La Monyos

Un relat de: Naiade
Tot mirant aquella antiga fotografia color sèpia de la meva àvia Eulalia a qui tant enyorava, podia rememorar aquells instants de la seva vida que tantes vegades m’havia explicat, les passejades dels diumenges al matí Rambla amunt, Rambla avall. Encara podia sentir la seva veu i deixar-me endur per la màgia de les paraules. A poc a poc s’esborrava el meu entorn i jo passava a formar part de la seva realitat, vivint aquells moments com una intrusa invisible que s’esmuny en un passat que no li pertoca.
---ooo---

Veu en off:
Temps era temps quan tu i jo creuàvem mirades furtives Rambla amunt, Rambla avall. Les parades de flors fresques omplien la vorera central.
Els meus pares vestits de diumenge feien molt de goig i nosaltres en Vicent, la Carme i jo, l’Eulalia, també fèiem patxoca. Allò era com un ritual.
Ens llevàvem d’hora en sentir l’olor de la xocolata desfeta que la mare ja ens havia preparat. Un cop mudats, ben nets i polits, sortíem en direcció a la Catedral, escoltàvem la missa de deu tant atents com podíem; els pares sempre ens ho remarcaven abans d’entrar, però a nosaltres ens costava tant de seguir aquells sermons tan llargs que semblava que no s’acabaven mai...que la ment ens voleiava tot sovint cap altres indrets plens de fantasia.
En sortir, els pares s’entretenien saludant als coneguts mentre a nosaltres ens encarregaven repartir almoina als pobres que asseguts als escalons ens fitaven amb cara llastimosa i ens agraïen el gest.
En acabat, solíem enfilar pel carrer del Bisbe; no podíem saltar, córrer ni fer gresca tal i com ens hauria agradat, però esperàvem impacients l’aturada obligatòria a la pastisseria que tocava a la plaça de Sant Jaume, els pares hi compraven el tortell de nata i l’ampolla de cava que desprès compartiríem amb els avis en el dinar familiar. La pastissera amb aquella cara rodona i afable que sempre somreia, ens obsequiava amb unes quantes llaminadures. Desprès, tot seguint el carrer de Ferran, venia la volta per la Rambla. Rambla amunt i Rambla avall. De petits era un suplici, guardar les formes en silenci i fer cara de bons nois mentre els pares enraonaven amb els grans i els petits ens fitàvem neguitosos però sense badar boca.
De més grans ja era una altre cosa. Sempre hi havia l’esperança de trobar un noi que t’agradava i esperar setmana darrere setmana el diumenge per intercanviar mirades plenes de complicitat i en arribar a casa tan podien sorgir les burles com les converses divertides entre jo i els meus germans. En Vicent aviat va trobar novia, un diumenge passejaven amb els pares d’ella i l’altre amb nosaltres, Aleshores ja no era el mateix, la parella anava al davant, on els pares els poguessin veure bé, no fora cas que es passessin amb algun peto furtiu... Els nuvis eren d’allò més ridículs tot intercanviant mirades i comentaris que els feien molta gracia, però a mi i a la Carme no ens en feien gens i procuràvem mirar cap a un altre costat. Així va néixer la meva admiració per les flors que s’alçaven formoses mostrant els seus bells colors.
No tot van ser flors i violes per a mi i la Carme, ja que ens varem fixar en el mateix noi, el fill dels Colomer que és deia Genis. Quan s’apropaven a nosaltres i els grans parlaven aparentment divertits, el noi tan sols em mirava a mi i de tant en tant alçava una cella fent-me sortir un discret somriure. En arribar a casa i a la nostre habitació, ja sorgien les baralles amb la Carme, que segons deia, era a ella a qui el noi mirava i no a mi, i jo, mala germana li somreia al xicot per sota el nas a fi de que es fixés més en mi. De les paraules tot sovint passàvem als fets i quan la cosa ja passava de la ratlla, venia la mare a renyar-nos i ens feia fer les paus. Reconec que les fèiem a la força, ja que, o això o ens quedàvem sense postres.
- Arregleu-vos els cabells i els vestits sense fer soroll ens deia la mare, si el vostre pare ho sent ja la tindrem.
Sortíem de la cambra com si res no hagués passat, però els ulls xics i la mirada de reüll que ens fèiem ho deia tot.
Encara recordo el dia en que el pare ens va dir que els Colomer venien a prendre cafè. Les dues varem córrer a pentinar-nos i donar-nos una bona pessigada a la galtes, per tenir bon color.
Un cop fet el cerimonial, les encaixades de mans i tota la parafernàlia, el Sr. Colomer va demanar al pare que li dones permís al seu fill per sortir amb mi. Mentre, em pujaven tant els colors que vaig penedir-me de la pessigada a les galtes, la Carme va anar quedant tant blanca i afinada que la mare se la va endur, tot dient que estava marejada.
A la nit dins els nostres llits jo somiava desperta mentre la Carme no parava de plorar.
Al cap de un més la que plorava desesperada era jo i la Carme pocasolta reia esperitada.
El primer diumenge tot va anar bé. Vaig anar a casa dels Colomer agafada per primer cop de la ma d’en Genis. Em van tractar molt bé tots, en Genis era tot galanteria i es desvivia per mi. Va acompanyar-me a casa a les sis i la mare un cop el noi va haver marxat em va fer seure amb ella al sofà de la galeria mentre amb cosia a preguntes i jo intentava evadir-les perdent-me entre els colors de les vidrieres modernistes.
La setmana següent tocava que en Genis vingués a casa nostre. Jo ja temia que la Carme en fes alguna, però els sermons de la mare van fer el seu efecte i es va portar bé, tan bé, que semblava un moble més de la casa. En acomiadar-nos vaig pensar que la timidesa del noi feia que no em mirés fixo al rostre i encara que sorpresa i una mica decebuda no en vaig fer gaire cas, ja que era el primer dia que venia a casa.
A la tercera setmana ja em va pujar la mosca al nas veient que mai em mirava als ulls, sinó a un punt indefinit del meu darrera que semblava cridar-li l’atenció. Desprès de girar-me dos cops a veure que mirava i no trobar res més que paret li vaig preguntar educadament que ho feia que m’esquivava la mirada. Ell, vermell com un pigot em va dir que era guenyo i que sí que em mirava als ulls i li agradava endinsar-se en la blavor celestial que els caracteritzava i no se quantes coses més... Crec que la meva repulsió va venir més per aquesta frase ridícula que no pas pel fet de ser guenyo. En arribar a casa vaig dir-ho a la mare i ella va voler treure-li importància al fet, tot dient-me que això era una menudesa, a la que no havia de donar-hi cap importància. El que comptava era que el noi m’estimava, i a més de bona persona, era d’una família excel•lent.
Quan en Genis va venir a casa el següent diumenge, tot havia canviat. Malgrat la mare em va fer un bon discurs de bon matí, jo ja estava decidida a acabar aquella relació. Reconec que vaig portar-me tan malament com vaig poder, agafant el menjar amb els dits, xarrupant en beure i rient amb la Carme amb complicitat. Un cop el noi va marxar, abans d’hora i tot, el pare em va renyar com mai ho havia fet. Jo, a pesar del càstig que em va caure, no vaig afluixar i els pares van haver de passar el tràngol de desfer la relació. La meva decisió va acabar amb l’amistat de les famílies, però jo no hi podia fer res.
Els meus germans aviat es van casar, però jo penso que aquella experiència em va marcar i a cada noi que els pares em presentaven li trobava un perquè.
Temps més tard, un matí solejat de primavera vaig conèixer al teu avi. Va ser tornant del mercat de la Boqueria, on anava tot sovint amb la Vicenta, la minyona de casa, una noia senzilla i discreta amb la que podies parlar de tot amb confiança. Sempre aprofitàvem una estona per fer una escapada a la Rambla per veure les flors. Quan de sobte aquell dia, un noi guapo i eixerit em va oferir una flor, jo vaig fer-me enrere discreta, però una dona excèntrica típica d’aquesta zona a la que anomenaven com la “Monyos”, se’m va apropar d’esquitllentes i em va dir amb la seva veu aguda de triple, que ja era una mica granadeta i que si anava fent-me la desmenjada em quedaria per vestir sants. La vergonya em va fer enrajolar davant la mirada juganera del teu avi i encara que la meva primera intenció va ser d’estirar-li els monyos a la dona, vaig acceptar la flor.
El teu avi insistent, no va parar fins que el vaig deixar acompanyar-me a casa. Pel camí em va explicar que es deia Miquel, que feia poc que vivia a Barcelona. Ell era de Vic i treballava de fotògraf a la botiga “Arpi” a la mateixa Rambla.
Un cop fetes les presentacions, em va preguntar per aquella dona estranya que havia intercedit per ell, aconsellant-me agafar la rosa. Encara que les paraules que m’havia dit eren injustificades i ofensives.
Jo una mica enrajolada li vaig explicar que era una pobre dona que sempre passejava per aquells voltants, uns deien que havia fet de serventa, d’altres que de modista, i que s’havia trastocat en morir-se-li la seva filla, atropellada per un carro de cavalls. Des de les hores, caminava lleugera amb passets petits, a estones estava absent i en d’altres cantussejava riallera, sobretot quan les floristes de la Rambla li donaven flors. Es guarnia amb vestits de coloraines, el rostre cobert amb maquillatge cridaner i a les galtes dues rotllanes ben vermelles de coloret; per rematar-ho es pentinava amb monyos alts que s’aguantava amb cintes de colors i s’hi afegia les flors que li regalaven.
A Barcelona tothom la coneixia i amb freqüència li donaven conversa seguint-li la corrent mentre ella airosa movia amb gracia un vell i atrotinat ventall.
L’avi Miquel i jo varem fer molts cops aquell camí, sempre acompanyats de la fidel i abnegada Vicenta que no deia mai ni piu.
Un bon dia, davant la insistència del teu avi i els consells de la Vicenta, li vaig presentar als pares. A la mare de seguida li va agradar, però el pare no el podia ni veure. Pobre Miquel va haver que fer mans i mànigues per guanyar-se la seva simpatia i encara no crec que ni tan sols ho aconseguís del tot. Però davant la meva insistència i tement que pel meu caràcter tossut no en voles cap més i em quedes soltera, va accedir encara que no de bon grat.
Anys desprès i ja casats, tot sovint passejàvem per la Rambla de les flors parlàvem amb la monyos que ja era tota una institució, no es recordava de nosaltres, però tant era ella parlava amb tothom.
Sinó fóra per ella, em deia l’avi somrient, potser ara tu no series aquí amb mi. I segurament que tenia raó, tal vegada m’hauria fet monja per no aguantar els mals humors del teu besavi.

Comentaris

  • Referències pretèrites i sentiments eterns[Ofensiu]
    Unaquimera | 02-01-2012 | Valoració: 10

    Anava a obrir el teu darrer relat, amb intenció de llegir-ho i comentar-ho, quan he recordat que tenia algun escrit teu en espera... i així ha estat, efectivament, ja que al baixar una mica pel llistat dels títols, he pogut comprovar que no havia obert aquesta narració que vas presentar al concurs.
    Bé, “més val tard que mai”, oi? així que...

    Avui m’he endinsat en aquesta història del passat, o millor dit en aquestes històries, ja que la teva creació ens ofereix la possibilitat de conèixer més d’una vida, i no tan sols la de l’Eulàlia malgrat ella sigui la primera anomenada en el text.

    Conforme avançava en la lectura, anava descobrint nous personatges... i anava recordant el relat que vas presentar al concurs “Barcelona, t’estimo”, ja que com en aquell cas, he pogut observar l’ambientació i els detalls que has emprat com a marc i que has inclòs com a elements destacats.

    En resum, que m’alegra no haver-me perdut aquesta lectura amb referències pretèrites però de sentiments eterns.

    T’envio una abraçada nova, com l’Any que hem encetat i que desitjo que et sigui bo de veritat i ens permeti continuar en contacte,
    Unaquimera

  • Enhorabona[Ofensiu]

    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Temps era temps, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d'abril del 2012.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC

  • Un relat ben trenat[Ofensiu]
    joanalvol | 02-10-2011 | Valoració: 10

    Un retrat d’una època ja passada descrit amb mestria, com si l’estiguessis vivint. Veus les flors, les Rambles, la gent. M’ha agradat la pastisseria, el tortell de nata, la xocolata per esmorzar, tants i tants costums que resten en el record i a vegades un sol mot els fa reviure.
    La monyos tenia una popularitat merescuda. Era un personatge que interpretava el paper que ella mateixa creà. No era una actriu de debò, sinó “el personatge”. A vegades el dolor pot més que la resistència a suportar-lo, aleshores quelcom es desencaixa i per seguir vivint s’adopta una forma irreal, una figura excèntrica.
    Jo l’havia vist un parell de vegades. Jo era petit i un dia passejant per les Rambles el meu pare em va dir: guaita, la Monyos! Es ventava amb ritme nerviós mentre movia el cos i allargant el coll el feia anar d’una banda a l’altra. L’altra cop no recordo si va ser al carrer Hospital o al carrer del Carme. No semblava la mateixa, havia perdut molt.
    Quasi sempre se la podia trobar pels voltants de la Boqueria.
    Gràcies per aquest regal
    Una abraçada de pau
    Joanalvol





  • Una amena descripció[Ofensiu]
    T. Cargol | 24-09-2011

    de la Barcelona d'altres temps! Felicitats!

  • La memòria...,[Ofensiu]
    panxample | 06-09-2011 | Valoració: 10

    és l'única cosa de valor que perdura. Aquestes imatges ens ajuden a recordar. Fets, situacions, olors i personatges, que ens fas reviure en blanc i negre i amb la màgia del relat . Del relat ben fet.
    enhorabona
    avant

  • La meva àvia en parlava de la Monyus, [Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 04-09-2011 | Valoració: 10

    com deia ella, i ens havia contat la seva història tal i com tu la descrius. A banda del personatge, que m'ha fet gràcia tornar-me a trobar, m'ha impactat la capacitat que tens per a reproduir un temps passat amb tot un seguit d'olors, sabors, costums i tradicions que eren comunes a moltes cases catalanes. La missa dominical, tots ben mudats, la visita a la pastisseria, el dinar amb els padrins, etc., són coses que jo també he viscut i que m'ha fet il·lusió recordar.
    Molt ben escrit Naide, veig que domines tant la poesia com la prosa.

  • LA MONYOS.[Ofensiu]
    lluis perealbert | 04-09-2011 | Valoració: 10

    Primer de tot, gracies pel comentari d'un poema curt del meu llistat . Segona, es per dir las histories de color sèpia, amb el pas del temps,i amb la sacarina de l'edat, ens fan mes sensibles i comprensibles. Aquesta senyora,es un símbol de repressió sexual, però també del paper secundari de la dona i el simple objecte , que per desgracia a representat masses i masses anys.
    No valoro mai ,però avui valoro amb un deu, ja no per el relat que es bo, molt bo. Es un deu per ......LA MONYOS.

    SALUTACIONS. ( un peto de maduixa ).

  • La vida entre flors[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 31-08-2011 | Valoració: 10

    Magnífic retrat d'una Barcelona en sépia. Personatges i costums regust de Narcís Oller, perfectament ambientat. M'hi trobo, oloro les flors, oloro el pastís i les llaminadures. Encant d'una època de gran comunicació verbal, ara un tan enyorada. Pels amants de Barcelona és un plaer llegir aquest relat. Felicitats Nayade! Una abraçada.

    aleix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Naiade

Naiade

242 Relats

1688 Comentaris

255699 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Fa temps que escric, necessito plasmar el que porto dins. També m'agrada pintar, pel mateix motiu.
Però escriure per un mateix no té cap gràcia, necessito estar en contacte amb gent que també li agradi i poder compartir i intercanviar opinions, consells.
Varen parlar-me de relatsencatala i aquí estic, satisfeta de formar-ne part.

R en Cadena



(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")


Lèvingir en va encadenar i jo he passat la cadena a orchid i entortilligat. També a gaia1, Follet, Blaumar i Atlàntida

Per qualsevol cosa aquest és el meu e-mail:

mlloretp@gmail.com