Cercador
La persianes tancades
Un relat de: Eric MartinezLa música d'un vell aparell de discos antic sonava de fons. Recordo que plovia, el soroll de la pluja és fusionava amb el de l'aparell, ''Run rabbit Run'' era la cançó escollida. Les persianes estaven baixades, no entenc perquè, encara era de dia. L'home amb cara estranya hem mirava des de l'altra punta de la sala.
- Seu
Vaig seure. Sense dir ni una paraula. La seva cara hem resultava, familiar, però en fi, no sé per quina raó no el reconeixia.
- D'aquí una estona portaran el sopar. De moment vés treu-te la samarreta.
¿La samarreta? ¿Per que? No era estiu, no feia calor.
Al veure que no ho feia, me la va treure ell amb suavitat, sense dubtar, amb un somriure de bat a bat.
-Ara els pantalons.
No havia d'anar al lavabo, ¿Per que mels havia de treure?
Va repetir l'acció en veure que no l'obeïa.
Hem va començar a tocar, primer amb suavitat, ho va fer amb suavitat durant el temps que va durar, en aquell moment hem vaig donar compte que no m'agradaven les coses suaus.
Recordo que no hem va ordenar treure'm els calçotets, per quan hem vaig donar compte, ja els tenia als turmells.
Mai a la vida m'han fet tant de mal com aquell dia, recordo que no vaig poder sortir del llit en dos dies, i que quan hem preguntaven, l'únic que podia dir, és que havia tingut un accident.
Després de tot això, hem van donar el sopar, i vaig poder mirar la cara del meu captor. Vaig entendre perquè hem semblava familiar. Era el meu pare.
- Seu
Vaig seure. Sense dir ni una paraula. La seva cara hem resultava, familiar, però en fi, no sé per quina raó no el reconeixia.
- D'aquí una estona portaran el sopar. De moment vés treu-te la samarreta.
¿La samarreta? ¿Per que? No era estiu, no feia calor.
Al veure que no ho feia, me la va treure ell amb suavitat, sense dubtar, amb un somriure de bat a bat.
-Ara els pantalons.
No havia d'anar al lavabo, ¿Per que mels havia de treure?
Va repetir l'acció en veure que no l'obeïa.
Hem va començar a tocar, primer amb suavitat, ho va fer amb suavitat durant el temps que va durar, en aquell moment hem vaig donar compte que no m'agradaven les coses suaus.
Recordo que no hem va ordenar treure'm els calçotets, per quan hem vaig donar compte, ja els tenia als turmells.
Mai a la vida m'han fet tant de mal com aquell dia, recordo que no vaig poder sortir del llit en dos dies, i que quan hem preguntaven, l'únic que podia dir, és que havia tingut un accident.
Després de tot això, hem van donar el sopar, i vaig poder mirar la cara del meu captor. Vaig entendre perquè hem semblava familiar. Era el meu pare.
Comentaris
-
Moltes Gracies[Ofensiu]Eric Martinez | 18-04-2017
Jejeje, Moltísimes gracies!!!
-
Moltes Gracies[Ofensiu]Eric Martinez | 18-04-2017
Jejeje, Moltísimes gracies!!!
-
Aterrida[Ofensiu]olgalvi | 18-04-2017 | Valoració: 9
Al final m' has deixat així aterrida. Realment no puc imaginar coses pitjors.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Contes de Santa Coloma: L'Home Falcó.
- Contes de Santa Coloma: la llum de la finestra
- Contes del Raval: Roig
- Contes del Raval: L'orfe ric
- Contes del Raval: Clau Tancada
- Contes del Raval: La sabatera del carrer Petxina.
- Contes del Raval: Els set desitjos de la nit de Sant Joan
- Contes del Raval: La Criolla
- Contes del Raval: Un conte de Gràcia
- Contes del Raval: Xocolata desfeta. (NOU)
- Contes del Raval: Plaga.
- Contes del Raval: Nit de difunts.
- Contes del Raval: El Regal
- Contes del Rabal: Insectes
- El nen que volía la lluna