LA PÈL-ROJA I LA TEMPESTA

1890. Endemig d’una terrible llevantada d’octubre, mentre introduïen dins del nínxol el fèretre amb l’atractiu cos de la jove pèl-roja, impetuosament de cop s’hi colà un esquitx d’aquella tempesta, que enamorada de la preciosa cabellera de la difunta, li digué mentre la petonejava que la vetllaria eternament...

2024. Avui, després de cent trenta-quatre anys, encara es pot escoltar a través de la tapa del nínxol, el ressò llunyà de l’eternal tempesta de pluja, llamps i trons com descarrega amb ganes damunt les florides restes, d’on en destaca vagament el que havia sigut una bella i majestuosa cabellera pèl-roja, que ara descolorida i xopa del tot, demana desesperadament a crits que algú l’alliberi d’aquella maleïda tempesta!... Vol descansar en pau!...


*Recordant a Glàucia W.H. Nº 243