La nit és mort

i en canvi, no hi ha res tètric en aquest preciós escrit. Si molta intensitat i força.
Felicitats!

Darrera d'aquest poema hi ha una ferida -com a quasi tots els poemes-. Però el teu somriure interior no te'l pot robar cap home. Cap home no val la teva tristesa ni la soledat. Si obres els ulls veuràs que la vida t'està esperant. A l'arbre de la vida hi hauràs d'empeltar noves branques, però el fruit que en florirà durà el pol·len de la companyia. L'amor serà una flor pètal a pètal...

onatge

aquí tens la valoració

Un cop una profe a classe ens va fer descriure que és la bellesa i li vaig respondre que la bellesa és l'encant que te cada persona, lloc , cosa...
Explico aixó perque el teu poema te un encant que es troba molt poques vegades a la vida.Per tant, segons la meva definició es pot dir que el teu poema te una gran bellesa.Li dones un misteri i una foscor que el fa molt especial.
Una abraçada.

i vida alhora, quin bell poema, fosc i suau.

Uns versos per rellegir amb calma.

respirar el darrer oxigen
i desllorigar els fantasmes
que ens assetgen.

Una abraçada!

Sempre arravatada, impetuosa. Feréstega, bella, misteriosa, hipnòtica... com una selva.
Així és la teua poesia, gitanne, com vos?

Un bes.

quina fluïdesa tan exhuberant, noi!, quanta bellesa surant en cada mot, en cada imatge, encada fragment..., preciós!

el dia apaga un poc la nostra llum i encèn, oh paradoxa, més intensa encar, la nova llum de l'albada.

una abraçada...infinita, gypsy!!

En aquest cas, la mort de la nit és com una renaixença...
Trobe reminiscències d'altres poemes teus, com ara el del Naufragi, i també el que tens a la bio: "albiro la llibertat per una escletxa de llum imperceptible..."
La falta de concordància del títol, li dóna molta força. Sembla una frase lapidària, d'aquelles que et trobes a les inscripcions romanes.

Una forta abraçada!

FRANCESC

queda en la foscor
extingint-se com els sentiments
tancant els records, fent balanç,
i agotar serenament
el darrer boci d' aire.

per reneixer en un altre lloc
o moment . sentiment,
mes intim , mes pur , mes meu.

Avet_blau

m'ha semblat diferent dels altres...no sé, com definir-ho...he trobat un estil nou...però de totes maneres igual de meravellós.

Una paradoxa entre la llum i la foscor, entre la nit que és mort i allunya els fantasmes del passat...
Molts petons. ESPIRAL.

...neix un nou dia, ple de noves aventures. El segon desprès és incert, però immensament enlluernador.

Una abraçada.

Els teus poemes recorren la maduresa de l'ànima, el després de les esquerdes i la possible llum serena que desitgem en forma de pau.
La recerca de l'ànima amiga, companya, còmplice. Ofereixes necessitat i comprensió alhora.
Aquests últims poemes també són una mica més llargs que els ens tens acostumats. Suposo que surten així, el mateix poema demana la seva longitud, és fascinant deixar-se portar pels versos, sentir com flueixen i van arribant ells sols cap al final.
Un plaer llegir-te, i mai millor dit, deixes anar una mica de tu en cada paraula.
Uns petons estimada gypsy,

manel

... destacat poema, que comença amb un record i acaba en una súplica.

D'ell destacaria el lament i prec
"fes-me mot i consciència..."
La fusió, doncs, element imprescindible.

PS. Només un retret , que potser és un error del meus anys, per no estar "à la page" dels nous corrents sintàctics. Al títol, "nit" és femení (denotat per l'article); en canvi, l'atribut "mort" és masculí. No caldria "morta"?
Salut i rebolica, Mariona!

e