La meva mort

Els esperits de la nit m'envolten, el vent em porta els murmuris d'antics pensaments; però què passa? La pols de la lluna que em protegeix s'ha esvaït de sobte. Les estrelles em xiuxiuegen a cau d'orella que el mal s'acosta. Els missatgers brillen en la immensitat. Els potents timbals m'esqueixen les arrels...

Neix la revolució al cel!

Tot de fulles mortes jeuen als meus peus. El temps està guanyant la partida i ja no sóc ni l'amo del meu destí. La fi s'acosta!
La sento, la veig, l'oloro, però tot i així segueixo clavat a les arrels de la meva vida, immòbil davant de les tenebres que a poc a poc em van cobrint. Què em passarà?

Les mans li tremolen. Dins el seu cap ja només hi ressona una idea, que com un vapor incandescent es propaga pel seu cos fred, aniquilant qualsevol possibilitat que la compassió germini.
La Mar agafa la fulla de la mort i me la clava directa al cor. Una vegada rera una altra va serrant el meu tronc fort, però incapaç de donar el que ella vol: fruits!

Sento com la mort juga entre les meves branques, però no em queden forces per lluitar.

Els elements es conjuren en contra la Mar, però és inútil: les portes de la seva raó són tancades, ja mai més ningú n'aconseguirà les claus.

Una a una van caient, el tronc aguanta amb ràbia. Por barrejada amb saba amarga, és el meu final.
La intranquil·litat em sacseja. No vull acabar en aquesta cruel situació! Sóc esclau de la terra i moriré als seus peus.
El bes de la mort va apagant la flama de vida que em dóna escalfor. Ella fonia la por que ara s'estén per tot el meu món, la por a morir.
L'àcid em travessa les venes de la immortalitat. L'oïda de la Mar és sorda als meus crits de patiments. Ningú em sent cridar! Estic aïllat al món dels humans, on la incomprensió està present a cada hora, a cada minut de la meva agonia.
El terra em va engolint, tinc por. On seré demà? El futur és incert. La mort s'acosta, no la vull afrontar. Ajudeu-me.