La nostra soledat

Un relat de: ITACA

I en la immensitat del temps es va apagant, lentament, però es vol apagar, no n'hi ha prou en dir-li no marxis d'aquí, entre fulls i records vas fugint com les meves llàgrimes, els crits que sento cada vegada que et recordo són llargs i profunds, la meva amargo es converteix en la teva soledat, i poc a poc et vas apagant.
Ara obres els ulls i em veus de nou al teu costat, no saps com dir-me que ho sents que jo tenia raó, malauradament no em vaig equivocar aquella tarda de tardor, l'orgull es perd, i la tristesa treballa en un cas de comiat, i ara que t'has adonat del teu error es massa tard, el teu somriure balla pels carrers que aquell matí vas trepitjar, fins que tornis a ser la que eres t'esperaré, i lluitarem contra aquesta malaltia amb la que no et deixes ajudar, fins aquí no m'oblidis mai Ariadna, aquest diumenge potser les ombres que avui són de foscor seran d'amistat, no t'apaguis amiga meva, no m'oblidis, que es la immensitat del temps comparat amb les rialles que vam desprendre aquell matí ? si recordes aquest dia, comprendràs que la unió d'aquelles quatre amigues que reien a l'herba felices de trobar-se mai morirà, els records potser et fan viure o potser ... , podem lluitar.

Comentaris

  • No t'oblida...[Ofensiu]
    jacobè | 23-08-2005

    ...encara que de vegades t'ho pugui semblar.
    L'Ariadna no s'apagarà del tot. Tornarà a brillar. Però espera-la amb molta paciència i difícil compresió, amiga. Deixa-la fer sola, no la forcis. Deixa-la lluitar al seu ritme, lent.
    Tu tenies raó però no va servir de res, com ara no serveix lamentar-se ni pensar que es va equivocar. Havia de passar per poder renéixer. Ja us avisarà. Aquest dia, riureu més que abans.
    Clara, coneixes la cançó "Alícia i el mirall" de Joan Isaac? Us pot anar bé tant a l'Ari com a vosaltres, amigues de veritat.
    Un petó a l'Ariadna i a totes.

  • El dolor..[Ofensiu]
    Sareta_16 | 21-07-2005 | Valoració: 10

    aquest compartit de no tenir aquí l'Ari, de no poder-li donar els nostres ombros perquè plori, de no poder-li donar una abraçada esperançadora, però tot i que la nostra Ari estigui absent crec que no ens oblida, que sap que estem allà, que pot comptar amb nosaltres, perquè estar les 4 sexys melones no te preu...^^
    Perquè la nostra amistad és poderosa i encara que sofreixi altibaixos té un víncul tan poderós que entre totes ens aguantem i no dexem que les demés caiguin...
    Tot i que hagi caigut presa en mans de l'anorèxia és forta i s'en acabarà sortint, perquè algun dia o altre obrirà els ulls i s'adonarà de que aquest no és el camí... i serà aquell dia tan esperat per tots on recuperare'm una Ari perduda, una Ari que trobo a faltar, que la malaltia ens ha pres.. la nostra Ari!^^ La nostra estimada Ari... somrient a totes hores, carinyosa i dolça...
    I finalment podrem dir li ha guanyat la batalla a l'anorèxia com una campiona i deixarà en l'oblit aquesta tan mala època...
    Entre tots aconseguirem treure-la d'aquest món que no li pertany i la tornarem al nostre món!! El món dels somriures sense fi, tot i que algun cop cau alguna llàgrima però allà estem totes fent pinya recolzant-nos...!
    Ains i res que segur que li encanta aquest escrit i tot i que no l'hagi escrit jo m'he sentit totalment reflexada.. ho has sabut plasmar molt bé!:)
    I recorda: Per mol llarga q sigui la tempesta el sol simposara i tornarà a brilla entre els núvols...
    I tot i que ara és tard per tornar enrere com diu la cançó... Mai és massa tard per tornar a començar...
    Un petunàs bonica! Simplement... GENIAL ITACA!;D

l´Autor

Foto de perfil de ITACA

ITACA

122 Relats

334 Comentaris

141986 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Biografia:


Itaca, petita Itaca

que lliures els camins

amb la sensibilitat

a frec de pell.

Que et corprenen instants

i et solquen la teva ànima

ja que ets tota emoció

i la teva veu clama

ajut per a comprendre

el patiment i el dolor

que et deixen amb la solitud

en el camí.

Aprendràs a viure

i et desitjo des del blau

que aquesta sensibilitat

que portes amarada al cor

no la perdis per res

durant la teva caminada.

Que no et posis cuirasses

que acceptis el patiment

com a llisó

sense repartir cap culpa

i esbrinar des de tu

a on t'equivocares.

Un dia potser ens separarem

del lloc on ara

tenim espai comú:

Et quedarà el poema

que et guarirà els instants

on no comprenguis res,

et portarà al moment

i et recordarà fidelment

quan d'aquell en sortires.

Això és el que he pretès

transformar els mots

en un record

perquè els dies de maror

i de temporal

trobis recer a una illa

que has assumit de nom.

(Josep Bonnín segura) gràcies.