La metamorfosi

Poc després del nomenament d'en Pep Guardiola com a entrenador del Barça escrivia un article titulat "L'any que ve, tampoc" en el que expressava els meus dubtes sobre la capacitat del noi de Santpedor per redreçar la situació. Es jugaven en aquells moments les darreres jornades de la lliga i l'afeccionat desitjava que s'acabés ja aquell malson. Res convidava a l'esperança malgrat saber-se el conductor del nou projecte. Els jugadors estaven cansats o desmotivats o les dues coses al mateix temps. Es parlava de mal ambient al vestidor. Els mitjans esmolaven els ganivets contra algun o altre jugador. Ronaldinho no jugava. Es parlava de donar el passaport a Deco i Eto'o. Henry enyorava la seva filla.

Però cinc mesos després, mentre escric aquestes ratlles, la situació ha canviat radicalment. L'eruga lenta i parsimoniosa que s'arrossegava pels camps de tota Espanya s'ha convertit en una esplèndida papallona, ràpida, imprevisible que vola cap a l'àrea rival al primer toc. Els dubtes ara els té el contrincant: No sap si li ha passat per sobre una piconadora o un tren de mercaderies. I els porters reben els gols a cabassos i els queda una cara de babau que amaga un pensament: "No hauria d'haver creuat mai el Llobregat" (o la Diagonal en un cas ben concret). El Barça té pressa per resoldre els partits i es planta davant la porteria contrària amb velocitat, amb filigranes, amb jugades que tenen un punt de semblança amb algunes caramboles de billar artístic.

I el públic al Camp Nou necessita pitet, amb els ulls ben oberts es pessiga la pell per comprovar que no és un somni. I oblida ràpidament les temporades en blanc, les festes privades de Ronaldinho i les mocions de censura i xala d'allò més amb les galopades en ziga-zaga de Messi amb la pilota enganxada als peus amb cola ràpida, amb les incorporacions a l'atac d'Iniesta, que pot driblar l'adversari a dins l'àrea petita, amb la precisió mil·limètrica de les passades de Xavi, amb la rotunditat de les definicions d'Eto'o que va estar a punt de sortir del club, amb les curses d'obstacles d'Alves arribant fins a l'altre extrem del camp. I sobre tot, amb la implicació, amb el coratge, amb la pressió que afoga al rival a totes les línies del camp. I et preguntes com és possible que aquests jugadors als quals els hi sobra mitja part per a guanyar i meravellar siguin els mateixos que conformaven aquell equip lent i avorrit de l'any passat.