La persianes tancades

La música d'un vell aparell de discos antic sonava de fons. Recordo que plovia, el soroll de la pluja és fusionava amb el de l'aparell, ''Run rabbit Run'' era la cançó escollida. Les persianes estaven baixades, no entenc perquè, encara era de dia. L'home amb cara estranya hem mirava des de l'altra punta de la sala.

- Seu

Vaig seure. Sense dir ni una paraula. La seva cara hem resultava, familiar, però en fi, no sé per quina raó no el reconeixia.

- D'aquí una estona portaran el sopar. De moment vés treu-te la samarreta.

¿La samarreta? ¿Per que? No era estiu, no feia calor.
Al veure que no ho feia, me la va treure ell amb suavitat, sense dubtar, amb un somriure de bat a bat.

-Ara els pantalons.

No havia d'anar al lavabo, ¿Per que mels havia de treure?
Va repetir l'acció en veure que no l'obeïa.
Hem va començar a tocar, primer amb suavitat, ho va fer amb suavitat durant el temps que va durar, en aquell moment hem vaig donar compte que no m'agradaven les coses suaus.
Recordo que no hem va ordenar treure'm els calçotets, per quan hem vaig donar compte, ja els tenia als turmells.

Mai a la vida m'han fet tant de mal com aquell dia, recordo que no vaig poder sortir del llit en dos dies, i que quan hem preguntaven, l'únic que podia dir, és que havia tingut un accident.



Després de tot això, hem van donar el sopar, i vaig poder mirar la cara del meu captor. Vaig entendre perquè hem semblava familiar. Era el meu pare.