una nit sencera i l’endemà i l’altre i així fins a vint dies. La ploma va acabar esgotada i a més la dona quan va acabar, adormida damunt la taula de l’escriptori, no va recordar ni de dipositar-la dins el pot. La ploma estava desolada i cansada.

L’endemà la dona va agafar el document, el va encabir dins un sobre blanc i la va fer servir de nou per posar-hi el destinatari: JM
La ploma estava molt preocupada, mai no havia vist així a la dona, estava cansada i desolada i havia hagut d’escriure tantes pàgines i tan de pressa que no havia pogut entendre res. Volia tornar a ser una ploma d’au, aquella feina tan estressant no anava amb ella, abans la dona només la feia servir per escriure cartes breus, però allò era excessiu per a ella.

Un bon dia la dona va deixar oberta la finestra, la ploma havia estat pregant i pregant que volia marxar, va venir una ventada forta i la va ajudar a sortir volant per la finestra, va recórrer mars i muntanyes i va anar a clavar-se al pelatge d’un bisonte, gran i fort que descansava en una pradera, què feliç va ser, allí, envoltada de pels foscos i ella ben blanqueta, lligada pels extrems per aquells pels arrissats, sabia que li esperava una vida trotant i a l’aire lliure, així fins que el vent ho volgués.